El bisbe valencià Salvador Giménez

Josep Miquel Bausset
30.04.2016 - 23:05
VilaWeb

Cada any, el 26 d’abril, en la vigília de la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la nostra basílica s’omple de joves, que des de diversos llocs de Catalunya pugen a Montserrat per participar en aquesta pregària. A la vetlla, que comença amb una prevetlla a les 9 de la nit i que acaba sobre les dotze, també hi solen vindre alguns bisbes de Catalunya i molts preveres i religioses. Enguany, a més de l’arquebisbe de Barcelona, qui va presidir la vetlla de pregària, vingueren altres bisbes, entre ells el de Lleida, el valencià nascut a Muro d’Alcoi, Salvador Giménez. Anant a sopar vaig saludar el bisbe Salvador, que amb bon humor em digué que llegia les meues ‘obres completes, ja que pràcticament cada dia publiques alguna cosa a Levante o a Información’. Però va ser després del sopar, en el temps de tertúlia amb la comunitat de monjos, que el bisbe Salvador digué coses molt interessants. A més de repetir davant tota la comunitat que llegia les meues ‘obres completes, que es publiquen als diaris valencians’, va dir també que, en ser nomenat bisbe de Menorca el 2008, al principi li costava d’entendre la llengua dels menorquins, tot i que de seguida es va inculturitzar en aquella diòcesi, entenent perfectament la manera de parlar dels seus diocesans. Però que quan l’any passat va ser nomenat bisbe de Lleida, en anar a aquell bisbat que no coneixia d’abans, es va adonar que els lleidatans parlaven com ell. O que ell parlava com els lleidatans. Això mateix va reconèixer també un altre bisbe valencià, de Cullera, Joan Piris, qui el 21 de setembre de 2008, en la seua primera homilia com a nou pastor de Lleida, digué: El fet de ser cristià el dec, en bona part, a la bona gent de Lleida que acompanyà Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí que el cristianisme arrelara en aquelles terres.

I és que, llevat dels qui neguen l’evidència, tothom sap que el rei Jaume I conquerí i repoblà les comarques castellanoparlants de l’actual País Valencià amb gent de l’Aragó i les valencianoparlants, amb gent de Lleida, majoritàriament. I per això la llengua que parlem a la Ribera, a l’Horta o a la Vall d’Albaida, és, amb xicotetes diferències, igual que la que parlen al Segrià, a la Noguera o a les Garrigues.

No és casualitat, a més, que tants i tants valencians portem com a cognom el nom de moltes viles de la circumscripció de Lleida, com Abella, Agramunt, Albesa, Almenar, Alòs, Balaguer, Bellver (cognom d’un polític de primera fila del PP), Benavent (cognom del bisbe valencià de Tortosa) Biosca, Borges, Camarasa, Cervera (cognom d’un antic Conseller valencià), Conca (la bona amiga Maria que vaig saludar el divendres 15 a la Universitat de València), Cubells, Guimerà, Isona, Ivars (Ibars), Ivorra (Iborra), Lleida, Llovera (cognom de l’arquebisbe Cañizares), Montferrer, Montoliu, Palau, Plans, Pont, Ponts (Pons), Prats, Rosselló, Sanaüja, Solsona, Tàrrega, Torregrossa, Torà, Valls (d’Aguilar, a l’Alt Urgell, no el Valls de l’Alt Camp) o Verdú, entre d’altres. O fins i tot de nom de comarques lleidatanes com Garrigues, Noguera o Segarra.

L’historiador del segle XV, Pere Tomich, recull la llegenda de les tropes catalanes que vingueren a València i portaren xiques lleidatanes: ‘i poc temps pres de la ciutat de València i la més part del regne i feu poblar la ciutat de mil dones i fadrines que ho rei fer venir de Leyda i d’Urgell, i totes dóna i marit dins de la ciutat’. Prova d’això són els caps de les set dones a la porta romànica de la catedral de València, anomenada porta de l’Almoina o dels Lleidatans.

Que el bisbe Salvador Giménez entenguera, des del primer moment i perfectament, la llengua que parlen al bisbat de Lleida, sense necessitat de traductors, indica, una vegada més, la unitat de la llengua que parlen aquestes comarques i les del País Valencià.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes