D. Gonzalo Yélamos Redondo, professor de grec i director de  l’Institut Josep  Segrelles d’Albaida (1967-1973)

«Ens va ensenyar, doncs, a estimar la paraula en sentit ampli, profund; però sobretot ens en va infondre la fam, perquè la perfeccionàrem i n’engrandírem el domini i expressió»

Bartolomé Sanz Albiñana
04.02.2022 - 12:44
Actualització: 28.05.2022 - 21:09
VilaWeb
Partit de futbol en la festa de St. Tomàs del curs 1968-69. Dempeus: 2n per l'esquerra don Joaquín Esplugues, 3r don Gonzalo Yélamos, 4t don Víctor Arias

Els anys desdibuixen ràpidament les petjades dels homes, però els documents històrics d’una banda, i la memòria, el bon record i el nostre bagatge cultural, d’una altra, tenen la qualitat d’evocar la vida d’una persona, en aquest cas la d’un professor. La nostra experiència, tant de discents com de docents, ens indueix a pensar que, amb el pas del temps, a qui realment recorden els alumnes són als professors que els van ensenyar. Després de cinquanta anys, recordem don  Gonzalo, el nostre professor de grec.

Nomenament de don Gonzalo Yélamos com a director de l’institut d’Albaida

Nomenat director de l’Instituto Nacional de Enseñanza Media d’Albaida pel Ministeri d’Educació, per ordre del 23 de juny de 1967, aquest jove catedràtic de grec va arribar a la seua destinació, segons comptava, a finals d’agost o primers de setembre, després de buscar al mapa la ubicació exacta de la ciutat. Va trobar pis prop de l’antic institut. Ell i la seua jove muller, Toñi, estaven en els inicis de la vida familiar i,  en els passejos al capvespre, van anar entrant en contacte amb un poble més aviat allunyat  de Madrid, la seua gent i les seues maneres. I, segons ens explicava, passats els  anys, agraïa l’esforç de les persones que a poc a poc anaven coneixent per parlar-los en castellà i ells es van anar posant les piles… A Albaida va ampliar la família amb el naixement de les seues filles, i se’n va anar a Madrid el 1973.

Home de bones maneres, pacient, gens irascible, to de veu continu, sense massa alts i baixos, exigent a les classes, metòdic en el dia a dia, constant en la setmana a setmana. L’expressivitat era un dels seus grans encants. El seu rostre, les seues mans, els seus ulls, les celles, el seu cap i la seua coordinació, parlaven més que no la seua llengua. A poc a poc, vam anar estudiant, aprenent el seu llenguatge de signes, a més de la seua contenció. Com a bon coneixedor del món clàssic, davant els conflictes, les desavinences, els contratemps, etc., sabia aplicar  la màxima llatina omnia videre, multa dissimulare, pauca corrigere, és a dir, ‘veure-ho  tot, dissimular molt, corregir poc’. Aquesta pràctica, desesperant per a qualsevol jove, adquireix molt sentit en la maduresa vital i en el compromís d’alguna responsabilitat.

En 5é i 6é de Batxillerat érem pocs alumnes en el grup de Lletres. Ens coneixia bé. En Preu es va reduir encara més el nombre, convertint-nos en  privilegiats, i pensem que ell també ho fou: tres  alumnes: M. Luisa Plà Tormo, Javier Gastón d’Iriarte Dupuy de Lôme i  jo mateix. 

Què ens va ensenyar don  Gonzalo perquè hui el recordem? Al llarg de tres anys ens va obrir la finestra del món clàssic, sobretot del grec. En els primers anys, començàrem amb l’abecedari grec, la gramàtica, declinacions, memoritzar els verbs polirrizes, traducció de frases, oracions cada vegada més complicadetes, mitologia grega, etimologia de paraules, l’indoeuropeu, els hitites, el grau zero, la vocal neutra, etc.

En arribar al Preu, aquell curs de professor particular —recordem que érem tres alumnes—, a través d’Homer i de la seua  Ilíada i Odissea vam traduir  una mitjana de 30-35 hexàmetres diaris, segons la ubicació del punt i a part. Eixe curs ens va recomanar un llibre molt pertinent: Dioses, tumbas y sabios de l’escriptor alemany C.W. Ceram, on es poden llegir apunts biogràfics, entre més, de Heinrich Schliemann, un arqueòleg prussià del segle XIX qui, amb un exemplar de l’Ilíada sota el braç,  va recórrer Turquia a la recerca de Troia per tal de demostrar que els escenaris històrics descrits en aquella obra realment havien existit.

Vam aprendre i aprehendre a ser φιλόλογοι, amics de la paraula, del raonament, com els atenesos, apartant el βρακιλογοs, el laconisme espartà, de poques paraules i idees curtes. Ens va ensenyar, doncs, a estimar la paraula en sentit ampli, profund, però sobretot ens en va infondre la fam, perquè la perfeccionàrem i n’engrandírem el domini i expressió. ‘La persona que domina la palabra es poderosa’, solia dir. És veritat. I amb eixa fam de paraula que ens va infondre, el temps ens ha ensenyat que calia saber parlar bé en públic, però l’orador es fa a ‘partir de’, no naix. Arribats a aquest punt, sempre recordava Demòstenes: cal saber traslladar el missatge desitjat de manera eficient, amb les paraules més adequades; amb la paraula, la persona pot aconseguir ser més útil en tots els àmbits, i quan tot això s’haja aconseguit, aprendrem el més complicat, saber administrar-la.

Quan a finals de novembre de 2013 es va commemorar el 50è aniversari de la creació de l’institut d’Albaida, don Gonzalo no va faltar a l’efemèride, com en altres ocasions. En una taula redona, amb pràcticament la presència de tots els directors que havia tingut el centre, aquella vegada va contar algunes anècdotes dels sis cursos (1967-1973) en què va ser director. Va fer menció del treball realitzat pel sacerdot don Víctor Arias († 1 de maig del 2020, a 85 anys) sobretot en la sol·licitud de beques per a l’alumnat. Dos detalls curiosos aportats per don Gonzalo en aquella taula redona: dels set-cents alumnes de l’institut comarcal, només seixanta eren d’Albaida; la resta no va caure del cel, ni hi acudiren perquè la idea d’estudiar ja havia calat en el cap dels nostres pares. L’altra anècdota és que, durant algun dels seus vuit cursos a l’institut d’Albaida, el centre es va convertir en el que més becaris tenia de tot l’estat.

 Ara tenim instituts d’ensenyament secundari per tota la comarca, però en la dècada dels seixanta la realitat era molt diferent. De fet, l’institut d’Albaida, inaugurat el curs 1963-1964, era el sisé institut públic de la demarcació de València, després del Luis Vives (1845), del San Vicente Ferrer (1933) a València, del de Requena (1928), del José Ribera de Xàtiva (1933) i del de Sagunt (1952). Tota una fita aquells anys per a la comarca en què, siguem sincers i clars, la majoria de famílies preferien un jornal més a casa que no un fill estudiant.

La Societat Espanyola d’Estudis Clàssics, de la qual era membre, va penjar a la seua pàgina d’internet la trista notícia de la seua defunció, el de 9 de gener de 2016. Als autors d’aquesta breu ressenya ens va entristir la seua defunció, i el recordarem, amb afecte i agraïment, per tant com ens va  ensenyar. L’esquela ens portà a evocar   moments de la nostra època d’estudiants de Batxillerat que solem inventariar quan, periòdicament, ens retrobem.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes