Marie Kondo és una japoneseta fràgil, menuda, amb un cabell negre que li cau com una cortina delimitant-li un rostre virginal d’ulls ametllats. Quan mou el cap les puntes de les orelles li sobreïxen com si fos una elfa de serrell recte. Parla amb una veu submisa, sempre somrient i assentint amb el cap a la manera tradicional nipona. Sempre va abillada amb una falda i una brusa com si fóra una col·legiala que d’un moment a un altre mutarà en una lasciva venjadora manga per a lluitar en pro de l’ordre universal. Però amb les mans blanques plega calcetins, samarretes i jerseis amb una harmonia que els converteix en peces precioses.

El cas és que Marie Kondo és un fenomen mundial que escriu llibres i té un programa de televisió on explica com tindre la casa perquè la vida et resulte més benèvola. En la seua biografia es conta que l’ordre sempre la va captivar. Des de la tendra edat de cinc anys comença a ordenar i ordenar i trobà en aquesta afició una forma d’apaivagar els nervis dels exàmens fins que arribà a la universitat. Al prefaci de La màgia de l’ordre s’escriu com un dia va experimentar un estat de consciència d’ordre perfecte que l’orientà cap a quina havia de ser la seua comesa vital. Malgrat les reticències feministes que puga suscitar, la passió de Marie Kondo s’ha convertit en l’epifania que encarna la sublimació de l’oxitocina, que sempre serà una interpretació més indulgent que la idealització d’un trastorn obsessiu compulsiu ordenador.

El mètode que aplica és una barreja entre costumisme oriental a l’estil del feng sui que busca, com un corrent del taoisme que és, l’ordenació cadenciosa de l’espai a fi d’aconseguir un positivisme transcendental en aquelles persones que l’ocupen. Es podria dir que Mari Kondo desenvolupa la seua funció entre el món visible i desordenat, i un altre d’intangible i màgic capaç de transformar els esmaperduts en éssers lliures de la compulsió acumulativa. I per a fer més digestiva la recepta oriental es disfressa de coach que tan de moda està.

Diversos testimonis compilats al llibre asseguren que els ha tornats millors persones, i que el mètode Konmarie els ha fet estimar-se més a si mateixos, a les parelles respectives i, en els casos més miraculosos, a tots els éssers vivents inclosos les roques i els minerals. Fins i tot, els més afavorits declaren haver perdut pes, cosa que no és d’estranyar si es consideren les calories emprades a remoure les andròmines, més enllà del més amunt.

Aleshores, quan he entés que és tan fàcil d’aconseguir la felicitat d’aquesta forma, he pensat de posar ordre també en la meua vida. La simplicitat del mètode m’ha ajudat a decidir-me perquè tan sols he de traure, triar i tirar. Així que, angoixat com estava de ser un ésser inferior envoltat d’objectes inútils, he començat a amuntonar tot allò que guardava en armaris, prestatgeries, còmodes i calaixos. En acabar, quan he vist el munt de trastos, he pres consciència per primera vegada de què implica ser valencià, o faller, que al capdavall i, malgrat els renecs d’alguns, són sinònims.

He estat uns dies col·lapsat per una sensació d’haver estat patint, sense saber-ho, un Diògenes silent. Potser per això he tardat una mica a reaccionar, però haver de transitar pel laberint que formaven les piles de llibres, tebeos i altres antigalles que he anat traient, ha fet que finalment reaccionara i reconeguera que he estat construint un món gegantí amb coses que ni tan sols recordava que tenia.

Passat aquest període de perplexitat inicial, m’he esforçat a dur al peu de la lletra allò que Marie Kondo proposa: traure, triar i tirar. La primera cosa que vaig agafar van ser unes xancles amb palmeres serigrafiades, em vaig concentrar i vaig pensar: açò em fa feliç? Encara que, al principi, formular aquesta pregunta en silenci, em va sorprendre a mi mateix, s’imposà un ‘no’ solemne i reconfortant que m’ha fet llançar el calcer inútil a la brossa. I, així, he passat llargues estones durant setmanes, fins que ho he buidat tot quasi per complet. També és cert que ara no trobe mai res del que necessite perquè ho he reballat tot després d’haver-los acomiadat -això si- amb la preceptiva inclinació de cap. Ja no tinc tallaungles, ni llibres, ni tebeos, ni paraigües per als dies de pluja.

I és ara quan m’adone d’aquest alleugeriment o, per contra, d’aquest desert que he creat, que no puc evitar que se m’escape una llàgrima com si aquesta hagués nascut d’una enganyifa. Però és en aquests moments de dubte que imagine Marie Kondo submergida en un bany blanc d’escuma després d’un dia esgotador d’ordre: les sabatilles de ris, paral·leles, al costat de la banyera, la seda íntima deixada caure d’una qualsevol manera, la pell traspuant-li una suor neta i inassequible i els ulls tancats tan subtils. Aleshores, més que estar convençut que el mètode de Marie siga infal·lible, estic segur que és encisador.