El dret de l’oblit: el dret de decidir sobre la nostra informació a Internet

Per Lionel Vasseur

La protecció de les nostres dades personals és una preocupació creixent de la ciutadania, sobretot quan comencem a ser conscients que, amb la informació pública existent a Internet, som predictibles i és fàcil de crear el nostre perfil com a consumidor. O, fins i tot, com a futur empleat d’una companyia, generant la sensació que vivim en un món distòpic del calibre d’Orwell, Huxleyo Black Mirror.

Per sort, aquesta preocupació també la tenen els nostres ordenaments jurídics, especialment a la Unió Europea i al nostre país, per la qual cosa la regulació és cada vegada més exhaustiva i precisa, encara que queden molts problemes per afrontar i resoldre.

En aquest context, el dret a l’oblit és un vessant del dret fonamental a la protecció de les dades personals (per la qual cosa gaudeix de les garanties més grans en el nostre ordenament), emparat per l’article 18.4 de la Constitució espanyola i que es regula en dues normes fonamentals. D’una banda, a escala de la Unió Europea, en el Reglament (UE) 2016/679 i, de l’altra, a Espanya, per la Llei orgànica 3/2018 (LOPD).

Però què és el dret a l’oblit? Es tracta del dret de supressió de les nostres dades personals a Internet, de manera que podem impedir que la nostra informació personal continue sent difosa a través dels cercadors o xarxes socials, mitjançant la sol·licitud a l’entitat que tracta les dades. Això sí, amb matisos bastant importants. I és que aquest dret fonamental troba dos grans límits, el dret de llibertat d’informació (també fonamental) i l’interés públic, i el clàssic problema de la internacionalització (les empreses de cercadors i xarxes socials com Google no tenen la residència a la Unió Europea) i de l’aplicació del Dret fora de les nostres fronteres.

Així, tant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en la famosa sentència del 13 de maig de 2014, com el Tribunal Suprem espanyol, han deixat claríssimament patent que quan la informació és veraç, així com quan es tracte d’un interés i rellevància públics, i no es tracta d’un mer interés econòmic, preval el dret a la llibertat d’informació. Quan la informació no és veraç, automàticament preval el dret a l’oblit; però quan entra en joc l’interés públic és quan hem de posar sobre la balança els interessos implicats (per exemple si es tracta d’un personatge públic o no, la gravetat d’un delicte comés, si es tracta d’aspectes de la vida personal o bé d’aspectes de la vida pública o professional…).

Un altre dels problemes és l’aplicació territorial del Dret. És a dir, podem impedir que Google o Instagram continuen difonent la nostra informació malgrat estar localitzades als EUA? La STJUE de 13 de maig de 2014 sentencià que sí, perquè aquests gestors de dades tenen filials als estats de la Unió Europea, per la qual cosa els és aplicable directament la normativa tant europea com nacional.

Recentment el TJUE, en una sentència de 24 de setembre de 2019, també ha tingut l’oportunitat de pronunciar-se sobre si el dret a l’oblit regulat a la UE té eficàcia a tot el món (en totes les versions d’un motor de cerca), i ha conclòs que el responsable del tractament de les dades no està obligat a impedir l’accés a través de motors de cerca fora dels estats membres de la UE (cosa que suposaria una extralimitació del Dret fora de les nostres fronteres), però que sí que haurà d’adoptar mesures de “bloqueig geogràfic”, de manera que haurà d’impedir l’accés quan les cerques es facen des d’adreces IP d’usuaris de la UE (per a evitar que amb la simple cerca en un motor de cerca amb un domini que no siga de la UE es puga accedir a aquesta informació). Tanmateix, això no acaba de resoldre el problema, ja que la cerca es podria fer creant una IP estrangera o a través d’una persona localitzada fora de la UE.

Com veiem, la qüestió és complexa i difícil de regular, i el problema més gran resideix justament en la contradicció que existeix entre un món que és cada vegada més global i una legislació que es continua circumscrivint a un àmbit territorial limitat. Igual que això permet la creació i perpetuació dels paradisos fiscals, també genera en aquest àmbit l’aparició dels denominats “paradisos digitals” on la regulació en matèria de protecció de dades és molt menys estricta. Sens dubte, som davant un dels grans reptes que haurà d’afrontar el Dret del segle XXI per a garantir una aplicació mínimament uniforme dels drets dels ciutadans.