Com deia Joan Fuster als anys 80: «Una ullada a qualsevol quiosc de premsa, a l’aparador de qualsevol llibreria, revela el fenomen: l’abundor de novel·les globalment denominades de misteri». Ja molt abans, l’escriptor anglès G.K. Chesterton tenia clara la diversificació del gènere: «No només hi ha molts gèneres de literatura diferents, sinó molts gèneres diferents de literatura detectivesca.» I hui dia, al segle XXI, el gènere ha crescut exponencialment, diversificant-se en molts altres àmbits, suports i expressions artístiques. Els festivals ‘negres’ proliferen per la geografia i aquests inclouen no només literatura i cinema –les principals activitats– sinó també incorporen a l’inventari rutes per la ciutat, gastronomia, còmics, representacions artístiques, etc. Això sí, el que més arriba al públic en general, d’un temps ençà, són les sèries de televisió. Especialment en aquestes últimes se’ns ha donat a conèixer més profundament la figura d’un investigador aliè a la policia i al detectiu a l’ús; un personatge més fred i científic que es dedica a extraure, del mort i del context on aquest es troba, tota mena d’indicis que puguen ajudar a resoldre l’enigma i pillar el culpable. Amb només tres lletres tothom sabrà de qui es tracta: CSI.

Doncs bé, en aquesta novel·la d’escriptura elegant, acurada, rica en descripcions i atmosferes asfixiants, molt ben ambientada i plena de ciència i música -així com de fredor i terror- se’ns presenta el naixement de la ciència forense al París del segle XIX. La ciutat, per cert, és també un personatge més de la novel·la que, junt amb els protagonistes i el context que els envolta, l’engrandeix enormement. Pot ser considerada –sobretot si tenim en compte què deien Fuster i Chesterton i la pròpia diversificació del gènere– com una novel·la ‘de misteri’; però el ben cert és que és molt més. No hi trobareu l’evolució, deducció i resolució dels assassinats característics d’Agatha Christie; ni l’ambient victorià i les genialitats psicològiques de les obres de Dorothy L. Sayers; tampoc les psicopaties concretes de Patricia Highsmith, ni el suspens net i fred de Mary Higgins Clark. Tot i això, pense que amb aquesta obra, Anna Moner ha entrat dintre la nòmina de les anomenades ‘grans dames’ de la literatura de misteri, i ha entrat amb passes fermes. Com ja us he avançat, el terme misteri és limitador i injust per a aquesta obra, ja que la defineix de manera incompleta. No obstant això, el ben cert és que m’ajudarà a poder situar-la una mica per tal de recomanar-la amb més facilitat; sense voler, això sí, catalogar-la totalment. No hi ha dubte que a la novel·la hi ha misteri, i suspens, i bona cosa d’ingredients policíacs, i és negra…; però no hi predomina això. Dintre el divers gènere policíac, pense que es troba més a prop de les novel·les del Dupin d’Allan Poe que les del Holmes de Conan Doyle. Per moments, la novel·la agafa uns trets molt foscos, on el tint gòtic arriba a ser més poderós que tota la resta, emparentant-la amb les germanes Brönté (sobretot amb la més desconeguda, Anne Brönté).

Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l’Art, artista i escriptora, col·laboradora amb premsa especialitzada com les revistes Serra d’Or i Mètode; realitza també catàlegs d’exposicions o columnes de cultura i art en alguns diaris digitals. Amb ‘El retorn de l’hongarès va guanyar el premi Alfons el Magnànim l’any 2014. Té altres novel·les i relats premiats i forma part, amb escreix, com ja us he dit, del llibre ‘Noves dames del crim’, una antologia de relats que comparteix, entre d’altres, amb Anna Maria Villalonga, Isabel-Clara Simó, Rosa Ribas, Gemma Pasqual i un llarg etc. Un altre llibre, francament recomanable, on ella participa amb felicitat.

La gran xarxa de les xarxes ens permet de llegir i, fins i tot, escoltar de viva veu la pròpia autora en les múltiples presentacions que l’obra tingué l’any 2015. Com ella diu (i jo ja us he avançat al principi): «el cas investigat és una excusa per endinsar-se en personatges atractius i ben complexos que apareixen a la novel·la». Anna Moner ens serveix amb contundència, no exempta de delicadesa i d’hedonisme, un marc on es mescla la bellesa i l’horror quasi a parts iguals, on el contrapès entre aquests conceptes antípodes es dilueix i es difumina moltes vegades. A la història apareixen sòrdids ambients, assassinats macabres, esquarteraments desagradables, entomologia forense ben detallada, embalsamaments, o, si més no, una acurada i fantasiosa tanatopràxia. Però tot està perfectament combinat amb peces excelses de música, delicades i meticuloses investigacions científiques, educades i elevades converses, grans ‘bouquets’ de vi i còmodes i agradables gabinets que fan de contrapunt a l’horror, també atmosfèric, en què ens situa la trama. Moner ens els serveix tots junts amb perfecta i fàcil prosa. En paraules de la pròpia escriptora parlant de l’horror: «m’agrada experimentar-ho, des d’eixa cambra agradosa i acollidora que és la cambra de les arts».

Si no ho heu fet, llegiu-la, no us en penedireu, és ben interessant i està magníficament escrita. Com deia G.K. Chesterton, l’autor anglès abans esmentat: «Miquel Àngel podia fer estàtues del fang i Jane Austen podia fer novel·les a partir del te amb pastes. Però, en general, estic convençut que una novel·la en què algú no mate un altre probablement no continga més que un munt de personatges parlant de trivialitats, sense eixa silenciosa presència de la mort que constitueix un dels lligams espirituals més forts de la humanitat.»

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.