Escolte, encuriosit, una conversa de terrassa, el col·loqui inofensiu que ve de la taula del costat. Els tertulians enraonen d’aquelles coses que se solen parlar amb l’únic objectiu d’omplir en companyia un tros de capvespre desvagat. Arguments lleugers, pacífics, quasi volàtils, com són les expectatives envers l’oratge. En alguns moments, potser, els temes prenen major volada i discorren entre la possibilitat de trobar vida extraterrestre i la conveniència de les revisions periodontals.

Però estar tan dissimuladament expectant a les conversacions alienes, potser, és pecat. No n’estic segur. Perquè per a mi sentir les converses dels altres és realment temptador. Sovint, els col·loquis, malgrat la temàtica sobre la qual versen, mostren la tendència de la complexitat humana, la propensió cap a la inexorabilitat. Encara que estaria d’acord també si algú afirmara que qualsevol inferència extreta d’una conversa sentida d’aquella manera, no és altra cosa que la tendència fabuladora del mateix receptor furtiu.

-Haurem de pensar d’anar a sopar, no? -diu un dels homes, que ja es veu  avorrit.

-Ves i paga, que l’altre dia ens van convidar ells -li contesta la dona que sembla ser la seua esposa.

I després d’uns moments de disputa amical, s’aixequen els dos homes, cartera en mà, i marxen cap a l’interior de l’establiment disputant-se el compte. Les dues dones queden soles. La muller que insistia a pagar primer sospira com si passara la pàgina d’un llibre i diu:

-I ara, a pensar què sopem.

-Jo ho tinc clar -respon l’altra. Quasi que em faré un Biomanan, i aquest, -fa assenyalant amb el cap el marit que entra en aquell instant al bar-, si vol, que menge alguna cosa.

-A nosaltres ens queda truita que ens ha dut la meua sogra per a dinar. Ens n’ha sobrat perquè pega en exagerada.

-Per a truites, les que fa la meua sogra -diu la del Biomanan. Et creus que sempre les fa d’un ou? Si no passa de cinc comensals, no en gasta més d’un. Ara, això si, de ceba en posa, com a mínim, una sencera i grossa. Fa créixer tant l’ou que pot omplir sense problemes un pa de mig quilo.

-Que exagerada eres! -riu l’amiga.

-T’ho dic de debò, Mari. El meu home no va menjar mai una truita com Déu mana fins que em va conéixer. El vaig arreplegar desnodrit del tot.

-La meua sogra, com et dic, fa unes truites que pareixen matalassos. T’embafen només de veure-les. Quina dona! Per a ella tot es redueix a la manduca. Em costa d’anar amagant-li’ls perquè, si fos per ella, tindria una col·lecció de néts obesos.

De reüll veig que les dones mostren senyals d’un imminent acte confessional, almenys, mentre es mantinga la distància amb els marits. Malgrat l’atractiu que em desperta el moment àlgid de la conversa, m’ho pense. Faig per no caure de cap en el pecat de la manifasseria. Evite de sucumbir-hi del tot. Em costa, però m’alce i m’allunye. Deixe enrere la temptació d’emprar les intimitats alienes com a font d’inspiració articulista. No seria ètic ni moral. Punt.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.