Contra violència: educació

Els darrers dies han estat especialment durs en allò que fa referència a actes violents.  Per una banda, la violència de gènere no sols no ha disminuït, sinó que presenta uns índex alarmants de dones, de totes les edats, mortes fruit d’actes de violència masclista. Per altra, l’assetjament a l’escola torna a emergir amb tota la cruesa.

Des de diferents àmbits polítics i socials es denuncia aquesta situació, però la majoria de les solucions que es proposen oscil·len entre les que han de dur-se a terme en un futur massa llunyà, o d’altres, immediates, parcials, que no donen una resposta a les arrels autèntiques del problema. Tot plegat, més enllà de les imprescindibles mesures d’actuació immediata, cal pensar i dur-ne a terme d’altres, de caràcter preventiu, efectives a mig i llarg termini, és a dir, mesures educatives.

És clar que, en un sistema capitalista com aquest en què estem immersos, que fa de la desigualtat una de les seues columnes i, fins i tot, la justifica, la societat acaba considerant natural la injustícia.  És per això que cada dia les diferències per raons econòmiques són més accentuades, de manera que una minoria concentra la major part de la riquesa, mentre una altra, cada vegada més nombrosa, és més pobra. Cada dia, les desigualtats de gènere no només no desapareixen sinó que, al costat de les tradicionals discriminacions patides per les dones, en sorgeixen de noves. Cada dia, els centres escolars produeixen i reprodueixen actituds i comportaments de violència psicològica i/o física. Desigualtats i discriminacions, per tant, que tenen reflex en tots els àmbits socials i que fan sorgir conflictes de tota mena.

El conflicte en si, però, no és dolent. Els problemes, els conflictes, són els que ens ajuden a avançar si la seua resolució és positiva. El mal no està en la seua existència sinó en la manera de resoldre’ls, perquè, normalment, les solucions han arribat exercint, encara més, un abús del poder que comporta el menyspreu i l’opressió del feble, a qui s’exigeix una major submissió.  Però també s’hi pot arribar des d’una mirada d’igualtat, que dote de recursos als afectats que els ajuden a fer-se forts, a empoderar-se, a decidir per si mateixos, a alliberar-se, en una paraula.

Per tant, si es vol eradicar la violència, la millor eina és l’educació. Cal desenvolupar, com va dir Paulo Freire, una pedagogia de l’alliberament, una educació des de la infància i al llarg de tota la vida, amb mesures que ens ajuden a millorar la convivència i a generar igualtat social. Aquesta educació l’hem de treballar tant homes com dones, de manera conjunta, en espais que ens ajuden a pensar, a reflexionar i a actuar de manera igualitària, que ens permeten de gestionar les nostres emocions i comunicar-nos i relacionar-nos de manera no violenta.

I hem de fer-ho amb unes eines diferents a les tradicionals que fomenten un aprenentatge passiu i acrític. Hem d’optar per dinàmiques grupals, per tallers, per representacions teatrals on els protagonistes i els espectadors canvien contínuament el seus papers…

Amb aquest objectiu, al llarg del mes de novembre, a Ontinyent vàrem organitzar un projecte de resolució de conflictes des de la igualtat dins d’unes Jornades de formació d’educadors, amb la participació de mestres i professorat de tots els nivells educatius, així com estudiants de Magisteri. Unes primeres Jornades que, amb les errades pròpies d’una experiència primerenca, deixaren sensacions positives i, en especial, la impressió de la necessitat de fer extensibles a més educadors, i al conjunt de la societat, l’existència d’aquestes eines per lluitar contra la violència des d’una perspectiva alliberadora i positiva.

És per això que els dies 18 i 19 de febrer i 11, 17, 25 de març i 3 d’abril, organitzem a Ontinyent les II Jornades de Formació (programes 1, 2 i 3), amb un propòsit definit de fer visible la possibilitat d’articular accions que superen el necessari però insuficient acte testimonial; que ens ajuden a vèncer aquest sentiment, individual i col·lectiu, d’impotència que patim cada vegada que coneguem un nou i freqüent episodi de violència; que ens permeten a una quantitat important de persones involucrades en l’educació dels xiquets i xiquetes, dels adolescents, dels adults, d’anar a les arrels del problema i, des de la cooperació i el treball conjunt, avançar, lents però segurs, en el llarg camí de l’alliberament personal i social.

Som conscients que la causa, l’origen de la injustícia i de la violència, va molt més enllà del que nosaltres puguem solucionar. Però també que cal superar l’estat de lamentació i d’inactivitat. Oferim un mitjà, reduït, insuficient, però eficient per tal d’educar, des de les nostres possibilitats, en la prevenció d’accions de violència contra les persones oprimides. Vos convidem a participar-hi i dur després les vostres experiències als centres de treball, els grups familiars, els espais educatius. L’educació continua sent l’eina més poderosa per transformar el futur, però també, en bona mida, el present.

M. del Carmen Agulló Díaz. Universitat de València