Els Moros i Cristians arriben a Barcelona… per quedar-s’hi

Víctor Vanyó
07.03.2016 - 23:10
Actualització: 08.03.2016 - 00:10
VilaWeb

Demane disculpes: no puc ser objectiu. La passió que genera la música festera i la pròpia festa és difícil d’explicar als qui no la viuen.

Dissabte 5 de març, la Banda Municipal de Barcelona (plena per cert de gent de Bocairent, Xàtiva, Alzira, etc ) va oferir un concert complet de música festera de Moros i Cristians. Una música creada, tota, per compositors valencians, i amb un instrument com la dolçaina, encapçalats per Miquel Gironés i Pau Puig. Tots ells dirigits per un referent en la direcció i composició com ho és Jose Rafael Pascual-Vilaplana. I davant, una platea plena de valencians i barcelonins entregats. El programa del concert va fer un recorregut històric per la música festera, interpretant peces clàssiques d’autors clau:

Fco. Esteve Pastor: Carol, l’orgull dels auelos
José Pérez Vilaplana: Als Berebers
Ferrer Ferran: Aljama (Dos episodis històrics per a dolçaina i banda)
Vicent Egea: Izar
La Xafigà de Muro: Xavier el coixo
José M. Valls Satorres: Pas als Maseros
Amando Blanquer Ponsoda: Marxa del centenari
Vicent Coleto: Templaris d’Albaida
Ramón Garcia i Soler: Pepe el Rompe
Jose M. Ferrero: Chimo

Fotografia: Manel Delgado
Fotografia: Manel Delgado

Per damunt de tot destacaria el fet extraordinari del concert en si. Per l’exotisme de fer-lo a Barcelona, per oferir un concert de música per a banda i també per ser un concert fester en una programació d’una banda municipal fora de dates festives. Perquè és en temps de festes quan l’accés a aquesta música, tant pel que fa a gaudir-ne (des de l’òptica festera) com tocar-la i composar-la, aquestos concerts tenen més sentit. Tenen sentit per insistir que la música festera té vida pròpia i pot evolucionar, tal com va dir José Rafael en una xerrada prèvia al concert i com destacava una amiga periodista assistent. Sobretot, cal cuidar-la. Quantitat no és sinònim de qualitat, ni actual no ho és d’innovació. L’excedent que hi ha de nova música festera no ens ha de fer entrar pel camí del ‘tot s’hi va’”. Cal deixar-la fluir alhora que la conservem i la posem en rellevància, tant pels festers com, sobretot, pels propis músics.

En segon lloc, va quedar palés una vegada més el compromís amb la música de banda i festera que té José Rafael Pascual Vilaplana. La passió que irradia des de dalt de l’escenari amb la seua direcció, amb els gestos quan acaba una peça com besar la partitura de Marxa al Centenari i mirar el seu amic allà on siga; amb les paraules d’amor vers la música que viu des de ben menut, etc. Com va quedar ben evident, els assistents van manifestar tota l’admiració davant una persona tan compromesa amb la música de banda. I en tercer lloc restà ben clar que la música dels Moros i Cristians, tot i que estiga tocada i retocada, no deixa de commoure’ns. És el cas, per exemple, de dues marxes mores que van colpir la meua caixa de resonància: ‘Als Berebers’ i ‘Marxa al Centenari’. Al remat, una marxa o un pasdoble no és sinó música i, com diuen, la música arriba allà on les paraules no ho poden fer.

I encara he de destacar Miquel Gironés, un altre apassionat d’aquest món i de la dolçaina, qui va fer una magnífica interpretació amb el seu segell personal d’una composició gens fàcil com ‘Aljama’. Ací cal fer també una menció especial a Pau Puig, sens dubte un escuder de luxe per a Miquel en la peça ‘Izar’. I no sols per això: cal donar-li-la també per la gran implicació perquè es poguera celebrar aquest concert, sense oblidar-me de Vicent Coleto, un altre referent d’aquest gènere.

Fotografia: Blanca Juan
Fotografia: Blanca Juan

Dos bisos, milers de somriures, forts aplaudiments, abraçades amb amics i músics… així va acabar el concert, però no la nit. A les 22.30h, Espai País Valencià va organitzar una entrada pels carrers del Barri de Gràcia. Segurament no fou la primera volta que els Moros i Cristians arribaven las carrers de Barcelona, però si que va ser la primera vegada que ho feien amb aquest format d’exclusivitat: sols l’entradeta. No es desfilava enmig de cap altra cavalcada tradicional. Era una reivindicació en tot moment. Era una posada en escena d’unes festes populars i valencianes que van unir gent d’arreu del territori. Gent de Bocairent, de Callosa d’En Sarrià, Alcoi, Calp, Ontinyent, Quatretonda, Castelló de Rugat, Oliva, la Vila Joiosa, València, etc, es trobaren als carres de Gràcia. La passió va ser desbordant per moments. Però, que els Moros i Cristians no són passió i una festa valenciana com la que més? Dissabte va ser una autèntica borratxera festera. D’una banda, per trobar-se als carrers de Barcelona, per les cares i somriures dels centenars d’exiliats valencians –i dels vinguts a propòsit per l’ocasió–, que gaudien de la festa del seu poble a la cuitat d’acollida. Ja foren músics o festers. A destacar també la segona banda que tenia més de cinquanta músics. Per un altre costat, tot va explosionar per l’essència popular en l’organització: gent vinguda de tot el País Valencià sense pertànyer necessàriament a una filà per gaudir de la festa. No cal una junta de festes ni cap festivitat patronal per poder gaudir d’una bona dosi en vena d’entraetes. Si a València tenim ja instaurades les Falles Populars i Combatives, per a quan uns Moros i Cristians Populars?

En definitiva, la música festera va anar a Barcelona per quedar-s’hi. I què voleu que vos diga: normal que arrase si va sempre de la mà de Blanquer, Paco Esteve, Coleto, Egea, Gironés, Pascual-Vilaplana, i tants d’altres que no hi van ser i que són un referent. Com voleu que no exportem la música festera i els Moros i Cristians?

 

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €