Fins sempre, Atzukak

«Sense adonar-vos i sense ser-ne conscients, sou el fil que uneix un bon grup de gentola absolutament meravellosa.»

Sílvia Urenya
17.04.2019 - 17:09
Actualització: 17.04.2019 - 19:09
VilaWeb

Fa temps que no escric. Escriure em porta a l’ull de l’huracà, com deia Maria Mercè Marçal, i hi ha certs huracans on no vull viatjar de moment.

No obstant això, crec que l’ocasió mereix un viatget.

Allà pels principis dels 90 no existia Facebook, ni Whatsapp, ni Twitter… no teníem mòbils, ni Netflix ni Youtube. Ens limitàvem a tindre ràdio i televisió per a conéixer què passava al món. Un món que, per a una gran part de nosaltres, se’ns presentava una miqueta incomplet. Incomplet, perquè hi faltàvem nosaltres.

Hi faltàvem perquè la televisió i ràdio públiques valencianes no ens ho posaven gens fàcil. Simplement, no existíem. No existien les trobades d’escoles en valencià, ni els 25 d’Abril, ni ‘l’altre’ 9 d’Octubre… I, per descomptat, no existia la música en valencià. No érem, per tant, ‘normals’.

Hui, gràcies a les xarxes socials i a mitjans com À Punt Mèdia, podem veure Auxili a la televisió, recordar Al Tall a la ràdio i sentir-nos part del poble valencià amb total normalitat. Perquè això és el que fan uns mitjans de comunicació dignes en la nostra llengua: NORMALITZAR.

I gràcies a això, amb total normalitat, podem escoltar Amàlia Garrigós en Territori Sonor entrevistant Atzukak amb motiu del concert que oferiran el 27 d’abril que ve a l’Echegaray, a Ontinyent. Imagineu si Al Tall, Obrint Pas, Atzukak… i tants altres, hagueren comptat en el seu moment amb les xarxes socials o mitjans com À Punt? Bonica utopia, veritat? Doncs seguim caminant, perquè ho tenim de la mà si volem.

Atzukak és part important en la meua adolescència i joventut. Part de la banda sonora d’una etapa preciosa de la meua vida. Un temps en què vaig coincidir amb gent meravellosa en aquella ‘línia en valencià’ a l’IES l’Estació. Amics i amigues a qui m’estime a rabiar.

En aquella classe de l’institut en què vam anar a parar tots els qui reclamàvem la normalitat que en altres llocs se’ns negava, vam coincidir un bon grapat de personetes amb les coses clares. Les coincidències de la vida van fer que molts de nosaltres fórem més que companys de classe i eixos fils que vam cosir en aquells anys, resisteixen.

Soparets al local de Xavi, o al d’Isabel. Botellot al parc del Mestre Ferrero. Festes d’Institut. Begudes inventades com ‘el pantano’. Viatgets. Excursions en què sempre passava alguna cosa. Partits de futbol del Raio Batikano. I Atzukak.

És impossible escoltar Atzukak i no recordar tots eixos moments.

Moments intensos i que marquen, com l’accident de moto que vaig tindre amb 16 anys. Justament estàvem a la caseta dels Cerdà. De fons, Atzukak. Fins i tot un moment així, que recorde cada vegada que em mire a l’espill, té la banda sonora. I amb quina estima la recorde… També van estar molt presents en la lluita per l’educació pública, en aquella criatureta que vam fer entre totes i tots, la Plataforma PROU. També recorde com si fóra ahir aquell concurs de rock dels Difunts (sort que no en van mantindre el nom…), la primera cinta que van gravar amb la portada en blanc i negre, i la camiseta que encara guarde, els assajos… Un orgull estar en l’organització del primer Carrascar i poder-los veure en l’escenari amb aquell públic. I els concerts, a primera fila (veges!), deixant-me la veu cantant i cridant, i botant com si no hi haguera demà.

El 27 d’abril vinent, aquells adolescents amb qui tant he compartit, de sobte creixerem i ens trobarem a l’Echegaray en l’últim concert d’Atzukak. Que diuen que ens volen donar les gràcies i dir-nos ‘adéu’.

Doncs les gràcies vos les done jo. Per posar banda sonora a la meua joventut. Per ser una àncora i recordar-me, sense saber-ho, el camí per a tornar a ser ‘Sílvia’ cada vegada que m’he perdut. I ja té mèrit, trobar el camí en un atzukak. Gràcies perquè, sense adonar-vos i sense ser-ne conscients, sou el fil que uneix un bon grup de gentola absolutament meravellosa.

I l’adéu… ho sent molt però no l’accepte. Igual com no vaig acceptar el de Lluís Llach, el d’Obrint Pas i el d’Al Tall. Perquè ens feu falta. Em sembla lògic que deixeu els escenaris (ja no tenim edat per a estar vinga el bot arreant-se nyesples a primera fila…) però no ens digueu adéu…

M’accepteu un ‘fins sempre’?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes