M’abasteix de llenya un xicot de poques lletres. Du una melena que deu ser una reminiscència de l’època heavy, I que contrasta amb la barba rogenca d’un autèntic llenyater canadenc. Un d’aquells llenyaters que estan acostumats a competir amb els óssos per alimentar-se dels mateixos recursos que dóna el bosc. El veig dues o tres vegades a l’any, segons com siga de fred l’hivern. Quan em duu la càrrega fa la una i mil maniobres amb el camionet encara que jo li dic que la deixe caure arreu perquè no hi ha massa ample i de seguida començaré a posar-la a cobert. Ell, sense fer-me ni cas, maniobra avant i arrere, gira el volant, recula, dubta i mira pel retrovisor com si estigués traient-se el carnet de conduir. Al final, pràcticament a uns mil·límetres d’on va començar a maniobrar, decideix de bolcar la llenya produint un terratrèmol que esgarrifa fins a les dents, i les soques formen una muntanyeta d’olor dolça d’arbre fruital.

Quan acaba aquesta operació replega el bolquet, para el motor i ix del camionet. Amb les botes mal cordades va fent puntellons a les soques amb què ensopega, com si foren els caps d’uns enemics vençuts, per tal d’arribar al portó del darrere i assegurar-lo amb les cadenes que pengen com arracades dels costats del vehicle. Una vegada assegurat el remolc, s’hi sol recolzar deixant penjar un braç amb un canell arromangat quasi tan gros com les soques que esguella. Les mans són musculoses, velloses, amb unes ungles curtes rivetejades per una línia fossilitzada del greix de la motoserra i la serradura fina.

No sé per què, un muntó de llenya apilat al carrer desperta sempre un goig entre els parroquians que passen per allí; és més, m’atreviria a dir que molts ho veuen com un veritable esdeveniment que els regenera una alegria pretèrita. Algunes de les persones que caminen a prop d’aquell rebombori solen dir sense deturar-se: ‘ara sí que et calfaràs, sí!’, i continuen, complaguts amb aquella visió que ja tenien oblidada. Així doncs, el llenyataire que ha començat a xerrar recolzat contra el camió sol mirar de reüll l’agosarat veí. Espera que se’n vaja i continua parlant de les seues coses. Si de cas, es queixa de l’esquena duent-se les mans als lloms com si vogués redreçar-se, cosa que li pronuncia encara més la panxa gran i rodona com la bola del món.

No l’he sentit mai queixar-se de l’oratge, per exemple, com solen fer els homes que feinegen al camp. A ell li fastiguegen més els lladres i els malparits, per als quals, si ell pogués, disposaria d’una solució tan infal·lible i definitiva com inofensiva resultaria en la realitat.

Quan es rasca la barba mig enredada pense que aquesta darrera vegada que ha vingut li falta una altra dent, però no ho podria assegurar del tot perquè té la boca quasi buida. Mentre ell parla jo li pague la càrrega i comence a omplir el cabàs que tinc preparat amb els primers troncs. Ell no es dóna per al·ludit i continua explicant-me com arreglaria el món. És com si volgués aprofitar el viatge per a fer-me partícip de les seues noves reflexions, de les últimes teories sociopolítiques i econòmiques que ha estat elaborant des que no ens hem vist.

Mentrestant, si passa un altre veí, és fàcil que, quan ens veu entre l’enrenou dels troncs, diga: ‘La llenya calfa tres vegades: quan la talles, quan la carregues i quan la cremes’. El llenyater torna a mirar de reüll el passejant que ha gosat interrompre-li el discurs, espera que jo salude el transeünt, si de cas també amb alguna ocurrència, i reprén la hipòtesi sobre el capital o les migracions, qüestions que havia deixat a mitges quan l’han tallat. Va parlant i gesticulant com si prenguera amb una mà alguna cosa que no es veu i ho soltara amb l’altra. De tant en tant, s’agafa de nou els lloms, s’estira i es queixa d’algun problema irresoluble per al qual -de moment- encara no ha trobat la solució.

Com dic, un muntó de llenya al carrer resulta, per a molts que el veuen, irresistible. Si passa un tercer vianant i comenta, complagut, allò de: ‘Ara sí que vos calfareu’, el llenyater, aspre ja com un catedràtic vell, li contesta:

-Tu sí que t’has calfat poc el cap, sí!, i així resumeix gran part de la seua ruda saviesa. Sentir parlar la gent plana és, la majoria de vegades, una font d’erudició; escoltar aquells que tenen algun estudi, comença a ser pesat; i haver d’aguantar els que en tenen de superiors resulta sovint, senzillament, insuportable.