13.02.2022 - 10:05
“Deia Bernat de Chartres que som
com nans als muscles de gegants.
Podem veure-hi més, i més lluny…”
Metalogicon, John de Salisbury (S. XII)
Sembla que aquesta és la frase original que després, al segle XVII, va citar, resumir o directament inventar de nou, Sir Isaac Newton: “Si he vist més enllà és perquè estava sobre els muscles de gegants”. Aquestes paraules apareixen en una carta del físic anglés adreçada al també científic Robert Hooke, on donava les gràcies als treballs pioners de Descartes i el mateix Hooke que l’havien ajudat en el seu. No importa l’autoria inicial, la veritat. El que importa és el sentit que conté la frase. Ja dic, potser Newton la va crear de nou, o havia llegit el Metalogicon (no crec), o la va sentir en alguna conversa, llegir en algun escrit o deduir per ell mateix (altres figures importants del XVII, com el poeta anglés John Donne o el matemàtic i filòsof francés Marin Mersenne també la utilitzaren). O ves a saber. Sembla que pensadors medievals i renaixentistes la repetiren i feren servir sovint al llarg de la història. És normal, perquè, com deia, el que importa és el significat, ja que conté a dintre, com tothom sap, la necessitat de documentar-se, de llegir, de preparar-se, de recolzar-se en altres ments molt més poderoses que no les nostres. L’any 2002, Stephen Hawking encara la popularitzà més en publicar el genial compendi de descobriments transcendentals que canviaren la nostra percepció del món i que anomenà Sobre els muscles dels gegants. Sens dubte la cita forma part de la saviesa popular i és universal.
A mi també em serveix per a iniciar la meua recomanació del llibre que aquest mes faig a Vilaweb en nom de les Biblioteques Públiques d’Ontinyent. I que, alhora, vol ser una mena d’homenatge a un dels autors de cultura que tenen el segell d’indispensable, un dels més grans. I vull fer-ho amb la recomanació d’un dels seus llibres més íntims i personals, una obra que, d’alguna manera, explicaria totes les altres; un llibre que, entre moltes més coses, ens mostra la seua pròpia nòmina de “gegants” sobre els que es va recolzar. Certament, la figura del pensador que escriu aquestes meravelloses pàgines és gegantina i jo he pujat moltes vegades al seu muscle per a poder veure més enllà, per a poder comprendre, per a experimentar el plaer que dona el coneixement, per a ampliar horitzons. Per això, n’estic convençut, “he vist coses que vosaltres no creuríeu…”, he comprés i m’he acostat (en petites dosis, és clar) als déus de l’intel·lecte; fins i tot he estat savi per breus moments. “És savi qui entén els savis”, deia el científic i escriptor alemany George Christoph Lichtenberg.
El 3 de febrer de 2020, a la seua residència de Cambridge, al Regne Unit, es va morir George Steiner. Un gegant ens havia deixat. La mort d’algunes persones ens reviu (perdoneu la paradoxa) o ens desperta moltes coses als qui ens quedem, molt més si és un pensador d’ampli espectre com era Steiner. He estat llegint obres seues al llarg de la meua vida i, sabedor que això no significa res, també estic convençut que alguna mena de solatge me n’ha quedat. Espere. De vegades sé coses de les quals jo mateix em sorprenc i que, més endavant, comprove que li les vaig llegir a ell. És resultat de rodejar-se d’eixos “titans” que ens acompanyen i que són els llibres, on viuen per sempre els seus autors. Doncs bé, en assabentar-me del seu traspàs, algunes de les seues obres em varen rondinar pel cap. Vaig repassar i remirar la meua biblioteca buscant-lo de nou, per a recordar-me’n, per a evocar-lo, per a reviure’l, perquè m’ha regalat moments feliços i m’ha despertat inquietuds, per moltes coses que sols la lectura et dóna. Vaig rellegir fragments i recordar moments i, finalment, em vaig decidir per aquesta obra concreta perquè és una mena d’autobiografia intel·lectual, d’organització del colossal saber d’aquest teòric del llenguatge, hel·lenista, estudiós, professor, pensador, escriptor, humanista…
Pot semblar superflu dir que Errata: una vida a examen està escrita meravellosament, perquè així escrivia Steiner. Però, en aquest cas, l’afirmació òbvia porta implícita, també, una sincera recomanació de lector comú (com sóc jo, perquè Steiner no era un escriptor comú, al contrari, era exigent i elevat), ja que l’obra es llegeix amb molta més facilitat del que podem pensar i del que estem habituats en ell. No està narrada (no del tot) com un assaig dels que ens tenia acostumats, ni com els articles o classes magistrals que podíem llegir-li, sinó amb una prosa més directa, sempre amb molt de nivell i rigorosa, això sí. La diferència és que aquest document està farcit de vivències particulars, de moments quotidians barrejats amb la seua trajectòria il·lustrada a dintre. L’autor es mulla en múltiples qüestions de les quals disserta amb molta capacitat, coneixement i seny, mentre, al mateix temps, recorda la família, els mestres, els viatges i indrets que l’han impactat, la música, l’amor o la mort.
Per exemple, Steiner ens parla de la importància i el mètode del seu pare en la primera formació; dels anys de la universitat i d’alguns dels seus companys i les experiències que intercanviaren, els debats que organitzaren i l’ambient que es vivia aquells anys. De la Torà, de la religió i de la seua religiositat particular; del judaisme, de l’ateisme, del nazisme, del marxisme, del socialisme utòpic i altres molts ismes. Com no, dels clàssics i el perquè ho són, del seu admirat i estimat Shakespeare, de Dant, de Descartes, d’Adorno, de Plató, de Proust, de Mann, de Joyce i de moltíssims pensadors més, escriptors, professors, filòsofs i estudiosos. És del que més ens relata, dels seus propis gegants sobre els quals s’ha aixecat, algun d’ells, com el cas concret de Heiddeger (sobre qui el nostre autor té un llibre), transformat, per mor del seu nazisme, en un veritable colós monstruós. Però és que la saviesa de George Steiner era enorme, tenia una formació diversificada, una gran amplitud d’interessos i sabia de tot. L’obra és un dispendi de cultura absolutament atrapant, ens parla de Babel i dels idiomes, de la paraula, la raó, la il·lustració, l’humanisme, l’art, la mitologia, la música, la ciència, la filosofia, la literatura i d’un llarg etcètera de temes diversos. Tot està ací entre aquestes lletres representatives del seu geni, evocades sense embuts, amb el crèdit que atorga el coneixement i la reflexió que ofereix la memorialística.
El llibre és magnífic, molt complet i enriquidor, de gran lucidesa i elevada erudició. L’autor dissecciona, opina, anuncia, apunta, observa, explica, mostra, ensenya, conta, elucubra; en definitiva, examina tot el que l’ha afectat, interessat i sobre el que ha treballat al llarg de la vida. L’obra ens aporta moltíssim al nostre conreu personal com a lectors, a la nostra cultura particular com a humans. Mentre ens instrueix amb la seua interessant lectura, ens proposa autors, obres, ens argumenta visions, ens obri i ens amplia la ment, ens conta anècdotes i ens diverteix també, perquè era –és en la seua obra- un gran divulgador.
En definitiva, aquest llibre us el recomane, no faltava més, però, com us he dit al principi, és un homenatge a Steiner. La recomanació podria ser qualsevol de les seues obres: Gramàtica de la creació, Nostàlgia de l’absolut, La barbàrie de la ignorància, Lliçons dels mestres, Un lector i un llarg etcètera. Era un escriptor prolífic amb una obra ingent.
Steiner es retrata a ell mateix quan diu: “Defineixo un ‘clàssic’, en literatura, en música, en art, en filosofia, com una forma significant que ens ‘llegeix’ a nosaltres”.
Natxo Úbeda Morales – Biblioteca Ontinyent
