El riu és una ferida, una cicatriu tibant que pica quan te’n recordes. Sense possibilitat d’oblidar, s’opta per l’evocació dels colors i les olors que són la metafísica de capçalera dels amargs. Els pensaments destorben i aquesta única certesa és el punt de partida i de tornada. Es refà el camí ajuntant xicotets detalls, com el tresor que un xiquet trau de la butxaca: una pedra blanca i rodona, una papallona desmembrada d’ales de vellut, un vidre.

És aquell exercici de seure, d’escriure, d’apaivagar la vida, de trobar una serenor recelosa en un singlot sostingut. És un còlic recurrent que, a força de patir, s’aprén a sublimar. No queda més remei que ordenar els records obviant les osques que manquen o esplaiant-se en els detalls de la tremolor, com si, pel fet de deixar-ho escrit, es creara una distància protectora a l’esguard de les fosques intencions del destí.

Aquest riu està escrit amb el cos i l’ànima, sense diferència, en una comunió real i enigmàtica. Cada frase està pensada amb les mans arrapades d’esbarzers, amb els genolls bruts de fang i amb la pell eriçada de fred. És una reflexió que va més enllà del pensament racional, que sobrepassa la veu i el recompte de síl·labes. Aquesta literatura conté la llicència per a ser considerat un renegat amb totes les de la llei, la clau per a entendre l’existència de l’aflicció essencial, ja que d’expressar-se d’una altra manera, podria desvelar-se com un secret, sense voler que, qui murmureja, és la veu de la neurastènia.

És d’ací d’on ve la bellesa de les paraules, la recreació del pas dels núvols, la frescor de les pastures i les ombres de la muntanya. És, perdoneu, una enganyifa necessària, una almoina, una excusa perquè les llàgrimes semblen una altra vegada rosada sobre les fulles verdes del matí.

Ja no hi ha cap casa, cap cantó ni carrer, malgrat que se’n parle. No existeixen ni els mobles, ni les cambres ni les persones que les habitaren. Ningú no seu davant d’un plat de calent escudellat en una vaixella blanca i blava. La nostàlgia tendeix a defugir els interiors i s’escampa per camins i praderies; potser perquè hi ha massa enyoraments entre les parets emblanquinades i, aleshores, l’enyor divaga per la riba del riu, frega l’herba dels marges, s’enteranyina en el cel i en l’ombra dels àlbers, pernocta en aquell replanell de pedra amb forma de lluna.

El llibre del qual us parle és un manual d’instruccions, talment com el d’un electrodomèstic, uns papers que il·lustren la soledat, la por a la mateixa por; són un exercici de resignació dissimulada, de com va passant la vida sense que es note que la mateixa vida mata.