Revista El Llombo. Núm. 89. Primavera 2016

El naixement d’una associació de veïns pot vindre donat per raons d’oportunitat o d’oportunisme. D’oportunitat, com a resposta ciutadana per fer front a problemes –per lògica, greus– instal·lats en un sector de la societat i davant la manca d’una actuació eficaç per part dels governants municipals. O d’oportunisme, perquè en un moment donat siga això que dicta la moda de torn i forme part d’allò que es considera com a políticament correcte.

En el cas de l’Associació de Veïns el Llombo, cap d’aquestes dues circumstàncies no es donaren quan va veure la llum. D’una banda, és cert, el Llombo tenia –i té– uns problemes puntuals i intemporals, però que no són de major entitat dels que puga patir qualsevol barri menut. Per un altre costat, difícilment es pot considerar el seu naixement una conseqüència directa dels hàbits del moment perquè, aleshores, només existia una altra associació de veïns a Ontinyent (la de Sant Rafel) i, encara que amb alts i baixos, portava funcionant des de feia més d’una dècada.

Així doncs, la formació de l’Associació de Veïns el Llombo va ser producte d’un fenomen tan desitjable com atípic: la veritable conscienciació ciutadana d’algunes persones i com a necessitat de vertebrar i canalitzar eixes inquietuds socials. La demostració constatable i fidedigna d’aquesta sana peculiaritat es confirma en el fet d’haver recorregut un trajecte a l’inrevés del que sol donar-se. Generalment, d’un grup social establert amb objectius reivindicatius sorgeix, en un moment qualsevol de la relació plural, el relaxament amb la necessitat de donar-li una continuació lúdica –o festiva– a la col·lectivitat. En el Llombo, no. En el Llombo, primer va ser agrupar-se al voltant d’una modestíssima festa i, a partir d’ella, l’aspiració de formar un grup social amb la pretensió de crear una consciència de barri que redundara en benefici de la ciutadania. Probablement, res –o quasi res– no va ser ni estudiat ni premeditat i sí producte de l’atzar. Per regla general, la immediatesa impedeix veure i analitzar els esdeveniments d’una manera objectiva. Però haja estat conseqüència de la casualitat o no, el resultat no ha sigut gens desdenyable. Difícilment aquells pocs atrevits –en el millor sentit de l’expressió– que allà a finals de 1990 es van plantejar la possible conveniència de constituir una associació de veïns podien imaginar que quallaria amb la fermesa com prompte ho va fer i que, arran d’ella, el Llombo prendria un sentiment de barri que mai no havia tingut i ara té.

La singularitat d’haver transitat del terreny festiu al reivindicatiu en lloc de fer-ho al contrari pot ser la raó d’una existència consolidada malgrat els elevats components anàrquics i de discrepància que sempre l’han acompanyada. En l’Associació de Veïns el Llombo mai no es sap bé per què les coses ixen… però, això sí, ixen. I ho fan, per norma, des de la disparitat de criteris i les divergències entre els seus membres que, no obstant, acaben trobant el punt d’equilibri que permet una harmonia sana, amigable, constructiva i positiva entre ells i que reforça el convenciment que, units, sempre serà més fàcil fer camí.

Els inicis

Tot va començar a les acaballes de l’estiu de 1990. Aleshores, un reduït grup de veïns de la zona del carrer de Jaume I el Conqueridor van considerar la possibilitat d’organitzar una festa popular al Llombo davant la inexistència de cap celebració festiva al barri. Posats a trobar una raó, com que tenien el referent d’un carrer dedicat a Jaume I i el Nou d’Octubre era el dia dels valencians, prompte trobaren l’argument adequat: eixe dia es faria una festa al Llombo en homenatge a Jaume I. El ‘pensat i fet’ tan característic d’aquestes terres es posà en marxa í de la mà de persones com Antoni Tortosa, Fidela González, Milagros Doménech, Ximo Albuixech i alguns pocs més i fent de la inevitable improvisació un art, va sorgir una festa, molt modesta, però festa, que era el que es pretenia fer. La sort no els va acompanyar, perquè va ploure, però això era secundari. Una vegada passada i abocats a I’anàlisi de què s’havia realitzat, va sorgir una nova hipòtesi: per què no formar una associació de veïns al Llombo?

Cap dels qui llançaren la idea tenia algun tipus d’experiència en promoure i organitzar col·lectius d’aquesta índole. Però això no els va arrugar. Així, el 23 de febrer de 1991 –justament el dia que es complia el 10é aniversari de I’intent de cop d’Estat del tinent coronel Tejero– tingué lloc al Centro Parroquial una assemblea, oberta a tot el barri. Hi acudiren una vintena de veïns i s’acordà de crear una comissió gestora que redactara uns estatuts, tractara d’incorporar gent nova al projecte i realitzara els treballs necessaris per constituir l’associació.

Foren aquells uns dies d’il·lusió barrejada amb una considerable ignorància del terreny que es xafava. En moltes coses era com donar colps de cec perquè no sempre la voluntat suplia el desconeixement general existent per saber quina era la millor manera d’encarar els problemes que sorgien.

Per sort, el grup de persones anà ampliant-se: Antoni Serrano, Salva Morant, Rafael Gijón, Eduard Ferrero, José María Micó, Antoni Ubeda, Carles Margarita, Blai Silvestre, Guillem Llin… s’adheriren a un projecte carregat d’interrogants. Davant la manca d’un lloc estable –i públic– per a reunir-se, la casa d’Antoni Serrano es va convertir en el quarter general i, durant setmanes, les reunions es succeïren quasi a diari.

Sense pressa, però sense aturar-se ni desanimar-se en cap moment, la comissió gestora fou capaç d’anar superant inconvenients i etapes del procés constituent. Les consultes informatives a la Conselleria d’Administracions Públiques de la Generalitat Valenciana foren una constant fins veure el final d’aquell camí sinuós. Per fi, amb les idees mitjanament clares, es va convocar l’assemblea general que havia de donar llum verd a la constitució de l’associació.

Eixe dia, el 20 d’abril de 1991, a les quatre i mitja de la vesprada, cent–cinquanta persones ompliren de gom a gom el menjador del Col·legi Públic Lluís Vives. La magnífica resposta del veïnat va sorprendre gratament tothom fins l’extrem de ser evident que el Llombo no sols tindria una associació de veïns sinó que aquesta naixia amb força.

Les expectatives més optimistes quedaren per davall de la realitat. La gent va participar activament, un centenar llarg d’assistents s’afiliaren com a socis, s’aprovaren els estatuts de la nova entitat i fou elegida la junta directiva que quedà encapçalada per Antoni Tortosa Silvestre com a president.

El primer pas en la història i vida de l’associació s’acabava d’escriure. Però superat el tràmit sempre complicat de la constitució, uns altres problemes greus esperaven ja el seu torn. L’Associació de Veïns el Llombo no tenia una seu social, faltava dissenyar l’estructura organitzativa i estàvem en plena campanya electoral per a les eleccions municipals. I algun partit polític volgué aprofitar l’ocasió per buscar l’afinitat de l’associació en una maniobra tan burda com descarada. Però l’intent perquè el Llombo participara en l’inici de la campanya electoral d’Unió Valenciana i perquè eixa participació isquera en directe a través de les ones de la ràdio, va fracassar amb estrèpit. Sortosament. Perquè, del contrari, s’haguera signat l’acta de defunció als pocs dies de nàixer.

Salvat l’entrebanc, prompte altres noms anirien afegint-se a la nòmina de col·laboradors actius, cosa que permetria que, encara que alguns dels integrants es despenjaren, l’associació no tinguera problemes per a formar un equip sòlid de gent vàlida. Robert Sais, Mari Carme Espí, Paco Mollà, Gaspar Conejero, Felipe Jurado, Elies Castelló, Miguel Verdejo, Alejandro Torró, Asun Celma, José María Camacho, Rafael Pla, Miquel Mengual, Rafael Sanz, Antonio Santos, Jesús Casanova, Agustín Castro, Ricardo Calabuig, Juan López… anirien incorporant-se amb el temps i bona part d’ells segueixen donant suport a un projecte ben definit: construir un Llombo millor que redunde en benefici de tot Ontinyent.

 

Associació de Veïns El Llombo

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.