En els meus records d’adolescent de mitjans dels seixanta ocupen un lloc prominent els companys de curs, els professors, els superiors-prefectes, les lectures, les pràctiques religioses i els esports. Tot, com es pot veure, coses molt relacionades amb la vida d’un internat. El món extern ens era pràcticament un misteri inexplorat, excepte en els períodes vacacionals. A mi ni em va passar pel cap de posar els peus a Montcada, a Alfara ni a cap dels pobles de la línia València-Bétera! A més, què havia de fer jo en tots eixos llocs?

En la reconstrucció memorística confesse que no temia el castic, ni la violència entre condeixebles, ni els buscabregues. Érem, en aquest sentit, prou civilitzats. L’ambient que ens envoltava era procliu a la convivència pacífica. No recorde, per tant, que darrere del frontó (lloc ideal per a les bregues) es produïren encontres per a aclarir diferències i dirimir conflictes. Vaig fer amics en el meu curs, en el de davant i en el de darrere. Coneixia tothom de vista i em fixava en els seus moviments, sobretot en els dels majors. Vaig xarrar amb tots els qui vaig poder i, és clar, també hi vaig fer isetes pròpies de l’edat, com ara anar a furtar nispros als bancals de l’altra part del barranc del Carraixet i banyar-me a altes hores de la nit quan feia calor, saltant des de la  finestra d’una aula si la porta estava tancada.

Les eixides del seminari fins aquell moment només es feien per causes molt justificades. Com que a mitjan 1967 jo complia setze anys,  un matí primaveral i assolellat, amb el permís del meu superior don Miguel Payá, me’n vaig anar a  València a fer-me el DNI a la comissaria de policia que hi havia, i encara hi deu haver, a la Gran Via de Ramón y Cajal. Eixa eixida i una altra perquè m’arrancaren un queixal cucat van ser les úniques oficials que recorde haver fet a soles a València aquells anys. A banda de les moltes excursions i visites culturals en grups.

El món extern només el véiem per la televisió; futbol sobretot. A l’abril d’eixe  curs Sandy Shaw, descalça,  va guanyar el festival d’Eurovisió cantant el Puppet on a String, en una televisió encara en blanc i negre, mentre jo els dies següents em barallava amb els cinc acords bàsics de guitarra que coneixia, imitant-la:  “Ay, si tú me quisieras lo mismo que yo, pero somos marionetas en la cuerda del amor”,  per a aprendre eixa i més cançons que circulaven per les ones radiofòniques tothora.

Després de la guerra dels Sis Dies entre Israel i els països àrabs, van aparéixer els hippies, la psicodèlia, la contracultura, l’estiu de l’amor, la lluita pels drets civils, la igualtat racial i el feminisme, moviment aquest últim que créiem que consistia a alliberar les dones dels sostenidors. Tots eixos indicis presagiaven una època nova i un món confús. Sembla que tothom se n’havia assabentat, excepte a Roma, on no sé quants bisbes s’havien passat tres anys discutint de temes sobre el futur de l’Església mentre el món vivia un moment de canvi significatiu. Crec que a les altes jerarquies eclesiàstiques els passava com ens passava a la meua generació del seminari: no sabíem bé què passava al món. Ací, a l’estat espanyol, anàvem a contracorrent, amb el pas canviat, sense saber exactament què era allò de la democràcia. La cultura popular americana, fent senyals de fum, s’obria pas per tot arreu. Com més fustigava don Miguel Payá el moviment hippie, a mi més m’agradava: què li hem de fer! En un moment en què el joc d’espills d’una sastreria qualsevol et tornava per triplicat la imatge, no entenc com encara hi havia gent encabotada a  mirar-se només de cara.

Per cert: a començament d’eixe estiu els Beatles, l’època gloriosa dels quals coincideix any per any amb la meua estada a Montcada, van interpretar en viu i amb la indumentària florida hippie característica de l’època -ho recorde com si fóra ara mateix- la cançó All You need is Love, que  es va convertir en la primera cançó que s’enregistrava i que es transmetia via satèl·lit a trenta països, i que van veure més de quatre-cents milions de persones. El quartet de Liverpool estava en la cresta de l’ona i els seus fans estaven sempre pendents del pròxim single que  els qui encara no teníem tocadiscos ens conformàvem de sentir per la ràdio.

Ara, a mesura que passen els anys, em resulta més difícil discernir entre essència i accidents més o menys pintorescos d’aquell temps. De tota manera, no recorde moments d’avorriment, ni de soledat, ni l’enyor de la llibertat de les aus tancades en un aviari, ni tampoc la falta d’afectes familiars per la distància: ni en mi, ni en els meus companys. Classes, hores d’estudi, esports, jocs, esbargiment (cinema, teatre, música, llibres, guitarra, televisió, cor, etc.), excursions, esbarjos, misses, rosaris i sabatines omplien cada minut del nostre temps. Com de ben organitzat tenia el Rector don Antonio Rodilla Zanón el seminari de Montcada! Cada cosa com siga. Jo parle del seminari menor. No sabria dir molt  del seminari major, on m’era prohibit de posar els peus. De tota manera, només de pensar de trobar-me’l de cara em tremolava tot el cos. No se li escapava detall, a aquell home. Gràcies, don Antonio: em recorde molt de vosté! De fet, el recorde més a vosté que no al rector o rectors de la Universitat de València  on vaig estudiar a primeries dels anys setanta.

La dita “Déu els cria i ells s’ajunten” també es complia a Montcada. L’associació dels individus per afinitats que anaven canviant amb el transcurs del temps és digna de menció a llocs com els internats: els llestos amb els llestos, els esportistes amb els esportistes, els tímids amb els tímids, els músics amb els músics, els místics amb els místics, etc. Encara que no sempre. No posaré exemples per a no crear-me enemistats. A vegades, com aquell que no fa res, féiem alguna reunió clandestina a altes hores de la nit en alguna habitació, la més llunyana de la del superior, on ens congregàvem gent heterogènia -no necessàriament amics- a fer-nos un “café especial”, fumar-nos uns cigarrets Celtas curts sense filtre (molt de moda aquells anys) o escoltar alguna cançó en alguna d’aquelles radiets de galena que alguns s’havien muntat ells mateixos i que només agafaven tres emissores. Eixes eren les nostres formes innocents de transgredir l’ordre establit i les normes del reglament. No en sabíem més.

Desconec si encara no s’havia inventat la calefacció central, així que, por molt modern que fóra el tercer pavelló, per a calfar-nos mínimament a les habitacions  cadascú es portava de casa una estufa elèctrica bàsica. El mes de gener el passàvem cadascú a sa casa. Després del fred hivern d’aquell curs, a la primavera l’olor de tarongina envaïa tots els racons del complex educatiu. I a la nit se sentien les granotes festejar a les séquies de reg que vorejaven els camps d’esports a l’altra part de la tàpia que donava a la carretera de Bétera i a l’estació de trenet “Seminario”.

La primavera d’eixe curs la tinc associada a la lectura d’El fantasma de Canterville d’Oscar Wilde i al descobriment del pintor cubista Juan Gris per dos llibres que don Miguel Payá em va prestar de la seua biblioteca personal. Lluny quedaven els llibres d’Emilio Salgari i de Jules Verne dels primers cursos; i encara que teníem una biblioteca de curs amb llibres i revistes, d’entre les quals recorde Sábado Gráfico, el superior solia recomanar a cadascú les lectures que creia adequades.

No recorde d’aquell temps ni burles cíniques ni tampoc discriminacions ni episodis de bullying, que n’hi devia haver segur. Però com que encara estava en una edat innocent, possiblement no ho percebia o potser el calaixet de la meua memòria no ho va arxivar per no considerar-ho rellevant. Això no obstant, sí que recorde un xiquet del meu curs que l’any anterior se’n va eixir. Deia que li havien fet la vida impossible. No recorde el motiu, però sí que deia que se li havia aparegut la Mare de Déu almenys un parell de vegades. Alguns companys cruels es reien d’ell. Jo era aleshores un xiquet bastant mesurat i respectuós i sempre defugia aquelles situacions de rialles i burles: al meu còrtex cerebral en desenvolupament no devien  paréixer-li gens caritatives.

A mi m’agradava escoltar les paraules don Miguel Payá. Sabia que cada vegada que obria la boca deia alguna cosa interessant, o almenys a mi això em pareixia: sobre el nostre comportament, una activitat, una plàtica, una visita, un cant que ens ensenyava a partir d’una partitura —don Miguel llegia música sense cap problema—, etc. Quan no ho feia després d’un acte litúrgic era al final d’alguna hora d’estudi, però no solia interrompre massa les nostres ocupacions rutinàries, i a mi no em va paréixer mai un home pesat. Ara bé, ja no m’agradava tant quan em cridava a la seua habitació per  a fer-me alguna observació  personal. En el seu paper de prefecte-educador descobria a cadascú facetes de la seua personalitat, ens estimulava i ens acompanyava en l’evolució d’educands i en l’adquisició de valors. Unes activitats s’incardinaven amb altres, i totes contribuïen al nostre desenvolupament integral ocupant el seu lloc corresponent, de manera que cap esfera quedava descuidada, des de la religiosa a l’esportiva passant per la cultural (música, pintura, teatre, cinema, etc.).

Ara que ho pense amb més calma, semblava que el Rector Rodilla Zanón haguera regalat a cadascun dels prefectes un senzill emblema, a la manera com ho feia  l’escriptor humanista italià Andrea Alciato (1492-1550), amb el lema Oportet ista facere et illa non omittere (“Convé fer açò sense deixar de fer allò”) i que ells, en mirar-lo de reüll penjat a la paret, dia rere dia, l’anaven interioritzant en benefici nostre.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.