He esperat quasi fins a última hora per a escriure aquestes línies. Quan m’hi posava, em passaven pel cap opinions diverses que he estat escoltant aquests dies i em quedava en blanc… totes eixes opinions m’han fet anar de dalt a baix emocionalment fins a trobar-me del tot trasbalsada. El sentiment sé que moltes de vosaltres el compartireu amb mi.

Mai he entés com una dona pot no sentir-se feminista.

Des de sempre he escoltat a casa que el problema de l’esquerra és que no estem units i, així, les escletxes que deixem quan lluitem entre nosaltres són aprofitades per la dreta per a obrir-se camí. Sempre ha sigut així. Doncs imagineu això al feminisme. Quan les dones no estem unides, deixem escletxes entre nosaltres que deixen pas al masclisme, al patriarcat, a l’escletxa salarial, al sostre de cristall, a les polítiques fetes amb mirada d’home, a un sistema educatiu que oblida que la història també s’ha escrit en femení… tot això, començant perquè nosaltres no hem eixit de la costella de cap home sinó que cada home d’aquest món ha eixit de l’úter d’una dona. Imagineu com ha evolucionat la història partint de la primera idea. I de com hauria evolucionat partint de l’evidència.

Juntes som imparables, i hem de ser ben conscients que tot allò que no fem nosaltres no ho farà ningú per nosaltres. Si ens aturem, s’atura el món. Per què no demostrar-ho?

Ser feminista no és voler que les dones siguem superiors als homes, ni pretendre tindre més dret que ells. Ser feminista no és, com molts i algunes declaren, anar en contra dels homes ni, encara menys, odiar-los. Per favor… de barbaritats, les justes. A més a més, ser feminista no és una cosa ‘de dones’ sinó del conjunt de la societat. Coses tan òbvies per a algunes persones són tergiversades per altres amb l’objectiu final i únic d’obrir escletxes entre nosaltres perquè tot continue igual, perquè ja els va bé i els interessa que així siga.

Ser feminista és creure i lluitar per la igualtat de drets de les persones. Ni més, ni menys.

I, com ja he defensat en diverses ocasions: a més, sóc radical. I amb la cara ben alta i l’esquena ben tranquil·la. Perquè una persona radical és aquella que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, qui va a l’arrel del problema per a solucionar-lo. Només així se solucionen els problemes i es canvia tot allò que no funciona, des de l’arrel. Així que, a qui pensa que ens insulta quan ens acusa de radicals, que en prenga nota perquè ho som, i amb molta honra!

A mesura que s’ha acostat el 8 de Març, he anat escoltant opinions respecte a la vaga de demà i he passat de la satisfacció absoluta a la més absoluta de les decepcions. I torna a començar. Per això, igual que no entenc com hi ha dona que no es considera feminista, tampoc no entenc com hi ha qui demà no farà vaga podent-la fer.

Quan no ets part de la solució és perquè formes part del problema, i hi ha molta gent que hauria de fer un pensament respecte a les accions que no fa. Tant ens defineix allò que fem com allò que no fem.

Entenc, per descomptat, que hi ha qui té situacions familiars i personals que no li permeten de fer vaga demà. És del tot lícit i absolutament respectable. No obstant això, es pot donar suport a la vaga de diferents maneres: des de penjar un davantal al balcó a difondre la informació per les xarxes socials, passant per fer extensiva la convocatòria allà on es puga.

El que no entenc és que hi haja gent que defense que una vaga com la de demà no solucionarà res. Evidentment, no és una cosa immediata, però hi tindrà pes, sense cap mena de dubte. Les vagues serveixen per fer visible una oposició, una demanda, la necessitat d’un canvi. Així doncs, quina millor vaga que l’aturada de totes?

Que el feminisme i la consciència de l’equitat es treballa dia a dia i que cap vaga substituirà això ni resoldrà el problema ipso facto és indubtable. Per descomptat que cal treballar cada dia per una societat més justa. Ara bé: una aturada de totes en què demostrem què passa si les dones ens aturem, em sembla més que necessària. Un colp a la taula. Un toc d’atenció. I que s’escolte a tot arreu!

Fa nits que, amb el silenci i la lluna per companya, em passen pel cap moltes dones…

Em passa pel cap Hipàtia, Clara Campoamor, Victòria Kent, Dolores Ibárruri, Rosa Parks, Frida Kalo, Rigoberta Menchú, Malala Yousafzai… Simone de Beauvoir, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Víctor Català, Maria-Mercè Marçal… les mestres de la República, Empar Granell… dones, de classe baixa i nació oprimida… Tantes, tantes a qui devem on som ara! Els devem continuar la seua lluita, que és la de totes nosaltres.

També em passen pel cap les meues iaies, la tia Tonica, ma mare, la meua germana, la meua bruixeta… sobretot, per ella, perquè potser en un futur també serà mare i transmetrà els valors que està assumint ara, vull mirar enrere algun dia i poder-li dir: filla, he fet tant com he pogut.

Com diria un cantautor valencià: guarda’t les excuses per a un altre moment, posa’t roba confortable i sabates resistents, perquè vénen temps de lluita i fas falta al carrer, el teu lloc és a les places amb la resta de la gent. Si no ens deixen somiar, mai no els deixarem dormir, ja saps que viure vol dir prendre partit.

Per tot això i més, demà jo pare.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb