L’entrada del bar és la mateixa terrassa que ara, a l’hivern, està envidrada. Hi mengen dues o tres taules. L’olor de fregitori és potent i confereix a l’establiment, a parer meu, una atmosfera boirosa i tensa. El cambrer em diu que trie taula i m’assec en una qualsevol. Sobre els finestrals hi ha fotografies de cel·luloide transparent amb les escenes de la festa del xop. No imaginava que l’arbre que es tria fóra tan gran, ni que es necessitara tanta gent per a traslladar-lo. Em treuen una ensalada caramullada d’aquell vinagre balsàmic capaç de camuflar qualsevol altre sabor i tapar qualsevol forat. Després, un arròs amb magra de porc i boletus. No sé com poden en haver-hi tants en el món per a satisfer la moda d’aquests bolets que menjats, on i quan pertoca, són delitosos, i quan es tira de genèric no són més que una broma culinària. El cambrer va de bòlit. Al menjador treballa ell sol i cada vegada va entrant més gent, cosa que el fa transpirar perquè vol ser amable i resolt amb tots els clients. Acabe quan ve el pastís de poma i el café.

Isc al parc que havia travessat per a entrar a dinar, amb la meua aurèola d’oli portàtil, i repare en els solcs de fulles seques dels plataners autumnals que es repreten per qualsevol cantó de la tanca que envolta el lloc. Si fóra un xiquet, em podria permetre d’acostar-me i fer-les volar llençant-les a l’aire a grapats. Però em conforme visitant un arbocer que hi ha al bell mig de l’esplanada, tot tacat de roig com un cirerer. Trie un fruit ben madur i me’l duc a la boca.

Per un costat continua el riuet i seguint-lo arribe a la Font d’Assiis, després de baixar unes escales. Trobe un llavador i, al costat, la font amb les sis canonades rajant aigua abundosa i transparent. L’olor de les fulles de xops i la molsa fresca són delitoses. Després d’estar una estona, puge de bell nou les escales i isc d’aquell fondo. M’adrece a una costera que em du a la seu de la Societat Musical La Nova del Palomar, que queda separada del poble. De fet, vaig caminant i envolte la població com si ho fera pel fossat d’una fortalesa. L’olor del fum dolç de la vesprada comença a escampar-se. Veig les branques erectes d’un Ficus benjamina reconvertit en parany que ixen per dalt d’una tanca. Crec recordar que aquesta modalitat de cacera va ser molt controvertida fa uns anys fins que, definitivament, es considerà il·legal per entendre que era poc selectiva. Com és natural aquesta mesura va enutjar el col·lectiu de caçadors que la practicaven. Sempre adduïen que es tractava d’un art tradicional i, per tant, patrimoni cultural dels valencians. No seré jo qui diga el contrari, però també és evident que deixà de ser tradicional quan s’incorporaren cants gravats com a reclams i, tal vegada, quan començaren també a emprar-se els congeladors per a conservar la cobdícia humana, o quan les captures que podia fer un trampós es podien comptar per centenars. És discutible que aquest aspecte siga tradicional. El bon caçador ha de ser un predador humil, prudent i considerat, si no, parlem d’una altra cosa.

Arribe a un carreró on creix una llimera en forma d’enfiladissa fins a arribar al balcó d’un primer pis. Com són de mal·leables els arbres! Les llimes, grogues i verdes, pengen com bombetes enceses. Al costat viu un gesmiler, més alt encara, amb una soca que sembla modelada en argila. Quan arribe al final del carreró veig que se’l coneix com Carreró de la Verge. Tot just, desemboca a la plaça que du el mateix nom. Al número dos hi ha el forn de pa conegut de ‘Rafa i Maria’, que hom pot imaginar, amb aquesta simplicitat, com un matrimoni ben avingut i treballador.

La plaça és irregular, costeruda i ampla. Però més aïna sembla l’eixamplament del carrer dels Forns, que puja cap amunt, com una serp que s’acaba de tragar la presa. Al centre es veu la trapa rodona on deuen plantar el xop. Hi ha un retaule ceràmic de la Mare de Déu, envoltat per un marc de pedra on es llig: Festers 2000. La inscripció que consta en les manises diu: ‘A expensas de los devotos de esta calle’. Pels colors i la forma de les figures ben bé podria datar-se a finals del segle XVIII. Ací també arriba el carrer de la Creu que du la imatge devota d’un Sant Antoni de Pàdua que es dirigeix cap a la plaça per a fer també companyia.

Pel cel, estret, passen bandades d’estornell negres com la sutja. Un rellotge de sol viu pintat sobre una façana a la mateixa plaça. Està sobre la casa coneguda com la dels Domingos. Aquesta i algunes altres semblants, destaquen de la resta per l’opulència rústega. Són habitatges amples, amb gran nombre de finestres, de vegades enreixades, on devien habitar els terratinents locals. Veig que la majoria estan tancades amb pany i clau.

Passe per davant del local de la Societat Musical La Primitiva. Trobe un vell que descarrega arrels de fruital d’un carretó i va entrant-los a farcells dins de casa. Va tan concentrat en la faena que em fa l’efecte que és una visió, que viu en un altre lloc diferent del foraster que passa en un instant mínim i fugisser.

El carrer dels Forns s’allarga sota la xerrameca dels estornells que passen la vesprada per les teulades. Al final hi ha la plaça de Sant Pere, amb un arbre. En aquest espai conviuen, com a bons veïns, les imatges de Sant Pere i Sant Vicent Ferrer, qui toca les Sagrades Escriptures sostingudes per angelets.

Hi ha una casa moderna, grandíssima, d’aquelles que t’agradaria escodrinyar. Els murs són de cara vista i fusta, i produeixen una gran atracció per les formes netes, rectes i equilibrades. Potser siga l’equivalent industrial de les antigues cases dels terratinents rurals.

El carrer de Sant Pere ix d’ací i comença molt angost. No es veu ningú. Al final una escalinata puja fins al Centre Cultural, a la dreta del qual hi ha el consultori mèdic. Després gira cap al carrer de Sant Domènec que busca l’església ple d’estrelles de Nadal que quasi toquen les dues bandes de la via. A mitjan camí hi ha la casa rural El Xop, prop del retaule ceràmic amb el sant que presta el nom acompanyat de tota la iconografia clàssica: rosari, Sagrades Escriptures i gos portador d’una torxa flamejant. De seguida s’arriba a la plaça de la Constitució. Allí, fent cantó, es troba la Casa Museu el Palomar, que devia ser un vell alcàsser o una casa senyorial, ara restaurada i reconvertida. Un nou rellotge de sol que dibuixa el vol d’una oroneta amb la inscripció: ‘Un vol, dues cultures, un temps’ i, segurament, el que deu ser la transcripció de la frase a l’àrab. En un panell explicatiu llig que l’edifici va ser emprat com a ajuntament i que correspon a una construcció medieval datada entre els segles XVII i XVIII. Durant les excavacions en l’anomenada fortalesa del Palomar que, malgrat conéixer-se com el castell de Carrícola, està al terme del Palomar, es trobaren diverses peces antigues que ara s’exposen al museu. A més, l’edifici també fa funció de llar dels jubilats.

La casa d’enfront mostra totes les finestres i el balcó envoltades per garlandes d’algeps, i un seguit de fulles d’acant, també decoratives, sota el voladís de la teulada. En la façana hi ha inscrita la data 1863. A la plaça conviuen un retaule de Sant Antoni Abat, beneint bou, porc i cavall, amb un altre retaule de la Sagrada Família datat el 1992.

Una dona, que resulta ser Paquita la carnissera, ‘la muller d’Anastasio’ com diu ella, em pregunta si vull comprar alguna casa. Es veu una dona parladora, loquaç, acostumada amb el tracte i el regat amb la gent. Amb una familiaritat que, tant aprofita per a interpel·lar sobre allò que troba interessant com per a respondre a tot el que se li pregunta.

La meua curiositat, aleshores, ha sigut preguntar-li qui viu al número 3 del carrer, ja que m’ha intrigat la creu gòtica pintada en la mateixa manisa on hi ha la xifra. Paquita em diu que aquella és la casa del rector. Aleshores, a la conversa s’uneix una altra dona de mitjana edat que m’anima a visitar el col·legi, del qual diu que el poble se sent molt orgullós. És, em diu, tot just al costat de l’escoleta i recull -segons entenc- els xiquets del Palomar, però també de Bellús, Guadasséquies i Benissuera. Hauré de fer-li cas, de tant d’interés com posa, i baixar després a fer una ullada.

De moment, decidisc arribar fins on hi ha l’ajuntament nou, a l’altra punta de la plaça. Davant ja té plantat un arbre de Nadal de posar i llevar metàl·lic. Unes passes més endavant veig l’església dedicada a Sant Pere Apòstol. És un temple senzill que es recolza sobre cinc contraforts. Hi ha una porta en aquest costat del carrer a la qual s’accedeix pujant uns graons sota l’esguard de Sant Pere que du les claus del Cel. L’entrada principal puja, una mica més endavant, a través d’una rampa. El campanar és de planta quadrada i està bastit amb carreus de gres força desgastats. Originàriament, la torre devia presentar dues altures, on encara s’obrin les espilleres, arribant fins a la teulada de l’església. Després s’afegirien dues altures més per a encastar les campanes més a prop del cel.

Ara puge per la rampa fins al  replanell, amb un sòl de lloses, que s’obri davant de la porta principal. A un costat del pendent hi ha una creu i, a l’altre, un cilindre de pedra del qual no endevine l’etiologia. M’estic una estona fent una ullada pel voltant. És quan recorde que hauria de visitar el col·legi i, com no vull ser desagraït, seguisc les instruccions que m’han donat per a arribar-hi.

Efectivament, una mica més endavant de l’escoleta es troba l’Aulari el Palomar que pertany al CRA. Riu d’Albaida. És un edifici que segueix la moda del formigó combinat amb amples vitralls. L’anemòmetre de l’estació meteorològica gira com si fos una joguina que els xiquets, en marxar, hagueren deixat oblidada, i la fletxa del penell, nerviosa, no es decideix a apuntar per on li venen les ràfegues de vent, com si jugara a qui toca, paga.

Al final del carrer veig un bosquet quadrat de xiprers. Arribe caminant i resulta ser una ermita erigida en honor de la Mare de Déu del Roser. En un panell s’explica que en aquest mateix lloc es reunia el Consell Municipal d’Albaida al segle XVI, ja que, aleshores, el Palomar formava part del poble veí. Després, l’edifici també va ser emprat com a primera escola. És un edifici antic, restaurat, amb una planta rectangular i una teulada de dues aigües. La façana s’aixeca amb una espadanya menuda que sosté una campana de dimensions harmòniques. La planta és rectangular i cadascun dels dos costats llargs es recolzen sobre dos contraforts que, ben bé, semblen triangles invertits. Hi ha alguna cosa que em fa recordar l’ermita de Llutxent. Tal vegada, la sobrietat i l’esveltesa, el gruix cru de les parets de càrrega. En el mur que mira cap a l’oest s’obrin tres finestrons que permeten entrar llum al temple.

L’ermita està envoltada per un jardí que esguarda les casetes del calvari. La base on descansa cada estació està bastida amb pedres blanes de gres. Sobre la superfície d’aquests carreus encara es poden apreciar les marques deixades pels ferraments del pedrapiquer. Les imatges sacres pintades sobre manises quadrades es troben, per sort, presoneres darrere de tres barrots de ferro que les protegeixen dels descreguts. Abans d’anar-me’n prem l’aixeta de la font que hi ha a l’entrada i ella em respon amb un raig d’aigua.

Torne cap a l’avinguda de València per a agafar el cotxe. Allí mateix, ara hi ha instal·lat el remolc d’un xurrer. Veig que l’home, a pesar de no tindre ningú davant del taulell, feineja apurat, com si en un moment hagués d’atendre una horda de xiquets famolencs. De moment, però, ni rastre dels ‘propietarios’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.