Curs 1970-71 (i 3): l’estiu de 1971

"Qui pot oblidar aquella demostració única de prestidigitació de Franco en nomenar Juan Carlos com a successor seu amb títol de rei?"

Bartolomé Sanz Albiñana
04.06.2022 - 15:00
Actualització: 05.06.2022 - 11:48
VilaWeb
A l'esquerra, l'antiga casa abadia de l'Olleria (Fotografia: ©arxiu Col·lectiu l'Olla)

Mentre la nostra vida transcorria plàcidament, els professors d’aquell Preu traçaven amb regle i cartabó invisibles i sense saber-ho les vides d’una dotzena de joves de la comarca. La vida, però, no era la que nosaltres imaginàvem i vivíem; bona prova d’això és que aquells anys, mig amagada, la conflictivitat social anava en augment: les vagues es multiplicaven per cinc, i el nombre de vaguistes per vint.

Recorde que l’ambient estava enrarit: la mort de l’estudiant Enrique Ruano, assassinat per la policia fent-nos creure que s’havia tirat per una finestra; deportacions de professors universitaris (Peces-Barba, Raúl Morodo, etc.), detencions d’estudiants, suspensions de matrícules, processaments arbitraris, condemnes sense juí previ, inhabilitacions per a exàmens, expulsions de la universitat de per vida, etc. Ah! I qui pot oblidar aquella demostració única de prestidigitació de Franco en nomenar Juan Carlos com a successor seu amb títol de rei.

No és estrany que “L’estaca” de Lluís Llach arrelara aquells anys com un autèntic himne de batalla, una torxa prometeica que uns a altres ens mostràvem des dels cims de les muntanyes a manera de reclam.

Tot aquell panorama i caldo de cultiu els vaig tenir molt en compte l’any que començava els estudis universitaris: no era una vacuna contra la por sinó més aïnes una vacuna de por que lentament m’havien inoculat. Encara com, que els primers cursos no se’m va ocórrer de quedar-me a València i em vaig instal·lar a Burjassot. Allò va ser un encert.

Faig un gran esforç per a recordar què va passar l’estiu de 1971 i em costa molt d’empalmar dues seqüències seguides d’aquell estiu en què complia vint anys. Després d’aquelles decebedores Pruebas de Madurez del Curso Preuniversiario fetes a les aules del carrer de La Nau de València, és com si un núvol passara sobre mi i entrara en penombra.

Als matins vaig fer classes de repàs de llatí, grec, llengua i història a la casa abadia juntament amb altres estudiants de la meua edat: Pepe Albiñana Pérez Frasqüelo, Juan Luis Villarroya el del practicant, Vicent Garcia el platero i algú més que no recorde ara. I si no va ser eixe estiu, devia ser el següent, o l’altre. Les classes les féiem a la casa abadia, com he dit: els preveres don Fernando i don Adrián havien sigut reemplaçats per don Alberto Biosca (de Fontanars dels Alforins) i don Vicente Esteban (de Vilallonga); a tots dos els recordava molt bé del Seminari de Montcada, sobretot a don Alberto per la seua destresa a l’orgue a la capella major. Era un melòman consumat. Un secret: quan es comprava un vinil de música clàssica (barroca especialment) solia recloure’s a la seua cambra al final de la jornada i l’escoltava entrant en un estat místic de trànsit. Anys més tard el vaig retrobar en la parròquia de santa Rosa d’Alcoi. Era el curs 1979-80, quan vaig ser destinat a l’Escola Industrial d’aquella població. En l’església i en l’ensenyament, uns funcionaris en substitueixen uns altres. Per cert, Alberto Biosca va substituir Vicent Micó i Garcia (l’Olleria, 1928-Turballos, 2018) en la parròquia que tenia a càrrec seu.

A les vesprades anava a classes per a traure’m el carnet de conduir en l’autoescola ECO del carrer de la Mare de Déu del Remei, al costat de la presó que hi havia a la caserna de la Guàrdia Civil. El nom del professor era Paco (d’Ontinyent) i fins i tot vaig fer alguna classe pràctica. No gaires, motiu pel qual em van suspendre a València, on em vaig examinar en començar el primer curs de comuns a la Facultat de Filosofia i Lletres. Pensant-ho bé, hauria sigut un perill en la carretera si m’hagueren aprovat. Recorde que l’examinador en acabar la part pràctica de l’examen pels voltants del camp del Mestalla em va dir: “Ya puede usted quitar el freno de mano”. Li vaig captar immediatament la indirecta.

Eixe estiu, encara que no ho creguen, allò que més em preocupava era d’on eixirien els recursos econòmics per a poder estudiar a la Universitat de València durant el curs. Jo, seguint les indicacions de don Víctor Arias a l’institut d’Albaida, havia omplit i lliurat els impresos de la beca salari que ell m’havia aconsellat que sol·licitara, però encara no havia rebut resposta sobre la concessió o denegació.

Des que tinc ús de raó i memòria, el sistema educatiu ha oferit beques i ajudes a l’estudi per a estudiants de famílies modestes que no tenien recursos i que demostraren capacitat d’estudi i aprofitament del temps. Sense beques d’estudi, ni jo ni molta altra gent no haguera pogut fer estudis superiors. Sempre he cregut que als centres escolars hi hauria d’haver un coordinador exclusivament per a aquest tema amb els ulls ben oberts: per a descobrir els qui tenen ganes d’estudiar, però no tenen mitjans per a poder-ho fer adequadament.

Ara que repasse la meua vida, no entenc el motiu pel qual no vaig tindre gaire sort quant a beques i ajudes a l’estudi en el període 1963-1971, quan feia el batxillerat. Els meus resultats acadèmics d’eixos primers anys eren excel·lents: no parle de memòria, ja que tinc les paperetes de qualificacions semestrals o el “Libro de calificación escolar” a la vista i parlen per si mateix. En l’aspecte econòmic és com si la meua família anava sobrada, cosa que no era certa. O també pot ser que hi haguera alumnes que ho necessitaren més que no jo. Em van donar beques, clar que sí, però no cobrien mai les despeses ocasionades en un internat com el del Seminari de Montcada. Amb les paperetes de les assignatures també tinc les factures que l’estada a Montcada ocasionaven, per si de cas encara queda algun terròs que creu que als seminaris s’estudiava debades. Als seminaris es pagava una pensió: vinguera aquesta del cel o de la terra. Evidentment, alguns tenien benefactors o benefactores que els pagaven els estudis. Que jo sàpia, no va ser eixe el meu cas. En tot cas, si es va donar el cas, no em van presentar mai l’ànima caritativa perquè li donara les gràcies i li besara la mà com es feia aleshores.

Eixe estiu, només faltaria, també vaig fer prou autoestop els caps de setmana per la comarca: la Pobla del Duc, Ontinyent, Atzeneta, Aielo de Malferit, etc. Anava a les festes d’eixos pobles.

Diuen que el temps és l’enemic de la memòria. És cert: el temps tritura i distorsiona els records. Si no els conservem, a poc a poc deixem de ser nosaltres; si no els contem i escrivim, a poc a poc s’evaporen. Si no lliguem ben amarrades les quatre escenes i imatges de la infància i de l’adolescència i armem un relat, sabem molt bé que prompte estarem inventant, fantasiejant, alterant la realitat, enllaçant la no-ficció amb la ficció.

Si la memòria és, com diuen, selectiva, selecciona els records que van quedant-se pel camí. Fa vint anys el meu relat hauria sigut diferent, de la mateixa manera que ho seria si ho fera d’ací a deu anys, suposant que encara visquera. Això no obstant, el fil de la madeixa seria el mateix, però enrotllat d’una altra manera. I ara que ix la paraula “madeixa”, em resulta difícil pronunciar-la sense evocar el record de l’àvia Teresa (Benimarfull, 1893 – l’Olleria, 1975): amb ella moriran determinades paraules que no he sentit mai més. En desfer la madeixa de la meua vida no sé realment a qui podrà interessar eixe fil, si no és a part de la família, als fills i néts. Espere que qui ho llija, almenys puga entendre un poc millor com era el món de la meua infància, adolescència i joventut, és a dir, del meu context particular. O seria millor dir la meua circumstància?

Com que la música sempre m’ha acompanyat molt, d’aquell estiu recorde un LP doble únic: l’òpera rock “Jesus Christ Superstar” d’Andrew Lloyd Webber i Tim Rice. Encara hui, quan l’escolte, em ric de la ironia de moltes de les lletres:

Always hoped that I’d be an apostle.
Knew that I would make it if I tried.
Then when we retire, we can write the Gospels,
So they’ll still talk about us when we’ve died.

Però, sense dubte, la cançó d’aquell estiu va ser la inoblidable “Mammy Blue”, interpretada pels Pop Tops amb el cantant Phil Trim al capdavant. Allò eren cançons i no el que sentim ara:

I may be your forgotten son
Who wandered off at twent one
It’s sad to find myself at home,
And you, you’re not around…

Ai, senyor, quins temps aquells!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes