Una vegada li preguntaren a la néta de Franco: ‘Para tí, ¿qué es España?’ I ella va respondre totalment convençuda que Espanya era una finca del seu iaio. Salvant les distàncies, a mi em sembla que al batle del Balcó de la Vall d’Albaida li passa exactament el mateix que a la néta de Franco en relació amb l’ajuntament que presideix: està totalment convençut que  és un espai seu, una finca seua, i per això fa el que li dóna la gana en el seu ‘cortijo’, com diuen a Andalusia. Són paraules seues, que conste. Però el pas del temps i la seua negativa a aclarir assumptes, encara que tinga un muntó d’escrits amb preguntes concretes per contestar adequadament i sense cortines de fum, escrits amb registre d’entrada, tot això fa, dic, que comence a perdre la memòria.

Els seus assessors li deuen haver dit que el temps ho cura tot, que no faça cas de ningú i que vaja al seu caparrutxo, que el dret d’autonomia local l’empara per a fer totes les martingales que li roten. Coneixent ja el percal, al batle d’Atzeneta cal que se li facen les coses per escrit per tal que en quede constància. Em diuen que té tendència a ‘negar les coses’. Sí, ell no sols és capaç de negar allò que em va dir a mi, sinó també què ha dit als venedors del mercat, o fins i tot insinuar que els venedors han malinterpretat les seues paraules quan va dir: ‘Si no vos agrada el lloc [per a vendre en la part superior del Parc del Nou d’Octubre]… aneu-se’n’ (sic), segons informà Atzeneta Digital el 27 de maig de 2020.

Hui la cosa va de literatura. Al principi jo no tenia clar si enfocar el tema de la  perduda de memòria del batle per entregues, com si es tractara d’una novel·la dickensiana, o com si fóra un sainet valencià. Finalment m’he decantat pel sainet, ja que plantejar assumptes a l’ajuntament esmentat sembla més un sainet neoclàssic de Ramón de la Cruz (1731-1794), mestre en ‘el arte nuevo de hacer comedias’, és a dir, parodiar tragèdies. O possiblement s’acoste més a la línia del suecà Bernat i Baldoví (1809-1864), l’autor d’El virgo de Vicenteta. De tota manera, no em queda clar si emmarcar-lo dins els sainets polèmics o en els paròdics. Els protagonistes dels sainets solen tindre una ramalada graciosa i en aquest cas la té: la trama arranca amb la pèrdua de memòria del batle mentre desenvolupa el càrrec. No obstant això, a mesura que avance l’acció, ho veurem més clarament.

Si jo haguera d’escriure una obra, posem per cas, sobre l’actuació del govern central arran la seua gestió de la crisi de la Covid-19 i del confinament que encara sofrim, mentides incloses, rectificacions diàries, destitucions ‘per pèrdua de confiança’ sense saber exactament encara quantes morts hi ha hagut el dia que comença el dol oficial de deu dies, indubtablement escriuria una tragèdia shakesperiana —cinc actes amb diverses escenes en cadascun—. O creu el president Sánchez que escaparà de la ira dels literats contemporanis per la seua gestió, atents sempre a què passa al seu voltant? Però en el cas present el més adequat és un sainet, pel caràcter còmic i jocós de l’argument. I no importa que l’ajuntament no me’l publique immediatament. No tinc gens de pressa, ni tampoc descarte de presentar-lo a algun concurs de sainets d’alguna falla. Puc esperar quaranta-cinc anys com ho va fer el mestre d’Atzeneta, Vicente Cancio Echarte (1934-1955; † 1970), amb la seua novel·la El pastor.

I mentre el sainet va agafant forma, jo aconsellaria, sobretot al batle, la lectura de L’home que va confondre la seua dona amb un barret, d’Oliver Sacks, on es descriuen alguns casos neurològics d’individus que perden la memòria i de les coses que fan a continuació.

Els càrrecs públics (reis, presidents de govern i autonòmics, ministres, diputats, batles i regidors, a tots els quals he dedicat articles d’opinió), saben o haurien  de saber que no es pot coartar ni restringir la llibertat d’expressió dels ciutadans. Que tenen dret a la crítica oral i per escrit i a exhibir tantes pancartes com els passe pel cap en defensa dels seus drets. I també haurien  de  saber que aquells que elegeixen el viacrucis de la carrera política s’exposen al teatre de la crueltat i a tindre corretja ampla. Açò ve de molt antic; exactament des d’Aristófanes i Menandre, uns dramaturgs grecs d’uns quants segles abans de l’era cristiana.

Jo tan sols sóc un humil deixeble de Quevedo i n’he heretat el dret de riure’m, i també  l’animus iocandi quan es presenta el cas. I com que sóc professor, tothom em sabrà perdonar la ramalada de pedanteria o de ‘petulància i maldat’ que m’atribuïxen alguns ‘amics’. Animus és un substantiu, de la segona declinació, i significa ‘intenció’. I iocandi és  el gerundi del verb deponent iocor —conjugació passiva, però significat actiu— i significa ‘fer broma’. Per tant, ‘intenció de fer broma’. Eixe és l’objectiu que persegueix gran part de la meua escriptura no acadèmica.

I per a acabar recorde les sentències d’alguns casos que deuen estar en la memòria de tothom, en els quals preval l´animus iocandi. En el primer, es va absoldre els responsables de la revista satírica Charlie Hebdo en el cas plantejat per organitzacions islamistes, en argumentar que ‘no hi va haver cap intenció de ferir ningú’, i en conseqüència hom va apreciar eximent de culpabilitat. En el cas de l’actor Willy Toledo, imputat per cagar-se en coses sagrades, va ser absolt perquè estava emparat pels drets fonamentals de llibertat de pensament i expressió, que no necessiten permisos ni autoritzacions per a ser exercits. Una altra cosa és el poc gust i falta de respecte demostrat per l’actor en la seua brofegada.  I si volen saber què va passar finalment en el juí de la processó del cony insubmís —un altre exemple de mal gust—, doncs ho busquen per Internet. No voldran vostés que els ho done tot fet?

Així que, visca l’animus iocandi abans inhabiliten el batle per perdre la memòria!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.