El final del carrer de la Verge, on vivia de menut, acabava en una escalinata. Era una escala construïda amb llambordes rectangulars, com si hagueren aprofitat les mateixes pedres dels rastells per a salvar aquell desnivell. Els graons eren quasi tan amples com l’estretor del mateix carrer, tenien una xafada estreta que obligava els vells a pujar i baixar per les vores tantejant amb les mans una barana inexistent però que els donava alguna seguretat. L’escala donava pas a dues cases que, gairebé, s’aixecaven a les faldes de la muntanyeta que començava allí mateix. Després l’ascens remuntava amb tres graons més que duia al caminet que vorejava la muntanyeta fins a l’altra punta del poble sense necessitat de xafar cap carrer.

Aquella muntanya diminuta era el lloc on tots els xiquets del carrer, i altres que s’apuntaven, hi anàvem per a jugar. Era un lloc pròxim, amable, quasi com una escola de bressol on s’allargaven dos bancals estrets de garrofers. Els marges resistien la senectut amb una dignitat ferma i maternal. Els xiquets coneixíem tots els racons, tots els amagatalls que ens brindava aquella escola. Les penyes jugaven amb nosaltres, féiem fortins en una covarxa que hi havia al costat mateix del camí que s’allunyava, prohibitori, cap a l’Algepsar. Buscaven els cristalls de la sal de moro per tal d’acumular tresors prodigiosos. Era tan fàcil d’imaginar castells, fortaleses, hordes d’enemics quan ens endinsàvem dins d’un corralot de parets mellades que estava allí al costat, on els ullastres creixien enormes, nodrits per l’abandonament i l’oblit.

Algunes pedres tenien la mateixa forma, ara d’un tanc, ara d’una diligència que ens aplicàvem perquè arribara a bon port segons la darrera pel·lícula que haguérem vist. També hi havia una pedra llisa amb forma d’esgolador, amb una superfície brunyida per les generacions i generacions de xiquets que s’hi havien esgolat.

En el primer marge vivien tres garrofers: dos de soques inabastables i renegrides com la pell d’un dinosaure, i un altre, al bell mig dels dos, més prim i corbat. Aquest arbre arrencava d’entre dues pedres que l’havien acompanyat sempre. Era el nostre arbre. Es deixava escalar amb facilitat, com si doblara a posta l’espina perquè hi pujàrem. Tenia el tronc obert, feia com un solc pel mig, com els sol passar als garrofers vells. Era com estar-se dins d’una canoa, de tal forma que els xiquets podíem fins i tot allargar-nos en aquella soca amb forma de canal o pujar fins a la copa agafant-nos dels revolts de les vores que l’arbre mantenia com les baranes d’una escala. Dalt de tot arrencaven dos o tres cimals que també feien de seients perfectes. Séiem, doncs, i les cames se’ns quedaven penjant sobre el buit més pronunciat perquè el brancatge quedava sobrevolant la vora del marge. I allí ens passàvem llargues estones entre el fullam canós però viu que ens feia de bardissa.  Des d’allí dalt, podies viatjar a qualsevol lloc. Veies les teulades i els terrats, la punta del campanar, la ratlla blava de la mar. Veies els fanals boirosos a la poqueta nit dels hiverns o els llums parpellejants d’algun avió que travessava el cel a l’estiu.

De vegades, mastegàvem les garrofes dolces perquè algú havia sentit contar que la gent les menjava en temps de guerra. A nosaltres, per fortuna, ens bastava amb extreure aquella aroma ensucrada i escopir la pell seca i els pinyols duríssims.

Tal vegada, durant el pas de la infantesa a la joventut ens oblidàrem d’aquell garrofer. I fou molt de temps després, un dia que vaig tornar a casa amb una altra vida, que vaig descobrir que el garrofer ja no hi era. El seu lloc estava ocupat per un batibull de sacs de ciment, arena, rajoles, ferros, tots els atifells necessaris per a construir una escalinata que volia arribar dalt de tot de la muntanyeta fins a assolir un parc imaginari que mai es construí. Ma mare em va dir que el dia que arrencaren el garrofer havia plorat i que encara, quan eixia al carrer, no gosava mirar el lloc on havia estat sempre. Jo mai no he xafat aquelles escales noves, inútils i mentideres que només conduïren a una especulació inacabada. Havien enfonsat el nostre vaixell, enderrocat la nostra torre de guaita, el nostre paradís, per a no res. Si de cas, només perquè aprenguérem una cosa que nosaltres ja sabíem: que els arbres també s’estimen.