Si algú creu que el despotisme il·lustrat és cosa del passat, s’equivoca. Tot i ser ja en el segle XXI, al Balcó de la Vall perviuen conductes més pròpies de la segona meitat del XVIII. El lema ‘Tot per al poble, però sense el poble’ arriba a la màxima expressió a Atzeneta d´Albaida, on el seu batle, un paradigma digne d’atenció i anàlisi, gosa dir a un ciutadà que paga els seus impostos, que ell mostra el nou Centre de Salut a la seua dona ‘perquè li dóna la gana’ (sic), negant-li el mateix dret a aquell veí que fa mesos —més dels que marca la llei— que espera pacientment com més ciutadans que es contesten els seus escrits; o que li mostren l’escriptura pública on suposadament l’ajuntament al·lega tindre servitud d’abocar aigües pluvials a la finca de la seua propietat, i a qui li diu ‘lladre’ perquè algú de la seua bancada al consistori, sense trellat, li ha contat una pel·lícula en blanc i negre.

En aquest exercici de caciquisme i arbitrarietat, el ciutadà en qüestió ja no sap qui és més incompetent, si el batle en qüestió o el secretari accidental permanentment etern en aquest ajuntament, un auxiliar administratiu investit amb poders de ‘valido’, submís i al servei del poder que li dóna el pa.

Informats d’aquests excessos i presses el Síndic de Greuges, el delegat i el subdelegat del govern al País Valencià perquè prenguen mesures amb aquest tipus de batles dèspotes desil·lustrats, al ciutadà en qüestió no li queda més remei que posar-ho en coneixement de l’opinió pública perquè jutge per si mateixa.