¿Tropezáis con uno que miente?, gritadle a la cara: ¡mentira! ¿Tropezáis con uno que roba?, gritadle: ¡ladrón, y ¡adelante! ¿Tropezáis con uno que dice tonterías, a quien oye toda la muchedumbre con la boca abierta?, gritadle: ¡estúpidos!, y ¡adelante! ¡Adelante siempre! ¿Tropezáis con un impresentable?, pues gritadle: ¡impresentable! ¿Tropezáis con uno que  usa arbitraria u opresivamente de su autoridad o su poder?, gritadle: ¡déspota! ¿Tropezáis con uno que carece de capacidad y preparación y desempeña un cargo público?, gritadle: ¡incompetente!, y ¡adelante! ¡Siempre adelante!
[…]
La más miserable de todas las miserias, la más repugnante y apestosa argucia de la cobardía es esa de decir que nada se adelanta con denunciar a un ladrón porque otros seguirán robando, que nada se adelanta con decirle en su cara incompetente al  incompetente, que nada se adelanta con decirle en su cara majadero al majadero, porque no por eso la majadería disminuirá en el mundo, que nada se adelanta con decirle en su cara déspota a quien da muestras arbitrarias de su poder. Sí, hay que repetirlo una y mil veces: con que una vez, una sola vez, acabases del todo y para siempre con un solo embustero y su embuste, con un solo ladrón y su latrocinio, con un solo déspota y su despotismo, con un solo incompetente y su incompetencia.

Miguel de Unamuno (1905) Vida de don Quijote y Sancho

Em perdonaran la llargària de la citació, però la trobe molt pertinent. A més, la grandesa dels clàssics és exactament eixa: que ens parlen a cadascú, estan presents entre nosaltres, ens resulten significatius, podem entaular amb ells un diàleg fructífer, i recrear-los, és a dir, tornar-los a crear imaginativament. Fer amb ells, amb una paraula: exegesi. Els clàssics no són, evidentment, la paraula de Déu, però són una mena d’evangelis laics que actuen de nord per als qui van desorientats per la vida i no volen llegir o escoltar, per exemple, les paraules dels quatre evangelistes tradicionals del cristianisme i que han marcat, ens agrade o no, la vida a l’Occident fins avui.

Hi ha una expressió llatina que diu Veritas odium parit, la correspondència de la qual en la nostra llengua és ‘La veritat engendra odi’, que no m’agrada massa. He buscat una equivalència dinàmica, que és la que produeix en la llengua meta un efecte similar al de l’original i no l’he trobada en el recull de Juan de Mal Lara (1568) La Philosophía vulgar. Afortunadament l’he trobada en un altre diccionari de frases llatines i diu en un refrany castellà: ‘Cantando las verdades se pierden las amistades’, que en el nostre idioma correspon a ‘Qui diu les veritats, perd les amistats’. Més clar, l’aigua.

A vegades cal aparcar eixa correcció política en què tan còmodament ens hem instal·lat avui en dia amb un somriure fals, i dir les coses pel seu nom: al lladre, lladre; i al dèspota, dèspota. I endavant, sempre endavant. És la lluita de David contra Goliat (Samuel I, 17). I clar, en aquest cerimonial de confusió i arbitrarietats en què un israelita insignificant planta cara al gegant filisteu Goliat de tres metres d’alçària, simplement amb la fona de la paraula i de dir les coses sense embuts a qui es presente i sense por, sempre t’ix algun ‘amic’ amb una ramalada política passada de moda que et titla de ‘petulant’. Cal perdonar l’amic perquè ‘petulant’ és una paraula que fa servir quan no li’n ve al cap una altra. Són danys col·laterals de qualsevol guerra, sense més importància. Imagine que em deu dir petulant per la meua propensió a l’ús de frases llatines —perdonen la petulància, però vaig ser el primer professor de llatí del meu institut, un centre principalment tècnic amb 166 anys d´història—, o com en aquest article, a usar paraules com exegesi, Unamuno, o termes propis del món de la traducció com ara ‘correspondència formal’ i ‘equivalència dinàmica’, etc.

És clar que tots tenim dignitat, per descomptat. Però ni a mi, ni a cap altre ‘israelita’, li l’ha de llevar cap filisteu Goliat embravit que se’n riu, ens fa passar amb raons, distrau l’atenció, fuig de responsabilitats, provoca i insulta els ciutadans que, com jo, fa quatre mesos i vint-i-tres dies que hem demanat al govern municipal d’Atzeneta d’Albaida que busquen l’escriptura pública que reculla clarament la suposada càrrega de servitud d’abocament d’aigües pluvials, en una obra nova, cap a la meua propietat. Tan difícil és això? Doncs aquest israelita diminut, en veure que el govern municipal no respon ni al Síndic de Greuges (que li demanava exactament el mateix que jo i li donava com a termini màxim el 19 d’agost passat), ni tampoc entén el significat de la paraula ‘mediació’, es prepara amb pancarta nova i xiulet entre els llavis per a manifestar-se pel poble i fer una asseguda a l’escalinata de l’Ajuntament.

Endavant, sempre endavant.