Aquest 5 de febrer s’obri el procés de beatificació del P. Pedro Arrupe, Prepòsit General de la Companyia de Jesús de 1965 1983. El seu va ser un testimoniatge profètic, ja que Arrupe fou un home, que, segons el lema utilitzat durant l’any del centenari del seu naixement, ‘ens va ensenyar a mirar el costat bo del món’.

Pedro Arrupe, un jesuïta avançat al seu temps, esatà considerat un dels grans protagonistes de la vida social i religiosa del segle XX, ja que va saber descriure el món d’una manera que encara hui té plena vigència. Pedro Arrupe ha estat el segon basc (juntament amb sant Ignasi) que ha ocupat el lloc de màxima representativitat de la Companyia com a superior general dels jesuïtes.

Pedro Arrupe va nàixer a Bilbao el 14 de novembre de 1907 i el 1923 començà els estudis de medicina a Madrid, on tingué com a company el futur premi Nobel Severo Ochoa. Impactat per les fortes experiències viscudes durant l’etapa d’estudiant amb els pobres de Vallecas, i després d’un viatge a Lorda, Arrupe va deixar la facultat i el 1927 entrà al noviciat dels jesuïtes a Loiola. El 1932, en  començar els estudis de filosofia al monestir d’Oña, el govern de la República espanyola va dissoldre la Companyia, per la qual cosa Arrupe continuà la formació a Bèlgica i posteriorment a Holanda. El 30 de juliol de 1936 va ser ordenat prevere i fou destinat als EUA i després al Japó. Durant dos anys estudià la llengua i la cultura d’aquell país de l’Orient i es va fer càrrec de la parròquia de Yamaguchi. Posteriorment va ser nomenat mestre de novicis a Hiroshima, on va ser testimoni de l’explosió atòmica de 1945 i on transformà el noviciat en un hospital d’emergència. El 1954 el van triar superior del jesuïtes del Japó i el 22 de maig de 1965 va ser nomenat General de la Companyia.

El P. Arrupe va estar al front dels jesuïtes uns temps molt difícils, amb els canvis profunds de la societat i amb els nous aires que venien del Vaticà II. Arrupe, un home ple de valor i amb visió de futur, va patir moltes incomprensions i moltes contradiccions que venien, fins i tot, de qui menys s’ho podia esperar. Però la seua actuació valenta i profètica va marcar uns camins ja inesborrables per a la Companyia de Jesús, que van influir fins i tot en amples sectors de la societat.

El 2 de desembre de 1974 convocà la Congregació General 32, que va marcar un abans i un després en la Companyia. Arrupe, fidel al Vaticà II,  representava un impuls cap a la promoció de la justícia com a compromís inseparable de la fe. Segons el P. Ignacio Ellacuria, Arrupe va ser ‘el Joan XXIII de la vida religiosa’. Durant els 18 anys de superior general, Arrupe va participar activament en la renovació de l’Església i va exercir una activitat incansable, va promoure la fe i la justícia, impulsà el diàleg amb els no cristians, creà el Servei Jesuïta als Refugiats i treballà incansablement per canviar les estructures socials, a la recerca d’una societat més justa i més solidària. El 7 d’agost de 1981, de retorn d’un viatge a l’Àsia on va visitar els refugiats de Cambodja, en el trajecte de l’aeroport a Roma va patir una embòlia. El 26 d’agost d’aquest mateix any, el papa Joan Pau II va nomenar el P. Paolo Dezza (considerat com l’antítesi ideològica d’Arrupe) delegat seu per atendre el govern de la Companyia. Així es va interrompre el procés normal d’elecció d’un successor de sant Ignasi per mitjà d’una Congregació General. Els jesuïtes, amb el P. Pedro Arrupe, acceptaren amb sofriment, i alhora amb una obediència total, la decisió del papa. Dos anys més tard, el 3 de setembre de 1983, reunida finalment la Congregació General, Arrupe va presentar la renúncia com a superior i triaren el P. Kolvenbach nou General de la Companyia. Després de pràcticament deu anys de sofriment, el 5 de febrer de 1991, el P. Pedro Arrupe lliurava l’ànima a Déu a Roma.

Com ha dit el jesuïta Josep M. Rambla, el P. Arrupe va ser ‘un home de Déu a l’estil d’Abraham, Moisès o Pau’. Pelegrí de Santa Maria, com Ignasi de Loiola, el P. Pedro Arrupe vingué a Montserrat l’any 1970. L’abat Cassià, que el rebé, comentava: ‘Em va  impressionar l’actitud de pregària del P. Arrupe. Poques persones he vist pregar davant la Mare de Déu com ho va fer ell’. I el bisbe màrtir Òscar Romero afirmava: ‘El P. Arrupe és un sant i es veu que l’Esperit l’il·lumina’.

Segons Jon Sobrino, el P. Pedro Arrupe ‘va obrir les finestres de la Companyia perquè entrara l’aire fresc, la llum i el vent de l’Esperit’. Per la seua banda, Pedro Miguel Lamet creu que la vida d’Arrupe ‘ha estat un pont de creativitat i de gosadia evangèlica entre Orient i Occident, entre l’Església del Concili i el postconcili’. Citant la frase del bisbe Pere Casaldàliga, ‘tot és relatiu, tret de Déu i la fam’, Jon Sobrino deia a Barcelona: ‘El pecat més gran és viure deshumanitzats’. Per això el P. Arrupe, amb el seu testimoni, amb delicadesa i amor va saber humanitzar la Companyia i l’Església.