El privilegi de ser els segons: una escola (sociolingüísticament) normal

No sé si els 25 anys són una edat fronterera entre la joventut i l’edat adulta. Als països anglòfons –i a certs centres comercials amb obsessió pel mal plagi– hi ha els sintagmes young adult i new adult. Els de la meua generació ens podríem englobar en el segon, tot i que he llegit que el ventall va des dels dívuit anys fins als vint-i-escaig o trenta. Tant se val; la qüestió és que no sóc dels ‘primers que van estudiar en la línia en valencià’. L’etiqueta, l’han emprada molts cantants o escriptors quan han parlat de música o literatura en valencià. Es podria dir, doncs, que sóc dels ‘segons que van estudiar en la línia en valencià’? Acceptem-ho, va, pactem, vosaltres, lectors, i jo, que els nascuts en els noranta som ‘els segons’.

Dels components de les primeres promocions que van estudiar en la línia en valencià, Miquel Ramos (Obrint Pas) contava que eren –escric de memòria– els ‘raros de la línea’. Ser el primer a trencar els esquemes, depenent del punt de vista, té diferents accepcions: si és en un àmbit pròxim, eres el revolucionari, el valent, el que té unes daixonses com el puny; si és en un entorn en contra: el pollós, el rojocatalanista, el separatista (de mierda). I després està el cercle dels ni-fu-ni-fa: el raret, així, amb indiferència, mentre tanquen els ulls i la boca, i els estiren cap avall. El mateix ocorregué –corregiu-me si no és així– amb els primers pares que no batejaren els fills, o els primers fills que no prengueren la comunió. O amb els primers matrimonis pel jutjat. No crec, però, que allò de ‘raros de la línea’ estiguera absent de menyspreu. Deixem-ho córrer.

En qualsevol cas, el primer sempre s’endú garrot. Amb el pas dels anys, el costum guanya i el que semblava extraordinari esdevé habitual. Ho dic perquè, com que les hòsties se les havien emportades altres, el meu pas, primer per l’escoleta, i després per l’escola i l’institut, els tres públics i en valencià, va ser totalment plàcid. No hi vaig observar un (mal)tractament diferent per ser d’una línia o d’una altra: érem la classe B –o ‘els de valencià’– i, al costat, teníem la classe A –o ‘els de castellà’. La llengua –encara que si no haguera estat la llengua, hauríem pres algun altre referent– ens donava aquell sentiment d’unitat, d’identitat, enfront els ‘altres’; els sociòlegs ja n’han fet molta literatura. I això, que ho havíem heretat (encara que, en els nascuts en el 1990 ‘els de castellà’ guanyaven en dos grups a un ‘als de valencià’), passà als cursos posteriors.

No crec que els mestres no tingueren consciència lingüística, però potser ajudava la lògica aclaparadora que eren de poble (amb tot el que comporta ser tiocanyista) i, alguns, del poble. Ningú no negarà que es crea una atmosfera estranya quan algú parla amb tu sempre amb una llengua, i després, en un context determinat, se’n passa a una altra. No vull que s’entenga, tampoc, que l’escola era com d’anar per casa, però jo trobava ben normal que s’expressaren amb nosaltres com ho feien al carrer. En canvi, em xocava –penseu que era un xiquet; no em jutgeu gaire– que la mestra de la classe A, alcaldessa ultraconservadora del poble del costat en aquells anys i uns quants més, parlara en valencià i, després, fóra la tutora ‘dels de castellà’. Això era, doncs, el que trobava estrany. Per tant, podríem dir que, exceptuant tots els ets i els uts que el filtre de la memòria ha passat per alt, la situació era ben normal sociolingüísticament. I crec que, amb el pas dels anys, la tònica general s’ha mantingut, malgrat el conservadorisme de certs sectors de l’AMPA.

El pas a l’institut no suposà cap daltabaix lingüístic: de nou, el fet que la majoria de professors foren de prop, hi ajudava. No obstant això, és quan ens vam barrejar amb els antics companys de la classe A que vaig escoltar el primer pseudoargument perquè les classes foren en castellà: ‘amb el valencià, com a molt, només pots anar a Catalunya’. I l’havia dit una companya que, a més de dir-ho en la llengua que estava menyspreant, renegava constantment de la unitat lingüística. Els professors, per sort, feien com si sentiren ploure; excepte una substituta, possible descendent del recordat Adolfo Suárez, que, sent seriosa, va afirmar que l’examen de Química es faria en castellà perquè ‘l’entenem tots i així ningú se’n sent exclòs’. Però res: unes queixes a la directora, i l’examen cadascú com vulga.

Tal vegada, com a conseqüència de la que, als meus ulls, era una realitat lingüística normal, no van donar importància a reivindicacions i manifestacions solidàries amb altres zones valencianoparlants. Així, per exemple, no ens van animar a participar activament –amb tallers propis– en les Trobades d’Escoles en valencià a l’institut. Amb la perspectiva que donen els anys, i per comparació amb altres centres, envege més dinamisme extraescolar, més lluita. La ment sí que em porta logos de cartolina apegats a les finestres, la venda de camisetes cada any o la melodia de la d’Aielo de Malferit de 2001, que vam treballar a l’assignatura de Música amb la flauta Honner, tot en temps del col·legi; i ací acaba la meua relació infantil amb les trobades. També és cert que els pares no m’hi podien dur per qüestions laborals i etcètera, però no hi havia gaires incentius. L’única a què vaig assistir de menut fou la de Benigànim de 1995, de la qual a penes recorde res: només que veia molta gent i que patia per si em perdia. Prou, punt. I és una llàstima, perquè la Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i Ús del valencià hi havia fet l’enorme esforç des del 1988. I no només en les trobades: la Coordinadora és una de les màximes responsables que la nostra comarca parle valencià, per exemple, amb el cinema en valencià. Ja podria prendre’n nota la regidoria de Cultura de l’Olleria, i no projectar totes les pel·lícules com si fóra un cine convencional… Ja de més grandet, a partir de la de 2004 al meu poble –sempre per iniciativa pròpia–, no he deixat d’anar a gairebé cap.

Pense que hem tingut sort, almenys quant a l’ús del valencià, els que ens hem educat als centres públics del poble. I tot això malgrat els diferents governs conservadors que, des del 1983, quan va acabar el MCPV, fins al 2008, que hi va entrar el Bloc, han ocupat l’Ajuntament. El 2009 vaig fer via cap a València a estudiar Filologia Catalana. Allí va ser, parlant amb alguns companys, que vaig comprovar com d’afortunats havíem sigut, malgrat les mancances en altres aspectes: hi havia estudiants que, a pesar de les lluites per inscriure’s en la línia en valencià, no havien vençut i el castellà s’hi havia imposat. Les classes de Filologia Catalana tampoc no eren el món real, però; fora, el castellà –o, pitjor, els que l’instrumentalitzaven– es menjava tot el terreny: dependentes, cambrers, transeünts, veïns d’escala, tots amb el ‘buenos días’.

La Vall d’Albaida, ja ho he dit, parla valencià perquè ha tingut una educació en valencià. Ara bé, que la situació al poble o a la comarca no siga dolenta sociolingüísticament, no vol dir que estiga tot fet. Cal recordar que els educats entre el 1990 i 2000 teníem dibuixos animats en la nostra llengua en dos dialectes que ajudaven a creure –innocents de nosaltres– que, almenys en part, érem normals. Per tant, teníem dos aspectes de la societat en què podíem ‘ser’ amb total naturalitat. Tanmateix, quan ixes del poble…

Vam gaudir del privilegi de ser ‘els segons que van estudiar en la línia en valencià’, perquè nosaltres només havíem de –passeu-me la metàfora tan suada– caminar. Potser alguna vegada els hauríem d’agrair, com a generació, l’esforç als que patiren les burles, els insults, els menyspreus, les agressions, per encetar el camí. Però, igualment, també les lluites dels mestres i professors, pares i mares, particulars o associacions com la Coordinadora, per asfaltar-lo, marcar-ne les línies, traçar-ne el recorregut. Els segons vam gaudir d’aquest privilegi, sí, però hauríem d’anar més lluny; que una societat siga només valencianoparlant en l’escola té infinitat de perills. És feina nostra, dels segons, ara, mantenir neta la senda, plantar-hi zones verdes, millorar-ne la qualitat, recuperar els ornaments perduts, però, sobretot, aspirar a viure en el món real –aquell que comença quan obrim la porta de casa o la dels mitjans–, fora de les zones de confort ja consolidades, igual que vam viure en l’escola en valencià. Els –i ens– ho devem.