En ocasions un llibre o una pel·lícula (o, en aquest cas, tots dos) ens obrin les portes a lectures que restaven ocultes o oblidades en el nostre interior. Només per eixe motiu ja estaria justificada i salvada l’obra evocadora. Si, a més, es tracta d’una novel·la correcta i agradable, no podem deixar d’agrair a l’escriptora que s’haja pres la molèstia d’escriure i publicar eixa obra.

Es tracta de La llibreria, de Penelope Fitzgerald, editada per Impedimenta en 2017, en traducció de Jaume C. Pons Alorda. A partir de la novel·la va dirigir, també en 2017, Isabel Coixet una estupenda pel·lícula, amb la majoria d’intèrprets britànics. La pel·lícula iguala, si no millora, l’obra de Penélope Fitzgerald, que no és dir poc.

Una de les principals virtuts que trobe en La llibreria és la generositat vers els llibres i els autors, clàssics i contemporanis en el moment de la ficció (anys 50 del segle XX). Tal com el títol indica, es tracta d’una pel·lícula protagonitzada per una llibreria i pels qui al seu al voltant es posicionen, siga a favor o en contra. Per tant de llibres es parla i es discuteix (i es llig, per descomptat) durant tota el film. Però hi ha, entre tanta literatura, un parell d’autors que s’enduen la part més grossa, ja que són són l’eix sobre el qual gira bona part de la trama: Ray Bradbury (especialment amb Fahrenheit 451), i Nabokov (i la seua escandalosa i plenament actual Lolita). Aquests llibres i una continguda i sincera història d’amor i desamor conformen La llibreria, de fàcil lectura i mereixedora d’atenció pels amants dels llibres en tota la seua corporeïtat (com oblidar la sensual aproximació que el senyor Brundish, personatge interpretat per Bill Nighy, fa a qualsevol llibre que està a punt de començar-ne la lectura?).

Doncs bé, de la lectura de La llibreria (i, per descomptat, de la pel·lícula) vaig passar a Ray Bradbury i a Nabokov. D’aquest últim pot ser que escriga algun dia, està per veure. La complexitat del seu Lolita tant en el tema com en la forma dificulten qualsevol aproximació, però la fan mereixedora de redoblar els esforços del lector. Si que recomanaré avui la lectura de Fahrenheit 451, editada per Educaula (grup 62) en la col·lecció Les eines.

Si en La llibreria trobem la mirada més amable vers als llibres (juntament amb el seu revers, és clar), en la novel·la de Bradbury se’ns apareix la ‘demonització’ del llibre i la lectura en una societat d’un futur no gaire llunyà. L’obra Fahrenheit 451 comparteix amb la novel·la de Fitzgerald el fet d’haver sigut adaptada al cinema, en 1966, en aquest cas per François Truffaut. També se n’ha fet una sèrie de TV en 2018. Crec que en ambdues ocasions no s’ha fet justícia amb Fahrenheit 451. El llibre, que fa olor de cendres, de gasolina, de cremat… ens transmet una ficció incòmoda que la imatge en aquest cas no arriba a aconseguir. No se’n pot esperar una lectura plàcida, tranquil·litzadora o moralitzant en el significat més estret. Més aviat es tracta d’una ficció que ens confronta amb allò més negre, més malvat i més real de l’ésser humà. I per açò ens intranquil·litza, ens ofereix una visió que únicament troba redempció en l’amor: a les coses, en aquest cas els llibres en el seu contingut més essencial, i a les persones, que ens retornen un besllum de salvació del gènere humà.

Fahrenheit 451 és, en algunes parts, una novel·la per desenvolupar, a la qual es podria afegir més detall i de la qual es podria esperar trames més acabades. No ha optat, crec que amb bon criteri, Ray Bradbury per eixa via. Ens reserva el camí desassossegant que traça l’home en la major part de les ocasions. Afortunadament és una distopia, desafortunadament és d’una versemblança aclaparadora.