04.11.2017 - 23:05
De vegades, la vida ens va regulant. Sembla que naveguem sobre un vaixell, ranquejant i sadoll, amb les bodegues negades d’aigua. La nau puja la proa, amb un posat rígid, mentre la popa queda submergida pel llast. És, aleshores, quan el tripulant només pot bellugar-se pel bell mig de la coberta per a buscar, si pot ser, el lloc més horitzontal i sec per a habitar. Es pot dir que hom acaba fent la vida entre dos pams de tarima.
Amb aquesta precarietat de mitjans, el mariner solitari es concentra a avituallar-se amb els estris bàsics que li permeten de dur una vida domèstica més o menys digna. Com si fos un Robinson Crusoe errant, s’aplica a rescatar qualsevol troballa de profit que descobrisca en l’àrea inundada. Un plat, una cadira, l’obrellaunes, amb una mica de sort, un pot eixut de café. Qualsevol cosa, adés inadvertida, pot esdevenir d’una utilitat salvadora.
Com a contrapartida, viure replegat en la zona entre aigües, on s’equilibra la força d’Arquimedes i la vella gravetat, limita molt les distraccions de l’ermità marí. L’avorriment, potser, el faça tirar per la borda un clau trobat per terra i, així, si la mar està com una bassa d’oli, lluenta i flonja, podrà distreure les cabòries observant les anelles d’aigua que s’hi formen concèntriques. Qui sap si llançarà també alguna botella amb missatge incorporat, si en disposa d’alguna que no fa servir i té un concepte romàntic de la vida. Com a passatemps més pràctic, igual prova de pescar, si ha tingut la sort de rescatar algun aparell en una de les seues expedicions també concèntriques. Com a esquer pot emprar qualsevol cosa que brille a fi d’hipnotitzar els ulls etílics dels peixos, com ja descobriren els nàufrags de Hitchcock.
Alguna vegada, si hom aconsegueix d’evadir-se de la comesa invariable d’haver de bombejar l’aigua a fi de mantenir la flotació, podrà recolzar-se una estona sobre la barana de babord, o sobre la d’estribord, segons bufe la brisa. Des d’allí estant, quan l’oratge permet d’allargar la vista, tal vegada es puga observar el trànsit dels altres vaixells. Amb la distància, les naus esdevenen veïns fugissers i estranys: uns capcinegen amb el moviment de les ones, altres es deixen remolcar pels corrents fluctuants, alguns queden encallats als bancs d’arena amb plena conformitat.
És curiós de constatar el silenci que ompli tots aquests vaixells. Sovint, sembla com si només remugaren a barra catxa. Si dos vaixells es creuen, cap dels tripulants no parla del port on pretén atracar o si, almenys, té intenció de tocar terra alguna vegada en la vida. Tan sols, els dies de vent, les cordes fluixes parlen amb uns harmònics inanimats mentre els extrems metàl·lics dels caps percudeixen les xapes amb un ritme descompassat i punxenc. Com a molt, algunes embarcacions intercanvien cartes de navegació obsoletes i plenes de salnitre. Ho fan com els nens bescanvien cromos, sense cap més transcendència que tindre estampes noves. Com si no les haguessen de fer servir mai, ja que sembla que tampoc no tenen cap lloc on anar.
Però, de tant en tant, des de la coberta d’aquest vaixell carranquejant i ple d’aigua, es pot albirar alguna barqueta de vela allà on es corba l’horitzó. La blancor del sol pega sobre el velam triangular i forma una traça clara de llum. La barca bota com un mamífer marí sobre la praderia d’ondulacions. S’esmuny entre l’escuma si bufa un bon ponent. Vola arran de la mar deixant les mateixes petjades d’una gavina que aixeca el vol des de l’aigua. Però quan estàs massa temps observant-la, dubtes si la barca no serà un miratge projectat pels esguits sobre els confins borrosos, perquè en aquest petitíssim mar no solen viatjar més que vaixells mig enfonsats.
