La caza de la perdiz roja és un diàleg fictici que Delibes publicà als anys setanta del segle passat, on es fa parlar ell mateix, com el Cazador, amb un altre vell caçador de perdius a qui anomena el Juan Gualberto. És un text curt que completa l’exemplar de ‘Viejas historias de Castilla la Vieja’. La relació entre Delibes i Pla sembla que va una mica més enllà del fet que tots dos publicaren en l’editorial Destino, propietat de Josep Vergés. Hi ha qui diu que els dos escriptors s’admiraven mútuament, però no sé fins a quin punt pot ser veritat de tan esquerps com eren; en tot cas, caldria matisar si l’admiració era literària, personal, vital, etcètera. També és cert que són públiques algunes fotografies en blanc i negre, poques, on se’ls veu parlant en un entorn que ben bé podia ser el Mas Pla de Palafrugell.

Aquesta hipòtesi de camaraderia, real o fictícia, s’ha concretat en una edició presentada l’any 2018 a l’Institut Cervantes en forma de llibre intitulat Josep Pla y Miguel Delibes. El escritor y su territorio. L’obra està signada pel director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, i un professor d’Història Contemporània de la Universitat de València. Certament, trobe que és un llibre que no llegiré mai perquè el supose carregat d’una erudició pesant, encara que, com sempre, per espavilat, quasi segur que m’equivocaré i, el llibre, serà una altra cosa. Però, de moment, no ho comprovaré.

Tots dos escriptors m’agraden i els he acompanyats sovint en les caminades cinegètiques, d’un, i en les merament divagants, de l’altre. D’entrada, estic en contra que cap dels dos fes més del necessari per a ser autèntic. Les coses, per a cadascú, eren com eren i se les trobaven, i poca cosa més podien fer que descriure-les per a digerir-les. Reconec que aquestes són el tipus d’especulacions inútils amb què solc entretenir-me en solitari i que em comporten un cabreig continu i aspre si em duen la contrària.

Llegir Delibes és com menjar un formatge curat d’ovella. Passes de degustar la picantor, l’obscuritat on ha madurat el brull, a oldre el paisatge per on va pasturar el ramat mentre els estrats de núvols passaven ràpids. Però d’entrada, el formatge és una castanyada de sabor, sense treva ni mitges tintes.

Tornant a La caza de la perdiz roja, jo que els conec una mica, crec que Delibes fa parlar Josep Pla quan diu que parla Juan Gualberto. Subjectivitat? Potser. Simpatia? També. Però hi ha certes descripcions del personatge que em fan concloure que Delibes estava pensant en Pla quan escriví l’obra. No pel que fa a l’ontologia cinegètica de l’empordanés, que es reduïa merament a la perdiu amb col una vegada emplatada, sinó pel que feia a la seua estètica i actitud tremendista. Per exemple: Juan Gualberto era un vell desdentat, d’una setantena d’anys, sorneguer i taciturn, amb inclinació a sentenciar cada vegada que obria la boca, i a qui li agradava de dir al pa, pa i al vi, vi. Sovint, reforçava els seus dictàmens aixecant el dit índex a l’alçada de la boina. També acabava les frases amb una falca que més que res era un repte intel·lectual per a l’interlocutor: És cert o no?; no sé quina opinió deu tindre vosté d’açò?

Juan Gualberto fumava, segons Delibes, sense fer fum; fumava una vella punta de cigarret que duia entre els llavis com una part més del cos. (Parèntesi, per a dir que tant un escriptor com l’altre fumaven habitualment picadura corrent). De fet, quan el vell encenia una cigarreta es formava al seu entorn una atmosfera irrespirable de palla cremada, i així, li calava foc i se li apagava, una vegada i una altra, com si no tingués principi ni fi.

Pla i Juan Gualberto duien tots dos una desgastada boina encasquetada noblement sota la qual se’ls dibuixaven uns solcs profunds, paral·lels, com els d’un camp llaurat. Delibes descriu Pla, o Juan Gualberto, com un home que mirava de cara, amb un esguard que et despullava per dins, cosa que sol ser la forma més incòmoda amb què hom pot ser despullat. El vell caçador era també un home partidari del regrés, en compte del progrés; afirmava -sense ni tan sols donar opció a equivocar-se- que la gent de hui ni espera, ni sua, perquè ens hem acostumat a tindre-ho tot en el moment que ho demanem. I això és una altra cosa que a mi, com no podia fallar, també m’exaspera i no puc més que escriure-ho per a procurar una millor digestió.