Ciutadans responsables (II)

27 de juny de 2017: ciutadans responsables.

Autobús, avió, autobús… per fi arribem a Pisa, des de Girona. Tot i que resulte estrany, puntualitat i eficàcia guien el nostre viatge.

L’hotel és al costat de la torre, el baptisteri i la catedral. Les admirem, especialment la torre que continua inclinada per a satisfacció dels centenars de turistes que l’envolten i s’hi fotografien fent com que la sostenen.

Pugem a les habitacions i dinem una bona pizza a corre cuita perquè no hem pogut retardar l’eixida cap a Vecchiano, i a les 15.30 hem de ser dalt l’autobús. Puntuals i amb una calor sufocant, ens dirigim a la cita prevista.

I ara comencem a trobar-nos a Itàlia: l’autobús demanat per a 9 per persones és de 60 places, i ariba a les 16.00. Ens aturem a Vecchiano i recorrem la població: l’església, l’estàtua de Garibaldi, la torre… i una magnífica sorpresa: Antonio Tabucchi era nascut ací i va donar la seua biblioteca personal al poble, un llegat que forma part de la biblioteca comunal. Entre els seus llibres trobem exemplar d’Antonio Machado, Carmen Martín Gaite, Doris Lessing… Quantes coses ens diuen els llibres dels seus propietaris!

Tornem a la plaça i el nostre conductor, Luiggi, decideix que el camí és molt estret i que amb l’autobús no hi anirà. Impossible de raonar amb ell. I el grup, a les cinc de la vesprada en punt, sota el sol de la Toscana, comencem a caminar tres interminables quilòmetres. Però arribem. I la casa i la persona que ens reben omplin àmpliament les nostres expectatives.

Francuccio Gesualdi, de 68 anys, antic alumne de l’escola de Barbiana on hi va viure dels 7 als 18 anys, ens espera. Menut, prim, barba curta i blanca. Seré i amable, ens ofereix aigua fresca i seu en un banc de fusta, a l’aire lliure, envoltat de plantes, arbres i flors. Nosaltres fem un cercle amb les cadires i comencem a petar la xerrada, tot i recordant l’escola de Barbiana, però potser encara més la de Yasnaia Poliana? Samarkaten?

Francuccio és un dels creadors del Centro Nuevo Modelo di Sviluppo on hi viu. Seguint l’esperit de Barbiana, intenen oferir un nou model de desenvolupament front a la globalització. Es tracta de mostrar un estil de vida, sòbria ecològica, arrelada a la natura i a la societat. És, per tant, un espai d’acollida i treball, un projecte conjunt, perquè, en grup, s’enfronten millor les dificultats.

I a l’edifici, una enorme casa enmig del camp, restaurada pel propis habitadors, hi viuen quatre famílies, dues dels fundadors i dues d’acollida, que tracten de fer realitat una doble idea: lluitar per canviar les estructures socials, però també amb una resposta concreta. Cal compaginar, de manera simultània, la solidaritat immediata amb la lluita per l’alliberament global. És per això que, si en el moment inicial acolliren xiquets i ara famílies, totes dues accions coincideixen en el fet de donar solucions a problemes que necessiten una solució ràpida, però sempre emmarcant-la en un projecte més ampli i global de transformació social.

Aquesta seria, segons Francuccio, l’adaptació a l’actualitat del que ell va aprendre amb Lorenzo Milani. Perquè, més enllà de la nostàlgia de l’escola i de la seua pervivència com a experiència pedagògica, el que cal és conservar viu el seu llegat: la formació de ciutadans conscients que pensen per si mateixos i s’impliquen en el canvi social.

· Articles anteriors