Ara ha arribat el moment de posar fi a tants anys d’informació diària, continuada i compromesa, de la darrera edició local que s’ha mantingut activa i adaptada als canvis incessants. La d’aquest 31 d’agost és l’última actualització del diari. Pleguem convençuts que, tot i doldre, és la decisió més encertada que aconsellen les noves circumstàncies personals.

Passar d’un producte pràcticament “manufacturat” (quan publicar notícies era un treball on la redacció anava acompanyada de fórmules i enllaços enrevessats) als sistemes actuals altament automatitzats, ha estat una evolució contínua i de vegades vertiginosa. Però incomparable amb el pas d’escriure per a uns ben pocs valldalbaidins que tenien accés a internet, a fer-ho per a tothom que et pot llegir de manera instantània i en dispositius inimaginables no fa tant.

Si més no Maria Josep Garcia, Lluís Miquel Segrelles, Josep Lluís Pasqual, Javier Lapeña i jo mateix no hauríem estat capaços -quan ens vam llançar a l’aventura- de fantasiejar tant amb les possibilitats que s’obrien davant nostre. Però pensem que, adaptant l’edició a les possibilitats personals de cada moment, hem sabut traslladar-les als nostres lectors.

Agrair-los la confiança demostrada tots aquests anys és el mínim que podem fer amb un públic que ens ha seguit, aconsellat, criticat o aplaudit. I amb la llarga nòmina de col·laboradors que han vist en el nostre espai una plataforma per a compartir idees i recerques.

I com no pot ser d’altra manera, hem de fer palés l’agraïment a Assumpció Maresma i Vicent Partal per confiar tant de temps en nosaltres, i a tota la família VilaWeb que ens ha acollit.

VilaWeb Ontinyent s’acaba. S’acaba tal com és ara. Però d’alguna manera es reconverteix en un projecte nou on continuarem oferint articles d’opinió i textos de divulgació relacionats amb la Vall d’Albaida. Obrim La Creueta, i vos convidem no només a llegir-la: també a participar-hi amb les vostres aportacions literàries, científiques, divulgatives…

I evidentment a continuar ben informats amb VilaWeb.

The post Toca plegar appeared first on VilaWeb.

També en tindrà la xiqueta Madrich Berliner Lufting, nascuda el 1938 a Ontinyent i morta el 1942 a Auschwitz-Birkenau, filla d’una de les infermeres poloneses de l’Hospital Militar Internacional durant la guerra de 1936-39.

La instal·lació de les peces en diferents espais simbòlics i significatius per a cadascuna de les víctimes es farà l’últim trimestre d’enguany, segons fonts de l’Ajuntament d’Ontinyent que ja té les Stolpersteine en el seu poder.

Un procés que s’ha complicat

L’homenatge, impulsat per la Comissió per la Recuperació de la Memòria Democràtica de l’Ajuntament d’Ontinyent, s’havia d’haver materialitzat el 25 d’abril de 2019, data marcada en l’atapeïda agenda de l’artista per a l’acte de col·locació de les pedres, però la campanya electoral va impedir de celebrar l’acte.

Dos anys més tard, l’ajuntament amb la mediació de VilaWeb va recuperar la iniciativa i es va programar la visita de Gunter Demnig a la ciutat l’abril de 2021, però en aquesta ocasió tampoc no va ser possible. L’equip de l’artista va cancel·lar tots els actes que tenia programats a diversos països d’Europa a causa de les mesures de control de la pandèmia.

Finalment, per a agilitar l’homenatge, l’ajuntament va decidir, com van fer altres ciutats, de rebre i col·locar les peces sense haver d’esperar la presència de l’artista.

També a Aielo de Malferit

Aielo de Malferit podria ser el segon municipi de la Vall a tindre aquestes pedres que recorden les víctimes de la barbàrie nazi. L’ajuntament de la localitat estudia la possibilitat de demanar a l’artista alemany dues Stolpersteine. Una a nom de Miguel Belda, i una altra per a Paulette Weil Grumbacher, francesa que va ser musa i muller d’Amalio Juan Requena, soterrada a Aielo on es va morir el 1991 i que havia estat presonera a Auschwitz.

The post Stolpersteine: el monument descentralitzat més gran del món que recorda les víctimes dels camps nazis arriba a Ontinyent appeared first on VilaWeb.

Nascut el 1927, Martini va ser un jesuïta d’una cultura immensa i un biblista il·lustre, que no sempre va coincidir amb la postura oficial del Vaticà. Nomenat arquebisbe de Milà el 1979, era la veu liberal i avançada al si de l’Església, ja que representava l’esperit d’obertura i d’aggiornamento del Vaticà II.

En una entrevista el 8 d’agost de 2012, el cardenal Carlo M. Martini descrivia l’Església “cansada en Europa i Amèrica”, amb una “cultura envellida” i amb una burocràcia que “augmenta”. El cardenal posava en qüestió “els nostres rituals i la nostra roba, pomposa”, i per això desitjava “hòmens lliures i pròxims als altres, com ho van ser el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador”. El cardenal Martini veia en l’Església “tantes cendres damunt les brases, que sovint em sent impotent”.

Obert a la reforma de l’Església, aconsellava “al papa i als bisbes, buscar 12 persones ‘de fora’, per ocupar els llocs de direcció”, persones, deia, “que estiguen a prop dels més pobres”.

Amb llibertat d’esperit, Martini, que va ser creat cardenal el 1983, demanava a l’Església “reconéixer els seus errors i seguir un procés de canvi radical, començant pel papa i pels bisbes”. I és que, amb valentia, Martini reconeixia que l’Església “s’ha quedat 200 anys enrere”.

En el seu testament espiritual, el cardenal somiava “una Església que fa el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depén dels poders d’aquest món”, en clara sintonia amb allò que el papa Francesc du endavant. Martini somiava també “una Església jove”, tot i que acabava reconeixent en el seu testament espiritual, que “hui ja no tinc eixos somnis”.

Amb veu profètica, Martini era un bisbe obert en relació amb la moral sexual, les noves famílies i els divorciats tornats a casar. I públicament va divergir del document de la Congregació per a la Doctrina de la Fe Dominus Iesus de 6 d’agost de 2000, en temps del papa Joan Pau II, per trobar-lo “teològicament bastant dens, ple de cites i difícil d’entendre”. I és que molt sovint els gestos del cardenal Martini, com els del papa Francesc, parlen, s’entenen i arriben més a la gent, per la seua claredat i senzillesa, que molts documents de la jerarquia.

El 30 d’agost de 2013, el papa Francesc, en rebre els membres de la fundació cardenal Carlo M. Martini, ressaltà “la paternitat espiritual que significà la figura de Martini per a l’Església”. El papa recordava com a l’Argentina “llegíem el que ens arribava d’ell” (que era jesuïta com Bergoglio) i com “féiem els exercicis amb els seus textos”. Per a Francesc, que d’alguna manera està portant a terme en l’Església l’esperit reformador i renovador de Martini, el cardenal de Milà “ens ha donat vida i ens ha ajudat en la nostra vida espiritual”.

A la mort, el 1978, dels papes Pau VI i Joan Pau I, Carlo M. Martini, a 51 anys, encara no era ni cardenal ni bisbe i per això, segons els vaticanistes, no va poder ser elegit nou bisbe de Roma. Després, amb el llarg pontificat de Joan Pau II (que el va crear cardenal el 1983), Martini es quedà a Milà. I el 2005, en el conclave que elegí Ratzinger com a papa, Martini ja tenia 78 anys i el Martini “rosso”, pel color dels cardenals, no pogué passar a Martini “bianco”, amb el blanc, el color dels papes.

Com va dir el papa Benet XVI en la mort del cardenal de Milà, Martini va ser “un pastor generós i fidel, un home de diàleg i de caritat”.

En una entrevista recent al diari italià Corriere de la Sera, Maris Martini, germana del cardenal, afirmava que el seu germà “no va voler mai ser papa”. A ell, deia la seua germana, “no li agradava el Vaticà. S’hi sentia asfixiat. Les cerimònies l’avorrien i les formalitats li molestaven”. Maris Martini deia també que el seu germà “no sentia la mateixa sintonia amb Joan Pau II que amb Pau VI”.

El cardenal Martini, un home clarivident i senzill, va viure tota la seua vida per a servir l’Evangeli. Va gastar la seua vida per a anunciar la Bona Nova del Regne i per a obrir nous horitzons d’aggiornamento i de renovació al si de l’Església.

The post El cardenal Carlo M. Martini appeared first on VilaWeb.

La primera prevista és aquest mateix divendres, a Albaida, la localitat de la comarca on els projectes de macroplantes fotovoltaiques presentats afectarien la superfície més gran de la comarca, més d’1,5 milions de metres quadrats del terme.

La reunió oberta a la participació ciutadana es farà a les 19.00 a la plaça Major. Membres del col·lectiu aportaran informació actualitzada sobre la situació dels projectes presentats a la comarca, especialment les relacionades amb Albaida, i sobre les accions previstes.

The post Albaida acull divendres la nova assemblea oberta de la Plataforma en Defensa del Territori appeared first on VilaWeb.

Enguany, el programa passarà per Alfarrasí, Benissuera, Sant Pere, Guadasséquies, Fontanars dels Alforins, Benigànim, Quatretonda, Montaverner, Bèlgida, el Palomar, Bufali i la Pobla del Duc amb diverses experiències.

Les rutes programades són:

·24 de setembre: La ruta dels pobles del riu a Alfarrasí, Benissuera, Sant Pere i Guadasséquies.
·25 de setembre: Les heretats i paisatges vitivinícoles a Fontanars dels Alforins.
·1 d’octubre: Ruta ciclo-gastronòmica Benigànim – Quatretonda.
·8 d’octubre: La història del Sant Montaverner – Bèlgida.
·15 d’octubre: Ciclo-foto pel terme del Palomar i Bufali.
·22 d’octubre: Els refugis militars a la Pobla del Duc.

The post Sis rutes en el programa Roda la Vall 2022 appeared first on VilaWeb.

Tots tres artistes, des de plantejaments tècnics “molt diversos”, com la fotografia, el dibuix, l’aquarel·la, la pintura, la recerca i la compilació documental, conten relats “diferents”, uns que són crònica i denúncia i uns altres somnis i rondalles.

L’exposició s’inaugurarà divendres 2 de setembre a les 18.15, a l’Ajuntament d’Aielo de Malferit. Les obres, que formen part de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat s’hi podrà visitar de dilluns a divendres de 10.30 a 14.00 fins al 25 d’octubre.

The post El Consorci de Museus du a Aielo de Malferit “Altres relats” appeared first on VilaWeb.

L’ajuntament ha comunicat la decisió presa a causa de l’aparició de problemes tècnics en el muntatge de la plaça de bous portàtil que encara diumenge s’estava acabant d’instal·lar, i que podrien afectar la resta d’una programació taurina que no ha estat exempta de crítica i polèmica per una part de la població, en un any en què només en mes i mig s’han mort set persones mentre participaven en festes o corregudes de bous al carrer al País Valencià, la xifra més alta d’ençà del 2015.

Preocupació per l’elevat nombre de morts en els bous enguany

Justament aquest dilluns, la Generalitat ha convocat una reunió extraordinària de la Comissió Consultiva de Festes Taurines Tradicionals. En l’ordre del dia hi ha una proposta de recomanacions a les comissions festeres per a evitar accidents.

La consellera de Justícia, Interior i Administració Pública, Gabriela Bravo, ha qualificat de preocupant la xifra de morts. Bravo es va mostrar partidària de revisar els protocols i totes les mesures necessàries per no posar en risc la vida de les persones. El juliol, la conselleria va enviar una carta a tots els municipis que fan aquestes activitats per recordar-los que el reglament, vigent d’ençà del 2015, s’ha de complir.

El PP rescata els actes taurins a l’Olleria

L’Ajuntament de l’Olleria va deixar de programar actes taurins la legislatura passada, quan hi governaven Compromís i PSPV, amb Julià Engo com a batle per Compromís. Amb el canvi de signe polític, el nou govern del PP elegit el maig de 2019 es va afanyar a incloure bous al carrer en les festes d’aquell mateix any.

The post Suspenen el primer dels polèmics actes taurins de les festes de l’Olleria appeared first on VilaWeb.

La programació inclou l’exposició fotogràfica La imatge com a testimoni: l’Escaldà de Mateu Sanchis Sanz, l’espectacle itinerant Caldera vella, bony o forat de rondalles valencianes, i l’actuació de Pepa Cases que presentarà el disc Ш, entre més. A més, la Cooperativa Agrícola de Montitxelvo ha organitzat un concurs de fotografia relacionat amb la festa.

Dissabte dia 3, després d’un sopar popular al poliesportiu actuarà Pep ‘Botifarra’, a les 23.00 amb l’espectacle Deixa’t de romanços.

Botifarra, com a padrí de la festa d’enguany, serà l’encarregat diumenge d’escaldar la primera cassa al riurau de Remedios López de Robes, on hi haurà un esmorzar popular i l’actuació del grup de danses de Llutxent amb els dolçainers i tabaleters Font de la Falzia. A més es farà un aller de canyissos i un mercat de la pansa al carrer de Dalt.

La festa es tancarà, a les 13.00, amb l’actuació de Dani Miquel a la plaça de l’Ajuntament.

The post Pep ‘Botifarra’ apadrinarà enguany l’escaldà de Montitxelvo appeared first on VilaWeb.

Aquella vesprada del dimarts 19 de febrer de 1884, es dirigí a l’església de Bellús i, agenollat al brancalet amb els braços en creu, va resar el rosari. “És un frare sant!” cridaven els veïns congregats a la plaça en veure el seu hàbit bast de franciscà i la postura de pregar. Va declinar l’oferiment d’allotjar-se a la casa de mossén Ramón Monzonís per no considerar-se’n prou digne i, encara que l’oratge era gèlid, preferí de passar la nit en les eres, sense fer ús de la palla com a jaç.

El pelegrí, cobert amb la mateixa indumentària esparracada, impròpia per a protegir-se dels rigors hivernals, se’n va anar acompanyat per una colla de gent fins a Guadasséquies. Va resar davant de la parròquia de l’Esperança entre més crits de “ha arribat un sant!”. Una comitiva de guadassequians el conduïren a Sant Pere. Prosseguí i va retre culte davant dels temples de Benissuera, Alfarrasí i Montaverner. En eixir de cada poble l’acompanyava sempre un grup de veïns. Tanmateix, el penitent fantasiejava amb el fet que l’expulsaren i li badaren el cap a cudolades, o encara millor, que el tiraren d’un convent a bastonades, i ho suportava tot pel seu amor superlatiu a Jesús.

Al corral de Durà, abans del Palomar, s’arrencà pedaços de l’hàbit talar per a paréixer més pobre encara i proveir de relíquies els devots. Pregà a la parròquia de Sant Pere Apòstol i va reprendre el camí fins a Albaida. Es va postrar en èxtasi a la porta de l’Arxiprestal durant més de dues hores, alié al fred i la gentada que s’arremolinava al seu voltant.

Es contava que feia prodigis, profecies, que levitava durant el rés, que era refractari al foc i posseïa el do de la bilocació. El pelegrí va passar el coll entre les serres del Benicadell i d’Agullent. Segons es relata en la seua biografia escrita per Amalio Sentandreu, arxipreste d’Alcoi, unes persones que es refugiaven de la pluja torrencial en una caseta abans de Muro el van veure acostar-s’hi i observaren torbats com s’obrien els bassals al seu pas i que, en entrar a resguard del diluvi, portava l’hàbit sec. Després, el frare va dirigir els ulls al cel i va parar la tempesta.

Va arribar a Alcoi molt desmillorat la vesprada del dissabte 23 de febrer amb un sarró proveït de rosegons, tres devocionaris i una calavera. La nit anterior havia preferit de passar-la al ras en una casa en ruïnes als afores de Cocentaina. Prosternat davall del púlpit de l’Arxiprestal de Santa Maria d’Alcoi, va resar fins a la nit. El pelegrí desitjava d’allotjar-se al racó de la quadra d’algun alberg de la ciutat. Com que no va ser possible, acceptà complagut l’acolliment al calabós del Sant Hospital. Tampoc no fou factible, així que a repel accedí a l’hostatge en la golfa de la casa de José Valero, un botiguer de roba, amb la condició que el llit fóra de palla.

L’endemà, diumenge, es va passar el dia resant a les esglésies de Sant Agustí i Santa Maria. A la nit tornà a casa febrós, tremolant de fred, amb els peus unflats. A primera hora del dilluns el va visitar el doctor Antonio Tormo i li ordenà d’afluixar la penitència i reposar. Casimiro Barello va desoir el metge perquè el dia anterior havia encetat la Festa de les Quaranta Hores, tres dies de pregària i desgreuge a Jesús pels excessos dels tres últims dies de carnestoltes. Eixe dilluns el penitent va romandre agenollat durant tretze hores davant de la porta de l’església de Santa Maria, i dimarts, catorze hores més, immòbil, fins que es va fer greument malalt.

Ajocat al llit, la salut del penitent empitjorava a mesura que passaven els dies, fins al punt que li administraren l’extremunció. En saber-se la notícia, centenars d’alcoians i forasters es congregaren davant de la casa del botiguer, i com que molts arribaven amb intenció d’entrar per a veure el “fraret sant”, les autoritats van haver de posar guàrdies que custodiaren la porta.

Desnodrit i descarnat, exhaust de caminades, fredors, vigílies, dejunis i mortificacions, Casimiro Barello no es va recuperar i, content —afirmà que la malaltia li semblava massa regal—, es va morir el 9 de març de 1884. El seu pelegrinatge de quatre anys acabà quan en tenia vint-i-set.

El cadàver es va exposar al públic durant tres dies, i al soterrament acudiren nombrosíssims devots, especialment de València, la Ribera i les comarques centrals. El procés per a la seua beatificació va començar en 1947 i el 2000 va ser declarat Venerable pel papa Joan Pau II.

El pas del penitent per la Vall va despertar una gran sensació en un temps en què els vilatans eren molt impressionables, i fou motiu de xerrameques, tafaneries i murmuracions durant setmanes. Sembla que guarí una dona a Albaida i batejaren un grapat de xiquets amb el nom de Casimiro a finals del segle XIX, però malgrat l’atracció misteriosa del terciari franciscà, el seu rastre es va esfumar a la comarca. És recordat a Cavagnolo, on una placa sobre una façana informa de la seua casa natal i a més se li dedicà un vicolo, un carreró. També es rememora a Alcoi, on fou homenatjat amb un carrer al barri de la zona alta, una làpida a l’església de Sant Jordi, i se celebren actes religiosos per a implorar que se’l declare beat.

Tres raons expliquen, a parer nostre, l’oblit a la Vall. La primera es concreta en la seua curta estada. El frare va travessar la comarca de nord a sud en quatre dies.

La segona es troba en el seu polèmic ascetisme. Per a una part de la població la personalitat del penitent albergava un tret sinistre i malaltís. Les autoagressions semblaven un desig de ser castigat —portava cilici, es flagel·lava el cos i besava les nafres dels malalts— per a obtenir una gratificació masoquista, un impuls insà cap a l’autodestrucció. No eren pocs els eclesiàstics que consideraven també que tal senda a la cerca de la virtut i la perfecció era un camí errat. En suma, una adulteració, una caricatura de la religió, una ridiculització del cristianisme. La conducta immoderada del pelegrí xocava amb la sensatesa popular que aconsellava que no calia buscar el dolor, sinó saber com suportar-lo. L’actitud exagerada del frare mendicant es podia percebre, a més, com a una forma d’orgull, una arrogància dissimulada, de l’estil “a mi a humil no em guanya ningú”.

Hi ha una última raó per a l’arraconament de Casimiro Barello en la desmemòria dels valldalbaidins: la seua figura fou eclipsada per la devoció arrelada des del segle XVII per la monja agustina sor Josepa Teresa Albinyana i Gomar, la Beata Agnés de Benigànim. Una dona venerada —com en tota religiositat popular— per creients i descreguts. Un personatge més humà, més pròxim i carismàtic. Una religiosa valorada per la seua actitud de servei i significada com a símbol de mare, consellera, protectora i sanadora. Per no parlar que els dos miracles reconeguts pel Vaticà que fonamentaren la beatificació de la beniganina —amb independència de la seua veracitat científica—, foren dos actes singularitzats just per prevenir i impedir el dolor i el patiment.

The post Petjades d’un pelegrí appeared first on VilaWeb.

Una d’aquestes activitats arriba aquest diumenge amb Heretat, un espectacle en què el Grup de Balls Populars Les Folies de Carcaixent mostra part d’un treball d’anys amb què ha reconstruït balls, cants i música popular de la Vall d’Albaida: quinze peces amb els estils més comuns localitzats a la comarca com són l’u i la jota; però, també uns altres no tan coneguts com els boleros, les valencianes de ball i d’estil o les seguidilles.

La indumentària és també un dels elements estudiats, en què s’han recuperat tres models conservats en algunes de les festes locals. No són els únics, però sí els que més s’adeqüen a la interpretació dels temes seleccionats per a l’espectacle, conformat per tres escenes diferenciades que s’articulen al voltant de les ribes i la influència dels tres rius: el Vernissa, el Clariano i l’Albaida.

L’actuació serà a la Font Jordana, a les 20.00.

The post Les Folies presenta amb un espectacle a Agullent el seu estudi de recuperació del ball tradicional a la Vall appeared first on VilaWeb.