El bisbe Teodor Úbeda

"El bisbe Teodor, un home d'una gran humanitat i molt senzill, hauria estat un magnífic bisbe per a qualsevol diòcesi del País Valencià"

Josep Miquel Bausset
29.10.2021 - 18:25
VilaWeb
El president del govern balear Francesc Antich lliura la Medalla d’Or el 2002 al Bisbe de Mallorca Teodor Úbeda (Fotografia: EFE)

Aquest dissabte commemorem el 90é aniversari del naixement de qui va ser bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda. Nascut a Ontinyent el 30 d’octubre de 1931 i mort el 18 de maig de 2003, Úbeda, com va dir el bisbe Rafael Sanus, va ser un home “extravertit, intuïtiu, amb sentit de l’humor i sempre obert al diàleg”.

Ordenat capellà el 1955 a València, es va llicenciar en Teologia a la Universitat Pontifícia Sant Tomàs de Roma. Home d’una gran sensibilitat social, durant la riuada de 1957 va dirigir un alberg a València per als damnificats que havien quedat en la pobresa. Vicari episcopal de València, el 1970 el papa Pau VI el va nomenar bisbe auxiliar d’Eivissa i Formentera, el 1973, bisbe de Mallorca, on va aplicar el Vaticà II i alhora, del 1973 al 1976, va ser també Administrador Apostòlic de la diòcesi d’Eivissa i Formentera.

Teodor Úbeda va ser un bisbe aperturista, que a les illes va apostar per la normalització de la llengua catalana, promovent la traducció de la Bíblia al català, alhora que es manifestava contra la destrucció del territori per part d’un urbanisme especulador. Per això, el també bisbe valencià Rafael Sanus deia del bisbe Teodor: “M’admirava veure com s’identificava amb Mallorca, amb la seua llengua i cultura”, una assignatura pendent encara dels bisbes valencians.

Al bisbe Sanus (i també a molts cristians valencians) li hauria agradat que a la mort de l’arquebisbe de València, Miguel Roca Cabanellas, en accident de cotxe el 1992, el bisbe Teodor haguera vingut al nostre bisbat. “Però no va passar com desitjàvem, sinó d’una manera molt diferent!!”, deia, ja que ens vingué com a nou bisbe Agustín García Gasco. Cal dir que el bisbe Teodor, un home d’una gran humanitat i molt senzill, hauria estat un magnífic bisbe per a qualsevol diòcesi del País Valencià.

En ple franquisme, el bisbe Teodor, sempre sensible al català i veient la persecució que sofria per part del Règim, publicà (amb el bisbe Miquel Moncadas, de Menorca), el document: “La responsabilitat dels cristians en la promoció de la nostra llengua i cultura”. Fidel a la cultura del poble que l’acollí, el bisbe Teodor deia: “La litúrgia ha de buscar la llengua de comunicació que cadascú usa normalment”, cosa que no fan els bisbes del País Valencià, a excepció del de Tortosa.

El 1984, amb els altres dos bisbes de les illes, demanà la creació de la Província Eclesiàstica de les Balears, que, incomprensiblement (o no tant, tenint en compte la deriva conservadora que venia de Roma), no va anar endavant. I és que és un contrasentit que les diòcesis de les illes formen part de la Província Eclesiàstica Valentina, en compte de formar, Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera, una província eclesiàstica pròpia. Amb tota la raó del món, el bisbe Teodor deia que “les illes són una entitat sociològica, que posseeix trets distintius i diferenciadors de les altres províncies eclesiàstiques que existeixen a Espanya”, i per això defensava una província eclesiàstica per a les Balears.

Home d’una forta sensibilitat social, Teodor Úbeda afavorí la creació de centres per a marginats i va ser un bisbe compromès amb la realitat del poble que servia, encapçalant concentracions a favor de la pau i participant en manifestacions contra el terrorisme, a favor de la llengua i també en contra de la guerra d’Irac. A més, qui va ser bisbe de Mallorca obrí l’Església a l’Ecumenisme. I sensible a l’art, promogué la intervenció de l’artista Miquel Barceló a la Seu de Mallorca.

El bisbe Teodor, que va ser un home que feia visible una Església pròxima a la gent, amb l’aggiornamento que havia impulsat Joan XXIII i posteriorment Pau VI, va ser enterrat a la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca.

En unes declaracions seues (molt valentes i plenes de sentit comú) al diari Baleares, el 7 de setembre de 1991, afirmà que “el dret d’autodeterminació dels pobles és una doctrina inclosa en el Concili Vaticà II, i en conseqüència, acceptada i defensada per l’Església”, a diferència del que han dit diversos bisbes, defensant la unitat d’Espanya com a “bien moral”. El bisbe Teodor afegia encara que “la fórmula política” per a “concretar el grau, la manera i els condicionaments de nacionalisme, és una cosa que ha de decidir el conjunt de la societat de cada poble, en la qual l’Església és una veu més”.

Teodor Úbeda va ser un bisbe senzill i molt humà, que anava per Mallorca en vespa o en sis-cents, sense cap mena de parafernàlia. Va ser, com el papa Francesc, un home arrelat a les Benaurances, que creia en el Déu-Abbà, que és Pare de tendresa i de misericòrdia i per això anunciava amb passió l’alegria de l’Evangeli.

Que la memòria i l’exemple del bisbe Teodor (un pastor amb olor d’ovella), en el 90é aniversari del seu naixement, ens ajude a construir una Església amable i afable, capaç d’acollir tothom sense judicis ni condemnes. Una Església que siga, com ens demana el papa Francesc, una llar oberta i un hospital de campanya, on tots puguem reconèixer-nos germans entre nosaltres i fills d’un mateix Pare.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes