D’un temps, d’un país (I)

He decidit de recuperar del calaix aquests apunts d’opinió sobre la nostra memòria històrica més recent a partir d’unes converses mantingudes amb un amic. Intentaré de sintetitzar-ne el contingut tant com siga possible des d’una mirada pretèrita, però enfocada des del present cap a un futur a construir esperançadament millor entre tothom.

****

I – Llicenciats analfabets?

Tinc un amic que diu: ‘El País Valencià està ple de llicenciats analfabets’. I s’explica: ‘tot i els seus estudis, són gent que suspenen en autoestima per la llengua, la cultura i la història del seu país. De valencians, ells més que ningú, i de València estant, obtenen la màxima puntuació a través del seu anticatalanisme, que és la seua millor credencial, el seu millor currículum’. (Un incís: algú va dir que la ignorància de les masses és la principal força dels governants. No és el cas, és clar, la d’aquests analfabets).

‘Excloents, sectaris, ofrenen glòries a Espanya en contra nostra en un exercici de cinisme desacomplexat. Des de la seua consideració social privilegiada, tenen l’accés preferent, assegurat a tots els ens oficials mediàtics, ben retribuïts, convertits en plataforma i altaveu ideològic, manipulador del poble, aliens a tota consciència d’allò que està en joc pel que fa a la nostra reafirmació i supervivència com a poble: tant s’els en fot! Això no va per ells. I si els interpel·les o emplaces a definir-se, et contestaran: Valencians…? Bé… Sí… Però nosaltres som espanyols!

‘Ja hem begut oli! Davant aquests postulants a Sagrat Cor, ni les bombes! No sé si són una reminiscència genètica d’aquells jocs de la meua infància de baralles virtuals: Jo cride al meu germà. -I jo al meu cosí, que és més forçut. -I jo a mon pare… I la cosa anava pujant de categoria… –Pos jo cride a la guàrdia civil. I al final, el guanyador: –I jo cride a Franco! Quina ‘tendresa’… quins records més curiosos, més simbòlics.

‘D’entre els llicenciats analfabets d’aquesta mena, els qui a més de passar de la llengua i de bajanades semblants, hi ha els més pràctics. Són els qui van al gra, al  sac: als diners! Són els qui directament se n’aprofiten sense mirament ni escrúpols sentint-se amb ‘dret de cuixa’ sobre tothom. Solen estar preferentment, que no només, en les institucions oficials, en els llocs decisoris del poder econòmic, social i polític, des d’on mafiosament planifiquen i tracten de perpetuar-se tant com poden en el domini del seu “Cortijo”: nosaltres.

‘Lladres, corruptes que han arrasat aquest país, deixant-nos com estem ara, revalidats pels seus votants. Són gent que es reten honors i indults mútuament, encensats acríticament per les urnes, pels seus: tot un espectacle! Són uns pobres, uns miserables! Tan miserables i tan pobres són que només tenen que diners!’

Tan irat estava el meu amic que, irònicament, tractant d’asserenar-lo, li vaig dir: ‘Ho veus? Deixal’s estar, home! Potser, com va dir Jesús, són dels qui no saben què fan’.

Va ser pitjor: ‘I els collons! I tant com ho saben! I tants anys com fa que ho saben! Més de 300!’