A la nova casa tinc un televisor vell. El vaig trobar ja instal·lat. És un aparell gran, corpulent, amb una esquena ampla que es prolonga fins a la paret i que, vist de perfil, li proporciona una certa imperfecció en haver-se quedat a mitjan camí en l’evolució tecnològica dels darrers vint-i-cinc anys. És com si les habilitats tècniques que es tenien quan el van fabricar no hagueren sigut suficients per a reduir els components dins d’un esquelet més esvelt. Em pregunte què deu guardar a l’interior de la carcassa. Si encara du alguna remota vàlvula, o el seu organisme deu ser tot de transistors; o, potser, dispose d’alguns d’aquells xips per a organitzar les funcions que, definitivament, per l’edat, té disminuïdes.

Quan està engegat, la imatge que mostra a la pantalla és del tot llunyana. Fa l’efecte que conta les coses a la seua, com si foren records, com si mostrara una realitat paral·lela que ell només entén i només a ell plau, en compte de limitar-se a presentar les coses com són, amb l’asèpsia més gran que se li pot exigir a un aparell domèstic. No mostra mai les imatges completes, els retalla els marges talment com un pa mig rosegat. Tampoc no vull pensar que hi ha una intencionalitat abjecta d’emprenyar l’espectador que, en aquest cas, només sóc jo. Deu ser tan sols l’edat, els anys, la inadaptació a la contemporaneïtat, la manca d’avinença a les noves condicions i circumstàncies que, si fóra com Déu mana, hauria de ser capaç de retransmetre.

No debades du un apèndix enganxat d’un fil per a poder sintonitzar els canals digitals. Açò em recorda aquells televisors en blanc i negre amb l’interruptor per a engegar-los instal·lat en un dispositiu a banda. Quan el premies calia esperar uns minuts perquè l’aparell agafara carrereta i s’escalfara després que s’encenguera la llumeta roja. De la mateixa manera, en aquest televisor, les imatges i els sons apareixen a mesura que retorna a la vida després d’una letargia quasi sense retorn, tan lentament com ho feien en els televisors antics.

La tele que viu a ma casa tan sols sintonitza un canal i això, quan ho he comentat a algú, sempre se m’ha presentat com a un motiu suficient per a llicenciar-lo definitivament. Però jo no ho veig així. Tampoc és que els televisors em susciten una afecció especial, com poden fer els cendrers o els coixins. No ho sé. Però ben mirat puc emprar aquesta irregularitat com la prova definitiva que puc esgrimir quan afirme que no sóc un seguidor del xafardeig televisiu i tampoc dels documentaris, ni de l’actualitat, ni de l’avenir políticament correcte.

En aquest sentit, trobe que és una opinió generalitzada pensar que convé disposar de molts canals per a poder triar i així tindre una veritable llibertat. Com si el lliure albir consistira a prémer un botó o un altre, bé per a acoblar l’ètica pròpia a la moral de la majoria benpensant, bé a mantenir un nivell d’intel·lectualitat per damunt dels que es consideren éssers inferiors.

Per això, jo normalment m’abstinc de comentar que en l’únic canal que pot sintonitzar la tele tan sols emeten pel·lícules de l’oest, d’aquelles de pols almerienca filtrada a través de produccions italianes. També se’n poden veure de romans, de pirates o de policies i lladres; igual com es parla de la vida dels sants o es retransmet una Santa Missa des del Vaticà. No hi veig cap mal en això, i més quan no hi ha cap ocultació de la consigna que regeix l’emissora. Més temerari em sembla l’atreviment d’altres cadenes que es presenten com a progressistes i imparcials -quan no hi ha cap mitjà de comunicació que ho siga. Així, pretenen convéncer que la seua virtuosa missió és defensar una col·lecció de valors universalment i moralment pristins, quan el que interessa és fomentar un tipus molt concret d’opinió que, més aviat, es traduirà en incondicionals i, en últim terme, en riquesa i poder que canvien de mans. O siga, el mateix.

Sóc conscient que no es pot fer gran cosa amb aquest aparell que tinc: torcar-li la pols de tant en tant, tindre paciència i en pau. La majoria del temps se’l passa en un plàcid repòs, com el vellet que dormisqueja a la butaca amb les cames cobertes per la manta roja de quadres. Reconec que la seua tossuderia a presentar-me sempre la mateixa cadena de vegades em fa claudicar i dubte. Tan fàcil que és ser tolerant, feminista, solidari, ecologista, inclusiu, activista i integrador i ací estic defensant allò que, potser, és indefensable; i tot per a no res perquè l’aparell no em fa ni cas. De vegades pense si seria més feliç amb un Smart Tv, en compte de disposar d’un únic canal imposat per la senectut obstinada del televisor. Però malgrat això, em resistisc a comprar-ne un altre, potser perquè el meu pas per aquesta casa és provisional i, aleshores, no vull dur un pes excessiu quan haja de marxar; potser també perquè la tecnologia moderna m’aclapara. M’he de conformar, doncs, amb el fet que només em faça companyia amb la seua presència d’ampla esquena, amb aquella veu crepitant, que unes vegades sembla eixir des del fons d’un avenc, i altres, baixar sense fre des del sostre enrarit de la ionosfera.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.