El Filaner i la Fundació Salvador Mollà (testimoni d’un captivat) 

Recorde que allà al Carril d’Ontinyent, a tocar del riu Clariano, entre el pont de Santa Maria i el del Salt del Bou, una envellida fàbrica hereva de la tradició tèxtil va sobreviure als judicis sumaríssims dels enderrocaments, i que a l’entrada es va instal·lar un cartell ceràmic on posava ‘El Filaner’. I vaig saber que el responsable del rescat d’aquell nom i aquella construcció de rajoles sense lluir era l’inefable Salvador Mollà. l el casalot fabril es netejava de sutge i borrallons, i els voltants s’alliberaven de les canyes i els esbarzers que l’engolien. I el nou habitador denotava usos renovats, readaptats, reciclats, recuperats. I la façana del sol de migdia s’omplia d’ulls de bou, tal com els d’un vaixell. I més tard, a la terrassa s’hissaven veles en forma de llenços de ferralla tramada i tendals de vidre blau. I les murades exteriors de l’edifici mudaven com la pell d’una serp, fins que un dia van amanéixer cobertes per un insòlit tapís de mides colossals, teixit de cridaners acers volubles amb incrustacions ceràmiques i vítries, ple de textures, cromatismes i contrastos que juguen amb el paisatge mediterrani on s’incardina, un paisatge fluvial d’alcavors barrinats en la llacorella, barrancs de marges solsits i bosquetons d’oms, xops, lledoners i vimeneres vora riu. I durant tot aquell temps vaig ser testimoni de la metamorfosi del Filaner, indret de passat gris, caduc i decrèpit, reconvertit ara en baluard singular, incomparable i lluminós que sedueix a qui el contempla i suggereix a qui el sent, nau que solca l’aigua irreverent del Clariano, amor i temor alhora, a bord de la qual navega la Fundació Salvador Mollà, una factoria d’art contemporani i un aparador de música i propostes socioculturals.

I ha sigut ara que he travessat la passarel·la que hi dóna accés i m’he endinsat a l’interior del buc de la mà del seu artífex, el polifacètic i prolífic Salva Mollà, de pur instint artístic, innat més que ensenyat, adobat en mil mampreses culturals, artesà de la matèria, combinador d’elements, alquimista dels colors i les formes. I al seu mostrari-exposició he vist fusionats el ferro i el vidre, l’acer i la fusta, el fang i la corda, l’arpillera i la boga, i totes les combinacions possibles. He vist escultures pastades amb les mans i cuites al forn, junt amb altres creacions producte de la rebolica harmoniosa i sensible d’allò quotidià, allò ordinari, o fins i tot allò que els comuns consideraríem rebuig, i que la inquietud de Salva ha reconvertit en quelcom extraordinari. He vist obres figuratives; cossiols i plats impossibles, cadires i mobles reimaginats, cossos humans voluptuosos i quimèrics. I al seu costat he vist també obres indesxifrables i enigmàtiques, unes subtils i insinuants, d’altres aclaparadores amb la seua potència i rotunditat. I totes delatades per l’empremta indefugible d’una autoria personal i intransferible. Formes, formes i més formes, relleus i volums, equilibris i ruptures, angles i paràboles, llums i colors, que no sempre he entès però que m’han interpel·lat els sentits. I la descoberta encara m’ha deparat una altra sorpresa que m’ha transportat a l’Ontinyent pretèrit del transistor i el sis-cents, l’obra pictòrica del recordat ciutadà Manduca, personatge peculiar i inclassificable, que Salvador va salvar de la inanició, fent honor al seu nom. I he pujat a la coberta, la terrassa magnífica. I allà m’he deixat seduir sota aquella estructura piramidal amb aires gaudinians, estendard del Filaner, ensenya de la Fundació, feta a base de ferros recuperats d’orígens infinits i vidres reutilitzats d’un blau electritzant. I al seu costat una fantasiosa cadira metàl·lica gegantina, i més allà un automòbil xapat de trencadís que ben bé podria ser una peça daliniana. I he tret el cap per la borda i l’aigua jovial del Clariano m’ha hipnotitzat en sentir-me a la proa del Titànic. I pensava que la visita s’acabava ací, però en baixar del buc, encara havia de visitar la Riba d’Art, que és com Salvador ha batejat l’agradós passeig escultòric que ha obert entre antics bancalons recuperats del brossegal. I he penetrat en altra dimensió de l’oferta cultural de la Fundació, on les obres descansen sobre el gram i conviuen amb garrofers i oliveres. I per una senda sinuosa, protegida per singulars barandats d’encunyats metàl·lics, he recorregut parterres recollits ornats per creacions contundents però no estridents, creacions cridaneres però no sobreres. Aus mitològiques, deesses i nimfes, vents de vidre, artefactes estilitzats i enginys artístics de tota mena, sovint inesbrinables, sempre captivadors. De nou figures de fang, ferro, acer i vidre, tot conjuminat, i de tant en tant, entre els amagatalls de les peces, he descobert petits follets metàl·lics que em vigilaven impertèrrits. I he pujat a dalt de tot del recorregut, santuari presidit per una mare aureolada que convida a meditar, mirador esplèndid que guaita el gran barranc excavat pel riu d’Ontinyent. I de baixada, en contemplar la munió de sanitaris imbricats a sobre d’una imponent portalada metàl·lica, obra de nom Portal Sanitari, he corroborat definitivament que la imaginació artística de Salvador no té límits ni censures. I he acabat l’itinerari entre la fronda humida i fresca de l’indret. I en acomiadar-me he tingut la sensació que totes les obres que havia contemplat estaven unides i connectades per un fil invisible a la terra i el País que el seu autor té el vici d’estimar. I quan he arribat a casa i m’he preguntat com podria definir el que havia vist i sentit, al pensament m’han acudit les paraules valentia, determinació, llibertat, treball, gosadia, bellesa, coratge, imaginació, constància i ART.

Enric Abad i Lluch, juny del 2020