Fraternitat

"Torne als carrers de París, i em pregunte si jo m’hagués dignat a acostar-me a aquell vell que agonitzava, segurament confós amb un vagabund. Vull pensar que sí, i aquesta incertesa que recele fa que em refugie en el ramat, com un borrec més que sóc."

Pere Brincs
29.01.2022 - 21:25
VilaWeb

Desdejune amb la notícia de la mort de René Robert, un famós fotògraf de qui no n’havia sentit a parlar mai. Sent per la ràdio que aquest suís de vuitanta-quatre anys, establit a París, s’ha mort per hipotèrmia severa després de romandre més de nou hores estés en una concorreguda vorera de la capital francesa sense que se li acostara ningú. La primera pregunta que em ve al cap és com pot ser que passe una cosa com aquesta, però de forma immediata faig per visualitzar la situació i em pregunte què haguera fet jo d’haver passat per allí.

Tot seguit, al mateix espai informatiu, s’entrevista un diplomàtic sobre la situació d’Ucraïna i ell, com no podia ser d’una altra manera, dóna una resposta diplomàtica sense dir res. Sempre m’ha copsat la forma en què es donen les notícies, passant d’una a una altra sense fer el més mínim tall entre elles. Tant se val parlar de guerres com de festivals, de preus com de terratrémols. Ací, hem amanegut a dos graus i la rosada blanca marceix les herbes de les vores dels camins i els marges. Aquesta temperatura deu ser càlida per a les tropes russes que esperen en la frontera. Imagine el silenci insonoritzat per la neu, l’olor de combustible dels carros de combat, el fum dels cigarrets barrejat amb el vapor que exhalen els soldats, la corfa blanca dels àlbers adormits.

El president Macron ha enviat una carta de contingut secret al seu homòleg rus per a evitar la guerra. Pense en el quadre de Delacroix, “La Llibertat guiant el poble”, amb la bandera tricolor a la mà. La figura de la dona que deixa el fum de la revolta, amb els pits descoberts amb un gest de complicitat. Els cossos desballestats que jeuen davant de l’espectador expliquen quins són els fonaments sobre els quals s’erigeixen els ideals.

Pense en els despatxos escalfats, les moquetes, els papers i les fronteres. La fisonomia de qualsevol mandatari em sembla repugnant. El poble és un ramat que es deixa conduir amb promeses que no es compliran mai. De moment, les èpoques, així ho han demostrat.

Torne als carrers de París, i em pregunte si jo mateix m’hagués dignat a acostar-me a aquell vell que agonitzava, segurament confós amb un vagabund. Vull pensar que sí, i aquesta incertesa que recele fa que em refugie en el ramat, com un borrec més que sóc. Llibertat, igualtat, fraternitat. Arre haca!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes