Ja podem els europeus omplir-nos la boca amb tot allò del bressol de la democràcia, de la societat del benestar, de l’exemple de convivència després d’un conflicte tan gros com la segona guerra mundial, dels estats de dret on es garanteixen els drets humans, de la riquesa de cultures i llengües; i així tantes altres virtuts que ens atribuïm, però si no som capaços, ni tan sols, de rescatar amb celeritat i dignitat persones que estan ofegant-se davant les nostres costes, i que arriben fugint de la barbàrie, com ha passat amb els rescatats pel vaixell de l’Open Arms davant Itàlia, és que la hipocresia, el cinisme i la pocavergonya se’ns menja pels peus.

Pel que fa al patiment físic de persones, no recorde en els darrers anys una situació tan nítida de crueltat barata. Perquè no es tractava d’una catàstrofe natural inevitable, ni de fanàtics que han comés un atemptat, ni d’un masclisme incrustat durant generacions, ni de conflictes armats que vénen de lluny i amb múltiples interessos pel mig, ni d’un accident imprevisible. No, no es tractava de res de tot això, drames sovint amb solucions complexes i a moltes bandes. Es tractava d’una qüestió ben senzilla d’afrontar, tan senzilla com permetre que un centenar de persones a bord d’un vaixell de salvament humanitari amb bandera espanyola, rescatades després d’haver naufragat, desembarcaren i foren atesos amb dignitat a la costa europea que només estava a 800 m. I davant una actuació tan senzilla i humana com eixa, els pobres rescatats, i també els rescatadors, han hagut de passar una vintena de dies amuntegats en condicions infrahumanes i tornant-se bojos de veure la terra davant seu i no entendre per què la democràtica, social i humanitària Europa, els prohibia d’arribar a terra. I mentrestant, els governs europeus, com si ploguera. Uns per comoditat, altres per por (o covardia, que és el mateix), els de més enllà per meninfotisme, i altres directament per ideologies pseudofeixistes. I ha hagut de ser un jutge qui dictaminara que la nau fóra conduïda a terra ferma, que si és pels responsables polítics, els pobres rescatats encara estarien allà morint-se de fàstic. Però és que la barbaritat és tan gran, que s’han passat per l’entrecuix els principals tractats de Dret Marítim, com són el Conveni Internacional de Seguretat de la Vida en el Mar, de 1974; la Convenció de l’ONU sobre el Dret del Mar, de 1982, i el Conveni Internacional sobre Recerca i Salvament Marítim de l’any 1985. A més de les convencions sobre el dret dels refugiats de 1951 i els Drets Humans, tots esmenats i actualitzats l’any 2006 per l’Organització Marítima Internacional, i també firmats i ratificats per Itàlia i Espanya. 

Es podrà discutir que s’ha de regular l’arribada d’immigrants, que les solucions han de ser en origen, que els nouvinguts s’hauran de repartir entre tots els membres de la UE, i tants aspectes com calga davant d’un problema de dimensions globals que no és fàcil, però negar-li la mà a qui arriba a la porta de ta casa amb l’aigua al coll, vinga va, per favor!, és d’una brutalitat tan gran que somou molts dels principis morals que defineixen les societats que hem construït a esta banda nord del mediterrani, si més no fins ara. 

Seria ingenu pensar que l’arribada massiva d’immigrants necessitats no suposa cap problema. És evident que alguns problemes hi haurà en esta societat nostra, tan acostumada que res li altere la zona de confort i els privilegis. Però, davant d’eixos problemes, què preferim? que s’ofeguen al mar i així s’ha acabat el problema? Total, com és gent africana indocumentada, pobra de solemnitat, repudiada, de pell negra, tampoc es perd tant, no? Això és el que volem? Parlem clar ja d’una vegada.  

Recomane entrar a la web d’Open Arms i escoltar els testimonis dels acabats de rescatar, on expliquen les calamitats extremes que els han forçat a abandonar els seus països i les seues famílies, encara a risc d’acabar ofegats al mediterrani, o torturats i extorsionats per salvatges que s’aprofiten de la necessitat. En sentir les atrocitats que han hagut de suportar, la majoria dels nostres problemes es converteixen en afers menors.

Per acabar-ho d’enviscar, si no en teníem prou de pocavergonya, una vegada desembarcats els migrants, hem sentit la vice-presidenta espanyola, Carmen Calvo, advertir a l’organització Proactiva Open Arms que no té llicència per a fer rescats al Mediterrani, unes declaracions que, reconec, m’han deixat sense paraules més enllà de la primera expressió que m’ha reglotat per l’angúnia, arre gat!

I una darrera coseta volia dir. No és que espere res de l’església catòlica, la veritat, amb el seu historial gens edificant pel que fa a la defensa dels drets humans, però no deixa de sorprendre que amb tot el seu centre neuràlgic radicat a Itàlia, pràcticament no haja obert la boca davant les paraules i el comportament inhumà del ministre d’interior italià Salvini. Igual és allò que va dir l’escriptor irlandès Bernard Shaw: ‘el cristianisme podria ser bo si algú intentara practicar-lo.’

En fi, que ens ho haurem de fer mirar, açò de l’Europa de la legalitat, de la igualtat i de la fraternitat, en què ens havien contat que vivíem. Jo, de moment, millor m’ho repense. Apanyats estem.