Josep Miquel Bausset

Aquestes paraules que el papa Francesc adreçà als preveres, religiosos i religioses, aplegats el 31 de març a la catedral de Rabat, mostren (com en la paràbola del rent) que la importància de l’Església no es troba en el nombre o en la quantitat dels cristians, si en som molts o pocs. Ni tampoc en la rellevància, en el prestigi, en l’acceptació social o en la influència o eficàcia davant el món, sinó en l’autenticitat de vida i en el coratge per a anunciar el Regne. El problema de l’Església, i dels monestirs, ara que diumenge celebrem el dia Pro orantibus, no és la quantitat, cada vegada menor, dels seus membres, sinó que el veritable problema el trobem quan nosaltres perdem la nostra dimensió mística, contemplativa i profètica. El problema de l’Església (i de la vida contemplativa) el trobem quan els cristians deixem de viure com a deixebles de Jesús i ens convertim en una caricatura del que hauríem de ser, com la figuera estèril que no feia fruits (Lc 13:1-9). El problema és quan som insignificants, és a dir, quan no signifiquem res, quan la nostra vida no té cap valor, com quan la sal perd la salabror.

En el seu discurs a la catedral de Rabat, el papa ens recordava que els consagrats hem estat ‘cridats a una missió’ i que el Senyor, tot cridant-nos a seguir-lo per mitjà dels consells evangèlics, ‘ens ha posat en la societat com eixa quantitat de rent: el rent de les benaurances i l’amor fratern’. Per això el papa ens feia veure també que ‘la nostra missió no està determinada principalment pel nombre, sinó per la capacitat que es té de generar i suscitar transformació, estupor i compassió’. I sobretot, per ‘la manera com vivim com a deixebles de Jesús’. Hem de ser conscients que la nostra missió radica únicament en la nostra ‘trobada amb Jesucrist’ i per això no podem creure que ‘només som significatius si som nombrosos’. El consagrat no és qui ‘s’adhereix a una doctrina, a un temple o a un grup ètnic’, sinó que ho és quan es reconeix perdonat i sobretot per la seua relació amb Jesús, pel seu trobament amb el Ressuscitat. A més, cada consagrat ha de tindre molt present que és ‘sagrament viu del diàleg que Déu vol establir amb cada home i dona’ i per això ha d’intentar viure amb autenticitat la consagració.

M’agradaren molt les paraules que el bisbe Joseba Segura va pronunciar el dia 6 d’abril en la seua ordenació episcopal, a la catedral de Bilbao i que podem aplicar a la vida contemplativa: ‘Més que noves idees, el que aquest món necessita és que visquem en la veritat del que creiem’. El bisbe Joseba va insistir en la importància del testimoniatge i en el valor de la coherència i per això elogià els hòmens i les dones que són ‘exemple de fe i de fortalesa i que han viscut amb senzillesa i fidelitat.’

La vida contemplativa consisteix a aprofundir la nostra fe i el nostre amor a Déu i als germans, de la mateixa manera que els pous que, buidant-se d’ells mateixos, van aprofundint en el seu interior. Així ho veiem en aquest conte:  

‘Hi havia una ciutat que no estava habitada per persones, sinó per pous, pous vivents…. Però pous, al cap i a la fi.
Els pous es diferenciaven entre sí, no només pel lloc on estaven situats, sinó pel seu brocal. Hi havia pous ostentosos, amb brocals de marbre, i pous pobres i humils que eren simples forats oberts a la terra.
La comunicació entre els habitants de la ciutat era de brocal a brocal, i les notícies corrien ràpidament de punta a punta de la ciutat.
Un dia hi arribà una moda que segurament havia nascut en algun poblat i segons la qual tot ésser vivent hauria de cuidar molt més el seu interior que l’exterior. L’important no era la superfície sinó el contingut.
D’aquesta manera els pous començaren a omplir-se de coses: alguns s’ompliren de joies, uns altres de monedes d’or i pedres precioses. Altres, més pràctics, s’ompliren d’electrodomèstics i aparells mecànics. Alguns optaren per l’art i s’ompliren de pintures, pianos de cua i sofisticades escultures postmodernes. Finalment, els intel·lectuals s’ompliren de llibres, manifestos ideològics i revistes especialitzades.
Passà el temps… la major part dels pous s’ompliren de tota mena d’andròmines.
Uns altres pous van pensar que havien de fer alguna cosa per tal de seguir posant més objectes a l’interior.
A un dels pous, en compte de comprimir tot el que tenia a dins, se li va ocórrer d’augmentar la seua capacitat, eixamplant-se. No passà gaire temps abans que la idea fóra imitada. Tots els pous gastaven part de les seues energies a eixamplar-se, per poder fer més espai al seu interior.
Un pou xicotet i allunyat del centre de la ciutat va veure com els seus camarades s’eixamplaven desmesuradament. Ell va pensar que si continuaven eixamplant-se així, molt aviat se’n confondrien els límits i cadascun perdria la seua pròpia identitat. Per això, a partir d’aquesta idea, a aquest pou se li va ocórrer una altra manera d’augmentar la seua capacitat: consistia a créixer, no en amplitud, eixamplant-se, sinó en profunditat; fer-se més profund en compte de més ample. Aviat s’adonà que tot el que tenia a dins, impossibilitava la tasca d’aprofundir el seu interior. Si volia ser més profund, hauria de buidar-se de tot el que tenia dins seu. Al principi va tindre por al buit, però després va veure que no tenia cap altra possibilitat i així ho ve fer.
Buit de possessions, el pou que creixia cap a dins va tindre una sorpresa: molt profundament… trobà aigua! Cap altre pou no havia trobat mai aigua… El pou superà la sorpresa i començà a jugar amb l’aigua del seu interior, humitejant les parets, esquitxant-se cada part i finalment, fent brollar l’aigua cap a fora.
La ciutat no s’havia regat mai abans sinó per la pluja, que, de fet, era bastant escassa, així que la terra del voltant del pou, revitalitzada per l’aigua, començà a despertar. Les llavors de les seues entranyes brotaren en herba, en flors, en arbustos i en arbres. La vida esclatà en colors al voltant del pou allunyat del centre de la ciutat, al que anomenaren El Verger.
Tots es preguntaven com havia aconseguit el miracle.
No hi ha cap miracle, contestava ell. Es tracta de buscar en l’interior, en allò que hi ha de profund en nosaltres.
Molts van voler seguir l’exemple del Verger, però rebutjaren la idea quan s’adonaren que per a profunditzar, abans havien de buidar-se. Ells continuaren eixamplant-se  cada vegada més, per omplir-se de més i més coses.
En l’altra part de la ciutat, un altre pou decidí córrer el mateix risc del buit. I també començà a aprofundir en el seu interior i s’omplí d’aigua… i esquitxà cap a fora creant un segon oasi verd al poble.
-Què faràs quan s’acabe l’aigua? li preguntaven.
No sé què passarà; però ara, com més en trac, més aigua hi ha.
Passaren uns quants mesos abans del gran descobriment.
Un dia, per casualitat, els dos pous s’adonaren que l’aigua que havien trobat en el fons d’ells mateixos era la mateixa. Que el mateix riu subterrani que passava per un, passava també per l’altre. S’adonaren que s’obria per a ells una nova vida. No només podien comunicar-se des de la boca del pou, superficialment, com tots els altres pous, sinó que aprofundint en el seu interior, això els havia descobert un nou i secret punt de contacte.’

En aquest dia Pro Orantibus de pregària pels contemplatius, els monjos i les monges hem de tindre el coratge i l’audàcia d’aprofundir la nostra fe i de somiar per a fer realitat el Regne de Déu. D’ací que les paraules que el papa adreçà als jóvens d’Itàlia l’agost passat també poden aplicar-se als monjos i a les monges. El papa els deia: ‘L’Església necessita la vostra intuïció, els vostres somnis, que se’ns han donat perquè nosaltres els donem als altres.’ Per això cal ‘tindre el coratge de fer un pas endavant, un pas audaç per construir una humanitat fraterna.’ I és que, com deia el papa als jóvens, ‘l’Església sense testimoni només és fum’. I uns dies després, el papa s’adreçava de nou als jóvens amb unes paraules que també poden anar adreçades a la vida contemplativa: ‘El món necessita la vostra llibertat d’esperit, la vostra mirada de confiança en el futur, la vostra set de veritat, de bondat, de bellesa.’

L’Esperit ha de fer-nos vulnerables als monjos i a les monges. I ho explique a partir d’un interessant article del periodista Ricard Ustrell. Aquest periodista contava la situació que havia viscut ara fa un any, quan va tindre “una forta pressió al pit i un intens mal de cap”. Aquest episodi feia parlar el Sr. Ustrell de la vulnerabilitat, que segons la psicòloga Brené Brown, ‘és la capacitat que tenim d’anticipar, de sobreviure i de resistir.’ Per això la persona vulnerable és la que ‘ix del confort per arriscar-se. És el contrari del que busca comoditats, que copia i no innova i fa les coses que són fàcils.’ Aquesta reflexió de la Sra. Brown, que el periodista Ricard Ustrell comentava, em fa pensar que els monjos i les monges també hem de ser vulnerables per deixar el confort, la comoditat i el sedentarisme i arriscar la nostra vida, eixint del nostre cercle tancat. Hem de ser hòmens i dones nòmades i pelegrins, desinstal·lats, capaços d’obrir nous camins, hòmens i dones que no es conformen a repetir les mateixes coses perquè sempre s’ha fet així. Hòmens i dones inconformistes, capaços d’innovar, de nadar contracorrent i que ho apostem tot pel Regne.

Com ens recordava l’arquebisbe de Tarragona Joan Planellas en la seua presa de possessió, ‘hem d’atrevir-nos a ser diferents, a mostrar altres somnis que aquest món no ofereix, a donar testimoniatge de la bellesa de la generositat, de la fidelitat a la pròpia vocació.’

Aquest és el repte de la vida contemplativa: esdevenir hòmens i dones de comunió i de pau, de joia i d’esperança, per tal de ser significatius. Independentment que en siguem molts o pocs. Perquè només si som hòmens i dones de Déu, serem rent d’una nova humanitat i sal que portarà al nostre món el gust de Déu, la mirada compassiva del Pare, la tendresa maternal de l’Església i el somriure del perdó i de la fraternitat.