El món dels expòsits

Les paraules, perquè no es moren, cal escriure-les de tant en tant.

La llengua-llenguatge és el tret fonamental pel qual l’ésser humà es distingeix de la resta dels éssers vius, i crea els seus propis camps lingüístic-semàntics en funció de les seues necessitats i en relació directa als elements que  designa.

Amb el temps, les paraules evolucionen segons l’àmbit cultural en el qual es desenvolupen; quan aquest canvia o desapareix, les paraules pateixen les mateixes metamorfosis, per això unes perviuen, perquè el camp semàntic on s’inclouen continua viu, i unes altres moren o simplement desapareixen o són desconegudes, ja que la parcel·la del camp sobre el qual se sustentaven ha caigut en desús o n’ha desaparegut la pràctica.

I, per què aquesta introducció? Perquè el camp semàntic que a poc a poc desgranarem en les pròximes setmanes, des de Clio, la nova parcel·la que obri VilaWeb, potser és poc coneguda, o gens, pels més joves, tot i haver estat terminologia habitual i corrent en èpoques no gaire llunyanes.

I per què Clio (del  grec Κλειώ )? Perquè Clio, una de les nou muses gregues, és la protectora de la història i de la poesia èpica, filla de Zeus i Mnemòsine.

I obrim la secció amb ‘El Món dels Expòsits’. ExpoQUÈ? Pot ser que provoque aquesta l’exclamació en alguns, que desperte l’interés d’uns altres, o tal vegada avive els records emmagatzemats, quasi oblidats, d’aquells que pintem cabells blancs. Siga com siga, benvinguts!

Gradualment explicarem termes com inclusa, expòsit, torn, mercenària de la llet, nodrissa… i tot un món escruixidor, a vegades sòrdid, que envolta éssers innocents sense sort des del mateix moment en què naixen, o potser des que s’engendren, i en el qual també el pocavergonya i el desaprensiu va trobar espai… La Vall d’Albaida també va participar d’aquest escenari de manera tan activa com, possiblement, desconeguda i quantificada a escala de comarca.

I amb un camp tan ampli, per on comencem? Crec que per l’espai on es forjaren els inicis de totes aquestes històries: l’Hospital General de València.

L’Hospital General de València és un dels conjunts arquitectònics més significatius de l’arquitectura renaixentista valenciana i de la tipologia hospitalària cruciforme en l’àmbit hispànic. El seu origen es remunta al segle XV i es consolida arquitectònicament al llarg del XVI, i en la fundació del qual fou valuosa la intervenció del frare mercedari Joan Gilabert Jofre, nascut a València el 24 de juny de 1350. En el llibre de Constitucions, consten les paraules d’un eficaç sermó predicat a la catedral de València: ‘En la present ciutat ha molta obra pía e de gran caritat e sustentació; empero una hi manca que es de gran necessitat, co es un Hospital o Casa hon les pobres ignoscentes e furiosos foses acollits… obra molt sancta que en la ciutat de Valencia fos feta una habitació u Hospital en que semblants folls e ignoscents estiguessen en tal manera que no anassen per la ciutat, ni puguessen fer dany nils ne fos fet…’.

En abril de 1512 es fundava l’Hospital General de València a partir de la unificació dels diversos hospitals medievals. L’hospital es deia General per dedicar-se a l’atenció de tota mena de pacients. Dins seu s’ubicarà, junt amb la Casa dels Orats (bojos) i les sales de febres i mal de sement (febres i sífilis), la Casa d’Expòsits, punt de partida del nostre viatge històric.

Casa d’Expòsits, terminologia històricament correcta però poc utilitzada i fins i tot desconeguda en alguns sectors del poble. També tenim la denominació popular Borderia referida a aquests establiments d’acollida.

Curiosament, a la península es va generalitzar el terme ‘Inclusa’ per a designar aquells espais, centres, hospitals, institucions que recollien xiquets abandonats. Però, quin és l’origen d’aquesta  paraula que tan popular seria durant tants segles? És curiós. Prové de la ciutat d’Enkhuizen, situada al nord dels Països Baixos.

Un soldat dels terços de Flandes va trobar entre les ruïnes d’aquella ciutat la imatge de la Mare de Déu de la Pau, amb un xiquet als peus i envoltada d’àngels, i la va regalar al rei Felipe II, qui en contemplar-la va decidir de donar-la a la Cofradía de Nuestra Señora de la Soledad y las Angustias de Madrid, institució dedicada a recollir xiquets  abandonats. Aquella imatge va despertar una gran devoció entre els madrilenys, que van acabar convertint en ‘inclusa’ la que per a ells dificultosament pronunciable Enkhuizen, terme que finalment designà les cases d’acolliment  on s’atenia xiquets abandonats o expòsits.