No hem de caure en el fàcil parany de creure que si governen els ‘nostres’ ja ho tenim tot assegurat: s’han acabat corrupcions, comissions, amiguismes, portes giratòries… És cert i vigent que el poder corromp i que el poder absolut corromp absolutament. Per això, encara que governe gent amiga i suposadament íntegra hem d’estar sempre a l’aguait. No ens podem permetre una sola equivocació que done la raó a qui espera que s’acomplirà la sentència aquella dels vells que prenen el sol a la plaça quadrada del meu poble: ‘Tots els polítics són iguals i els vostres també, a la mínima que s’instal·len en el silló posaran la mà al calaix dels diners’. És cert que la transparència que han promès president, consellers, secretaris i sots-secretaris del nou govern valencià, i que ja l’han encetada, pot ser una eina adient perquè nosaltres els ciutadans puguem exercir la nostra necessària vigilància. I el mateix que estan fent al govern de la Generalitat s’ha d’exigir als batles i regidors de tots els municipis valencians. El cas del batle de l’Olleria, Julià Engo, ha estat paradigmàtic. Atès que ha decidit no ser ell l’alliberat i que ho siga la número dos de la llista, Ruth Martínez, ha impulsat l’oposició a intoxicar l’opinió pública i crear un conflicte sense cap motiu. Engo, per explicar transparentment els motius de la seua renúncia a ser l’alliberat a l’ajuntament, ha fet pública la seua nòmina de professor per fer entendre que ja cobra suficientment del seu treball professional com per haver de cobrar un sou de l’ajuntament. Això és la transparència que ens cal.

Sabem quins seran els mecanismes de control transparent dels batles i regidors dels ajuntaments governats per Compromís a què els obliguen els estatuts del partit polític, però queda el dubte dels comportaments dels batles i regidors d’altres grups polítics. Sobretot els del Partit Popular, els quals arrosseguen uns vicis de comportament difícils de curar en un futur pròxim. El cas d’Alfonso Rus i la seua màfia recaptadora de diners per pobles i ciutats no ha d’haver acabat amb la seua personal desaparició fulminant com a capo de les famílies de la Cosa Nostra valenciana. Ningú no deu haver pensat que amb l’esvaniment estratègic del capo, la màfia popular s’haurà desintegrat definitivament. Rus, Carlos Fabra, José Joaquin Ripoll, han estat amos i senyors de les hisendes de les tres diputacions valencianes i, quina casualitat, tots tres han estat els capos de les màfies provincials més rendibles econòmicament de la caixa, negra, de resistència del Partit Popular valencià. Ja tarden el PSOE–PSPV, Compromís i Podemos Valenciano a encetar els tràmits per deixar-les buides de continguts i de diners, sobretot de diners, per evitar que un dia s’instal·len allà de nou els caus dels lladres ‘populars’ o d’altres partits no ‘aldeanos’.

Les Diputacions no han estat mai útils, sinó tot el contrari, als governs autonòmics des que aquests existeixen. Tampoc ho han estat per certs ajuntaments, els batles dels quals no acceptaven d’acatar els capricis de les presidències de torn. Sempre han estat un cau de personatges grisos, sobretot al principi amb els mateixos funcionaris emboscats del règim franquista anterior. Aleshores, eren capaços d’explicar-li al regidor de Cultura d’una ciutat de la nostra comarca que seguirien posant el nom ja no oficial d’Onteniente, a les carreteres provincials, i que ho feien perquè sí, perquè ‘així ho havien posat sempre’. L’ocàs efectiu -el legal no és possible encara- de les anacròniques diputacions provincials minvarà el poder local del centralisme espanyol que perviu des del segle XIX, que és en realitat el que representen unes diputacions que la dreta tardofranquista va exigir que foren imposades per la Constitució, ara sacralitzada precisament per uns polítics molts pocs dels quals la van votar afirmativament llavors.

Les Diputacions no han estat mai útils, sinó tot el contrari, als governs autonòmics des que aquests existeixen.

És curiós que ha estat sempre el Partit Popular el més radical defensor d’aquestes institucions provincials inútils, i curiosos i ridículs els arguments usats per preservar-les. I és que no podien o no sabien com amagar les seues vertaderes intencions prevaricadores. En realitat -tot el món ho sabia- el que pretenien era perpetuar comportaments tradicionals, en el cas de la família de Carlos Fabra els venia des del XIX, d’amiguismes, clientelismes i, sobretot, dels gens dissimulats caciquismes: ‘Yo no sé a la gente que habré colocado en doce años, pero entre Peñeta (complejo socioeducativo de la Diputación), el hospital, la Diputación, el puerto…’ (Carlos Fabra). Vicis gens democràtics que ja no tenen cap cabuda en el modern País Valencià (legalment Comunidad Valenciana encara, ja ho sé!).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.