De com ser negres i votar al Ku Klux Klan

És evident que històricament, els valencians, mentalment, socialment i políticament, estem configurats en clau espanyola, abocats a Espanya com a referent absolut; inqüestionable si no vols sucumbir al buit existencial de tu mateix, dels teus propis valors diferenciats que per a res no puntuen, per minoria absoluta, davant un estat que ‘por justo derecho de conquista’, no et permetrà mai de fer-te valer. Més que ignorats: assimilats, anul·lats, desapareguts. Com evident és, també, la nul·la percepció que tenim d’aquesta realitat i de la seua extensió.

Immersos en la foscor procurada, ignorants d’un temps i realitats que ens amaguen, manipulats per terra, mar i aire -premsa, ràdio, televisió…-, ens hem vinclat davant el nostre botxí fins humiliar-nos fent-nos sentir, ‘pel nostre bé’, part constitutiva d’ell, del seu poder i ambició, ni que siga en diferit, perpetuant-los en eixa selecta casta políticoadministrativa, espanyolitzada, fidel a l’amo; la que els confirma i reafirma en el seu status quo imperant. Conseqüentment, tant dretes com esquerres oficials de sempre, abracen eixe Himno Regional, tan assumit com el tenen, pitjor que en la lletra, en l’esperit. Amb la boca petita o tancada del tot, tant s’hi val. Però és el que tenim. I fa pena. Sobretot, per com de difícil és traure’ns d’aquesta inconsciència que, per inèrcia, els nostres líders socials, polítics, culturals, econòmics -des de la banca fins cada fulla que es mou-, religiosos… ens tenen immobilitzats, desactivats, perquè ells mateixos són el resultant del problema en si mateix. Un problema transmés sociològicament, fins la molla de l’os, al poble que es configura i transforma a imatge i semblança de les fonts en què beu i el menjar que li disposen. Tenim dret d’interpel·lar-los? Doncs, com deia el poeta: ‘¿No habrá un espíritu valiente…?’ O també: ‘Quí li posarà el cacavell al gat?’.

Estem davant de noves eleccions. Per forassenyat que semble, diuen que el Pacte del Botànic perilla per l’exigua majoria que el sosté. Ni el president Ximo Puig ni Mónica Oltra són del meu grat. Valencianistes espanyolitzats, no em representen. Les seues opcions són de connivència amb el poder de torn. Les dels vençuts. Les de la renúncia explícita a l’autodeterminació davant la qual es desmarquen clarament, amb menyspreu i crítica ufana fins i tot, per no perdre el vot dels ‘A por ellos’ existents entre nosaltres, i als que amb tan poca convicció i determinació han combatut: més pedres contra la pròpia teulada.

Sóc apartidista, però no apolític. Tot i tindre les meues preferències, no hi ha cap partir que s’haja guanyat del tot la meua voluntat. Malgrat tot, a l’hora de desfullar la margarida del vot, em determine fent-ho més per exclusió que no per afinitat. És per això que, davant l’espoli a tots nivells que el PP ens ha fet, i que legalment amb el PSOE arbitren lleis -per majories absolutes- per tal de seguir fent, m’espanta pensar que cap valencià no trenque les cadenes amb una ideologia que, subtilment, es perpetua acompanyant sota pal·li, com una cosa sagrada, la unitat i uniformitat de la seua pàtria contra nosaltres, i que continue fent-los costat. I confie, desitge i espere, que amb el nostre vot, amb tot el respecte però amb contundència, de manera pacífica, contribuïm a foragitar-los per sempre més. Considere que ignorar aquesta realitat és com ser negres i votar al Ku Klux Klan.