D’un temps, d’un país (i II)

Article anterior D’un temps, d’un país (I)

II – Cornuts i pagar el beure

Discorrent per aquestes disquisicions, les descobresc actualitzades, reforçades, arran la reflexió que m’arriba des d’una entrevista molt interessant respecte el control que té l’Estat sobre nosaltres. És d’un tal Enric Vila, datada del 20-10-2015: ‘La corrupció serveix per a cohesionar les elits dels països que no tenen cohesió: quan envaeixes un país, com que no pots matar-ne tots els habitants, has de comprar les elits i tenir-les contentes, satisfetes. I aquestes elits faran la faena de repressió de la gent’.

Clavat! Gürtels i més Gürtels històrics…! Es veu que a Canal 9 res no en sabien d’això per poder ‘informar’ el poble. I en la mateixa entrevista, argumenta sobre la (nostra) desfeta: ‘Ens han violat i ens diuen puta. Ho vols més clar?’

No, no cal. El mateix dia, la sra. Bonig, portaveu del PP, protestant a les Corts Valencianes diu que ‘…donar subvencions a Acció Cultural ve a ser com atorgar-les a neonazis’ (Levante-EMV, 20-10-2015). Quatre dies més tard, ella i el sr. Rajoy, de passeig ja electoralista per Alacant, el seu feu més favorable del País Valencià, s’atreveixen a amonestar, ‘en diferit’, el president Puig dient-li: ‘Vosté el que ha de fer és no queixar- se, no crear problemes i dedicar-se a governar’. Aplaudiments. Paraula de Déu per als assintents. Crear problemes, nosaltres, a Espanya? Quina prepotència, quin insult, quina humiliació, quin menyspreu a tot un president democràtic! I, amb ell, a tots els valencians! Actituds com aquestes avalen el que fa temps vaig dir: ‘Si els valencians fórem negres, votariem al KU KLUX KLAN”.  D’on, sinó, els hauríem suportat al llarg de 20 anys fent les seues necessitats en la boca badada dels qui reiteradament els van fer confiança?

Cornuts, sí, i pagant el beure. És com ens volen. És com ens tenen. Prou o més encara?

III Marca España

Quan a la posguerra, recorde que durant molt de temps, davant tanta reiteració de ‘España no hay más que una’ (com ara), les esquerres, vençudes, feren circular un acudit amb prou fortuna, afegint: ‘És que si n’hi haguera dos, mon passaríem a l’altra’. Però l’evolució…, ai! l’evolució…! Del PSOE i d’altres. Poc a poc, ja han arribat a ‘la fusió nuclear’. Tothom contra els qui, segons ells, intenten trencar-la. No importa si els referits i possibles ‘trencadors’ som els històricament trencats permanentment per ella. Al remat, per a nosalres, tal i com va dir Joan Fuster, ‘no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres’. Siguen propis o estranys. Trencats, vençuts, submissos. És com ens necessiten. Enganxats a la mamella com els tenim. I a les ‘parts nobles’ per tal ‘que nadie se mueva, coño!’. I de molt abans d’en Tejero.

Valldalbaidins com som i coneixedors tots de les nostres terres i cultius, vull proposar-vos un símil, sobretot als ‘col·legues’ llauradors, extret del nostre món, del nostre entorn: recordeu què va ser i significar la fil·loxera? I el cuc capgròs (gusano cabezudo)? Bé, aquest darrer encara campa entre nosaltres. Doncs bé, tots dos són com la Marca España. Actua sobre nosaltres fent servir el mateix procés. Ens han envaït i s’han quedat a les nostres arrels on ponen els ous, reproduint-se, mutant cíclicament. Som el seu hàbitat preferit, la saba abundant que necessiten. Xuclen i xuclen…! No en tenen mai prou! De les arrels passen al tronc, a les branques, a les fulles… a tot arreu del país d’on puguen extraure aliment. Ens ofeguen! Ens dessagnen! Paparres!!