Gomis: músic europeu molt més enllà de l’himne de Riego

Miquel Àngel Múrcia i Cambra
04.01.2016 - 00:00
Actualització: 04.01.2016 - 01:00
VilaWeb

El dia de Reis d’aquest 2016 s’acompleixen 225 anys del naixement del compositor ontinyentí Josep Melcior Gomis. Sobre la seua sort postmortem, i de la innata capacitat dels valencians com a poble per oblidar els seus il·lustres, ja s’ha escrit molt, i el compositor romàntic n’és un cas indiscutible.

Ara bé, aquest any 2016 ens trobem amb un succés faust de part de la societat ontinyentina i d’un ajuntament favorable a restablir –en part– el patrimoni cultural de la ciutat, iniciat amb la declaració de 2016 com a Any Gomis a Ontinyent i amb la presentació del seguit d’actes culturals que pretenen rescatar la narració vital del compositor.

Però en tot això hi ha pres un gran protagonisme, en notes de premsa i en els titulars que han anat introduint les informacions, la visió de l’homenatge com a element centrat en en el rescat del compositor de l’himne de Riego. De fet, l’acte de presentació de l’Any Gomis es tancà amb una fantasia composada pel magnífic guitarrista Rubén Parejo al voltant d’aquest tema. El meu dubte és si amb la manifesta voluntat d’explotar la part purament icònica del personatge –que indiscutiblement la té– i la seua vinculació amb els himnes patriòtics del trienni liberal –en concret l’himne de Riego–, no estarem actuant de manera que l’esforç acabe sent contraproduent per a la recuperació gomisiana.

Per a aquells que desconeixen en profunditat la identitat plural del compositor Gomis, ressenyaré que els himnes patriòtics foren un capítol important en la seua vida que finalitzaren molt prompte, de conseqüències gegantines en la vida del compositor i que, posteriorment, també foren la tara que ha embrutat i impedit la seua producció i recuperació en un Estat, l’espanyol, poc propici a la discrepància ideològica. És per això que una recuperació molt basada en l’arquetip de l’himne de Riego –tantes vegades repetit i tan reduccionista com injust per a Gomis– pot ser perillosa i poc acurada per a la complexa realitat del compositor.

L’Any Gomis que se celebra a la ciutat d’Ontinyent -i no descansem per poder celebrar-lo amb la resta de valencians- hauria de mostrar també un compositor fortament plural, transgressor i, per què no, de vegades contradictori. La producció gomisiana és un exemple d’un sincretisme musical de factura europea, amb música sacra, profana, lírica, quartet de saló, operística i pedagògica; una producció rica i diversa que no pot esborrar-se –ni hauríem de permetre esborrar– sota el repetitiu mantra de l’infortuni de l’himne de Riego. Tant com serem capaços de projectar i recuperar les seues partitures de manera desacomplexada, més enllà de la festa col·lectiva, més a prop haurem estat d’engegar la vertadera recuperació del nostre músic..

Comptat i debatut, celebrem la benvinguda d’aquest #AnyGomis a Ontinyent com a punt de partida per descobrir un orfe patrimoni musical europeu en el qual els valencians disposem d’un capítol quasi ignoto; uns capítols musicals que van més enllà de la circumstancialitat de l’himne liberal. Mentrestant, mirem de reüll les institucions culturals valencianes que encara són a temps –ara cal– de no cometre un nou acte d’ignomínia sobre el millor exponent del romanticisme hispànic i ser avantguarda de la recuperació d’un patrimoni que ens és propi.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes