Un colp de mà o un colp de peu? Així podríem resumir l’Evangeli del bon samarità que la litúrgia eucarística ens presenta hui: un home malferit que un sacerdot i un levita, passant de llarg, deixen abandonat en la seua indigència, insensibles al dolor d’aquella persona. I un samarità, un no jueu, un pagà, que veu en aquell home el seu germà i per això se’n compadí i l’ajudà.

La paràbola del bon samarità, ben fàcil d’entendre, es repeteix hui en tantes i tantes persones que també es troben a la vora del camí. O enmig de la mar. La fotografia del pare i de la filla menuda ofegats a Rio Grande, en la frontera entre els EUA i Mèxic, ha desencadenat un impacte emocional, com ho va ser fa uns anys el petit Aylan, ofegat a la platja de Turquia. Un impacte emocional que no durarà gaire. Han estat dues persones que han trobat la mort per la immoral política migratòria dels EUA. Però també les reixes amb fulles metàl·liques a Ceuta i a Melilla que, hipòcritament diem que ens ‘protegeixen’ del Tercer Món, els atacs racistes a centres de menors no acompanyats, la prohibició del govern espanyol perquè es puguen rescatar nàufrags al Mediterrani amb l’amenaça de multes que poden arribar als 900.000 euros, l’empresonament de la capitana del vaixell que va desafiar Salvini, al Mare nostrum (o bé hem de dir Mare mortum?), que va salvar la vida als qui fugien de la guerra i de la mort, sense cedir a les amenaces de Salvini, el drama ‘que polítics pacífics siguin a la presó’ o les cruels condicions dels refugiats a Líbia.

Un colp de mà o un colp de peu?

A quin nivell de deshumanització hem arribat (com el sacerdot i el levita de l’Evangeli) que, per salvar vides, unes persones puguen ser empresonades o multades? Que els polítics no tenen cor? Que no tenim cap mena de sensibilitat envers qui sofreix? On és l’anima d’Europa? Per això l’obediència a les lleis injustes és un dels grans problemes del món.

Estem farts d’estadístiques que ràpidament oblidem. I per això cal plantar cara a lleis injustes, a lleis que converteixen en delinqüents persones que no cometen cap delicte, sinó que fan el bé. Per això diverses entitats cristianes han denunciat així les polítiques xenòfobes i racistes d’alguns partits i d’alguns governs: ‘L’hospitalitat no es pot perseguir ni criminalitzar, i qui ho faça està remant contra la declaració dels Drets Humans.’ No recordem l’article 14 de la Declaració dels Drets Humans?: ‘En cas de persecució, tota persona té dret de cercar asil en altres països i de beneficiar-se’n.’ I el 13: ‘Totes les persones tenen dret d’eixir de qualsevol país i de tornar-hi.’

Hui la paràbola del bon samarità ens empeny a descobrir un germà en cada home i en cada dona que pateix. Com ens ha dit el papa Francesc, ‘el món, cada dia és més elitista i més cruel amb els més exclosos.’ No és una vergonya per a nosaltres que gairebé mil refugiats s’hagen mort al Mediterrani en el que portem d’any? És aquest el model de societat que volem o hem de fer realitat el desig del papa de fer una Església samaritana, hospital de campanya?

Vull acabar amb unes paraules de la periodista Pilar Rahola a propòsit d’aquestes morts i de la immoral política migratòria: ‘No, no em serveixen les xifres, ni les reflexions saberudes, ni les paraules dites per tal de quedar bé. No em serveixen perquè això és un horror en majúscules, perquè fa anys que és un horror en majúscules, perquè moren a milers, i a milers els oblidem, perquè ens commovem un segon i després ens instal·lem novament en el nostre confort indiferent.’

Les paraules que Jesús adreçà al mestre de la Llei, hui també ens les adreça a nosaltres: ‘Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?.’ Les paraules del Senyor ens han de fer reaccionar: ‘Doncs tu fes igual.’ La compassió (el fet de patir amb els altres) ens fa més humans. Pel contrari, la insensibilitat o la indiferència ens lleven humanitat.

El bisbe Pere Casaldàliga va escriure: ‘Jo sóc jo i les meues causes. I les meues causes valen més que la meua vida’, perquè ‘si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.’ I afegia encara, com si ens ho diguera a nosaltres: ‘Els valents són els qui vencen la molta o poca por que tenen. Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió.’

És un delicte salvar persones? És possible que per salvar nàufrags algú puga ser condemnat? L’Evangeli ens empeny a posar la persona per damunt de la llei i a construir la cultura de l’encontre i del trobament, no a descartar els més vulnerables de la nostra societat. Sabrem donar un colp de mà o un colp de peu?

Que l’Evangeli, que ens encoratja a frenar en sec els arguments racistes, ens ajude a no tancar els ulls davant el sofriment del nostre món i a fer costat als qui més pateixen. Que l’Evangeli del bon samarità faça nàixer en nosaltres la compassió vers els qui sofreixen per patir amb qui pateix i a no ser indiferents davant el dolor del nostre món.