D. Lorenzo Milani: I care (i VI)

29 de juny de 2017: D. Lorenzo Milani: I CARE.

La darrera jornada a Itàlia va ser, com la resta, vertiginosa. La vespra, després de la passejada nocturna per Pisa, contemplant el riu de nit, poques llums, la torre sense ningú, asseguts en els graons a la porta del baptisteri, contemplant el cementeri a la nostra esquerra i la façana de la catedral enfront, i parlant i reflexionant al voltant d’un dia tan ple d’experiències… anar-se’n al llit després de tot això fou una obligació més que un desig.
De bon matí el baptisteri i el camp al voltant de la torre són deserts. Entrem en el baptisteri -molt recomanable- i en la catedral, en obres. Però toquen les deu i hem passat de la solitud a la turba, centenars de persones envaeixen l’espai. Sembla que hagen sorgit del no res en un moment. Cal anar-se’n. El temps fuig.

Anem corrent a l’aeroport. El vol ix amb una hora de retard. Esgotats, aterrem a Girona, agafem l’autobús cap a Barcelona. D’allí en tren a València, i encara falta arribar a Montaverner…

L’endemà, de nou a casa, és l’hora de reflexionar, de fer balanç. Viatjar amb un grup de persones extraordinàries en la diversitat, d’edats i experiències molt diferents, ha estat un element engrescador i enriquidor. Més encara si hem pogut compartit moments emocionants com la lectura de paràgrafs de ‘Carta a una mestra’ a l’escola de Barbiana, en homenatge al professor Pere Pujolàs, qui va faltar abans de poder fer el projectat viatge. O és que potser, com va dir el professor Joan Soler, ‘tenia tanta pressa de venir que se’ns va avançar’.

Però, més enllà d’aquesta magnífica companyia, de poder contemplar els incomparables paisatges de la Toscana, els seus monuments, el ric patrimoni historicoeducatiu de l’escola, de les anècdotes en el camí, dels àpats exquisits… de tot el viatge em quedaria amb dues persones: la Luana de Calenzano, i el Francuccio de Barbiana.

Luana és la dona que no va poder acudir a l’escola de D. Lorenzo perquè les autoritats eclesiàstiques preferiren avantposar el càstig al capellà díscol que no deixar-lo continuar amb la tasca de crear consciencia crítica sense distinció de sexe.

Luana, dona en la Itàlia de la postguerra, treballadora, membre dels ‘últims’, va poder gaudir de les conferències i el teatre, activitats fetes amb la intencionalitat de permetre l’assistència conjunta dels dos sexes. Ella ens fa memòria que, si bé la presència femenina és escassa en l’obra de Milani, en gran part és fruit de la invisibilització del paper d’aquelles que estigueren al seu costat. Ningú mostra ni es deté en el guisador de Barbiana. Aquest espai domèstic, privat, on s’enforteix el cos, el duia l’Eda, qui, amb estima fraternal es va dedicar a donar suport al capellà i al seu alumnat, tot entenent i compartint la seua missió de donar-se als més necessitats. La seua presència preciosa és imprescindible per comprendre de manera global l’èxit de Barbiana, i es veu reflectida en la serenitat, el somriure i la força de Luana.

Francuccio és el passat, el present i el futur de Barbiana. Va viure intensament el dia a dia de l’escola, i va comprendre i ens va transmetre el missatge del capellà-mestre-pare que concreta en una condemna a viure només de records d’aquell temps, ja passat i perdut. Perquè l’ensenyança de Milani és que es mantinga i perdure l’actitud de compromís amb el canvi per una societat més justa. Analitzar la realitat i les seues injustícies, i actuar.

El poder de la paraula és consciència crítica, capacitat d’analitzar i donar solucions a cada moment. Lluny de la nostàlgia, D. Milani ha de continuar viu a través de les persones que han de ser capaces de donar respostes concretes i globals a cada situació, en cada moment.

I Francuccio ha creat un centre d’estudis i espai de trobada per ajudar a avançar en aquesta doble direcció. Els arbres i les flors que omplen d’olor, color i alegria aquest espai ens recorden la saba que les recorre, fent-les créixer. I la seua mirada serena, profunda, acollidora, ens convida a continuar creant vida.

Els feixistes deien a la Itàlia dels anys trenta: Me ne frego (me la bufa), D. Lorenzo Milani va escriure a la paret de l’escola de Barbiana i va fer seu el missatge tot contrari ‘I care’: M’importa. M’interessa dominar l’idioma, m’interessa fer el treball ben fet, amb el cap i les mans; m’importa, per damunt de tot, aprendre, no per mi, sinó per fer una societat més justa. Compromís, afecte, transformació personal i social. Tot un programa educatiu intemporal i actual. Un repte per a educadors i polítics. Des de l’escola rural de Barbiana al País Valencià del segle XXI.