El sentit feminista per votar el 20-D

Diumenge que ve se’ns ha convocat a unes eleccions generals. Just en vigílies de Nadal. És com si qui va convocar les eleccions pensés que el Pare Noel o ‘l’esperit nadalenc’ li pogués regalar una victòria. En fi…

Molt he reflexionat sobre el sentit del meu vot. M’he plantejat algunes possibilitats. Des del vot nul fins votar opcions una mica peregrines. Però el que mai no em vaig plantejar va ser de no votar. I no m’ho he plantejat perquè considere que és un dret de ciutadania al qual no hi vull renunciar i pel qual moltes persones, dones i homes, van lluitar i van perdre fins i tot la vida, com per permetre el luxe de no exercir-lo.

Considere que en aquestes eleccions les dones ens hi juguem molt. I, tot i no haver vist cap debat electoral, m’he acabat assabentant d’algun dels temes que hi porten els partits.

Em resulta especialment indignant de conèixer les propostes que alguns partits porten en matèria de violència de gènere. Però encara em resulta més indignant que aquest tema tan absolutament delicat i complicat s’haja colat en les agendes electorals i se n’haja parlat en un sentit restrictiu i donant pàbul a discussions ja superades.

Aquest és un clar exemple de com el patriarcat, en forma de neomasclisme, fins i tot amb veu de dones, pot arribar a reaparèixer rearmat per qüestionar èxits ja aconseguits o definicions ja consolidades. És terrible.

Però és encara més terrible el desconeixement de què fan gala en matèries com drets humans, acords i pactes internacionals, anàlisi crítica de la història, etc. Em produeix un autèntic esglai veure com els que pretenen governar-nos desconeixen (o decideixen desconèixer) aquest tipus de coses i fins i tot de normatives internacionals per tal que el patriarcat més ranci mantinga els privilegis actuals.

A veure, una coseta. Que quan gairebé mig milió de persones exigíem el 7 de novembre passat que les violències masclistes es convertissen en una qüestió d’estat, no demanàvem que es qüestionés la legislació vigent per fer-la més laxa i qüestionar d’aquesta manera i per enèsima vegada la situació de les dones víctimes. No. Que no era això. Que ho han entès malament. Que exigíem, i per a això tantes persones vam anar a Madrid aquell dia, que es prenga consciència que, per exemple, només durant el que portem de campanya electoral han estat assassinades quatre dones. Sí, assassinades i no mortes com s’entesten alguns mitjans de comunicació a mantenir. Assassinades per homes que han decidit assassinar després de, segurament, portar anys maltractant-les de diferents maneres. I això, pel que sembla, a alguns partits polítics no els importa.

Som moltes les persones que considerem que aquesta campanya és un frau en molts sentits. I ja no parle només de l’exclusió d’alguns partits amb representació parlamentària d’algun debat o del menyspreu que pateix per part dels grans (i interessats) mitjans de comunicació. Parle de la manipulació electoral interessada que sobre els temes que més ens afecten a les dones estan fent els partits de la dreta més rància, siguen els vells o els emergents. Tant em fa. La dreta és dreta encara que pretengui ‘conquerir’ el centre. I a les dones mai no ens va anar bé amb governs de dretes.

Em fa mal escoltar dones de gairebé tots els partits, fins i tot dels emergents socialdemòcrates, deixar per a més endavant o en segon pla els aspectes relacionats amb les desigualtats de gènere.

Senyores, estimades senyores que aspiren a estar a les institucions, els pregue que siguen una mica ambicioses i que òbriguen els ulls a aquestes desigualtats que ara neguen i que basades en el gènere, construïdes històricament en la desigualtat entre dones i homes porten a una visió androcèntrica del món. A una visió on a les dones ens assassinen, ens prostitueixen, ens fan servir com a matèria primera de tràfic de persones, però que vostès justifiquen amb allò de que ‘la violència no té gènere’. Senyores aspirants: la violència té gènere femení. Però a més la seua ceguesa induïda per interessos també patriarcals, a qui beneficia és als seus propis companys de files.

Ells, els líders dels partits, són els candidats a la presidència del govern. No hi ha ni una sola candidata dels grans partits. La visió que se segueix transmetent és que busquen les persones adequades, homes o dones. I de pas es rebutgen les quotes o llistes cremallera, encara que estiguen regulades per llei. Una llei, la llei orgànica d’Igualtat que també critiquen i qüestionen. La imatge que es segueix donant és la d’una campanya on les protagonistes són les dones però per seguir posant en qüestió els drets ja aconseguits per a les dones. Per la dreta i per part de la socialdemocràcia emergent. Trist, molt trist.

S’ha aconseguit que es reconeguen les desigualtats de classe i, tot i que el capitalisme intenta disfressar amb una àmplia ‘classe mitjana’ la classe treballadora, sabem de l’existència de les desigualtats de classe. Les reconeixem i l’assenyalem. Lluitem contra elles per tenir-les clarament identificades, anomenades, assenyalades i són inqüestionables.

Però amb les desigualtats de gènere no passa igual. Hi ha massa interessos que busquen evitar que les puguem identificar i fer que combatre-les siga molt més complicat. Ens assassinen més de cinquanta dones en el que portem d’any per terrorisme masclista, però resulta que no és un tema conseqüència directa de la desigualtat per raó de gènere. Cal fastiguejar amb el discurs !!!!

El vot és la nostra arma, el nostre instrument per intentar canviar l’ordre de les coses. I jo l’utilitzaré. I ho faré per donar veu als qui porten en les seues llistes dones compromeses en la lluita contra les desigualtats de gènere. Dones i també homes que porten propostes concretes per prevenir les violències masclistes i que han inclòs en els seus programes les reivindicacions que cridàrem el 7 de novembre. Aquest serà el sentit del meu vot.

Perquè tinc clar que les desigualtats de gènere, com les de classe, existeixen. I de la mateixa manera que combat les de classe, seguiré combatent les de gènere, que insistesc que, encara que s’intenten invisibilitzar, les tenim ací i les patim cada dia.

Això sí, cal voler veure-les ja que les veus masculines dominants i moltes de femenines que pretenen ser-ho, les segueixen negant. Amb quins interessos? Segurament els de mantenir privilegis.

En un dia com avui faig meues les paraules de Maria Mercè Marçal que deia allò tan bonic i vigoritzant: ‘A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida’.

En aquest sentit, en aquest camí hauríem de ser capaços d’emetre els nostres vots de dones treballadores i nacions (enteses aquestes en el seu sentit més ampli) oprimides, als que realment ens poden representar com som.