19.08.2015 - 13:46
El retorn de la Dama d’Elx a la seua ciutat d’origen ha tornat a omplir de polèmica el panorama cultural valencià. El conseller d’Educació, Vicent Marzà demanava el 29 de juliol passat al ministre d’Educació ‘una solució consensuada’ per a traslladar la Dama des del Museu Arqueològic Nacional, a Madrid, fins a Elx. Tornar a casa implica malenconia, però resulta infinitament problemàtic quan es tracta d’obres d’art.
Moltes són les peces arqueològiques que reposen en museus situats a les grans ciutats o capitals de províncies: assumptes de conservació o por a la decadència? La conservació és un tema amb una fàcil solució, ja que mitjançant petites inversions podem cobrir una deficiència museogràfica. Però la decadència d’una gran institució museística, com se soluciona? Aquesta és una problemàtica complicada i interdiscipinar que caldria estudiar mitjançant casos concrets.
Clarament, l’exemple de la Dama resulta ser un paradigma de la qüestió de tornar a casa, però el Guerrer de Moixent o el Lleó Ibèric de Bocairent, conservats al Museu de Prehistòria i al Museu de Belles Arts de València respectivament, són una altres exemples d’art prehistòric que no han tornat a casa. La qüestió és: per què? Són tan delicades que es conserven a la intempèrie? Podem estar parlant d’obres tan importants i misterioses que passen totalment desapercebudes a la ubicació actual?
Els pobles valencians estimen el seu patrimoni i són devots de les seues arrels. La presència d’aquestes obres oriündes dels pobles valencians són un ingredient imprescindible per a conèixer la pròpia identitat. Tenir aquestes obres presents es converteix en una oportunitat única de contemplar el nostre passat. En el present se’ns fa necessari tenir a l’abast el nostre passat per assimilar una identitat que condicionarà el nostre futur. El fet que aquestes obres tornaren als llocs d’origen es traduiria en un renaixement de l’estima per la pròpia cultura, per no parlar de l’auge de l’activitat turística i el consegüent increment de l’activitat econòmica.
El viatge d’aquestes obres no es tradueix en una destinació definitiva, ni de bon tros. La itinerància és la clau de la vitalitat del museu actual; les activitats temporals són allò que actualment dóna la vida als museus. Les exposicions temporals són les reines de la festa, el vertader pulmó de la museologia de hui.
La museologia és una ciència viva que necessita activitats i col·laboracions per fer de la cultura un espai dinàmic. Si pel contrari, les grans entitats no cedeixen davant les demandes dels museus locals, no estan fent altra cosa que contribuir a fer realitat aquella comparació entre els museus i els hospitals de malalts terminals.
