De tant en tant, he fet alguns intents de reconstruir l’arbre genealògic familiar: algunes partides de naixement, dades que he trobat fortuïtament regirant papers engroguits, informació que l’amic Felip Lloret m’ha dut quan ha visitat els arxius, per on ell tan bé es desimbol. Però si sóc sincer, aquesta és una tasca que sempre m’ha acabat avorrint. No sabria dir ben bé per què però sovint he quedat envaït per una sensació de fracàs anticipat, d’impossibilitat de completar les peces d’un trencaclosques que, en un moment donat, acabarà en un abrupte penya-segat temporal.

Així que, només he arribat a col·leccionar algunes dades disperses i anodines dels naixements i les defuncions dels besavis i algun rebesavi, que m’han semblat tan estranyes, com els mateixos noms que usaven a l’època que els va tocar de viure. En definitiva, he perdut l’interés per aquelles persones que mai no vaig conéixer, malgrat que jo mateix sóc el dipositari de bona part dels seus gens. I això que aquest és un bé que molts el consideren el més preat de la persona i, per extensió, de l’espècie, o a l’inrevés.

Jo sempre m’he sentit més còmode amb l’herència més immediata, més pròxima. Tal vegada perquè és més fàcil d’entendre i no necessites cap inferència superlativa per a reconéixer-la. Per altra banda, també he de dir que l’altre patrimoni, el més allunyat i ancestral heretat dels més vells homínids, també m’ha interessat perquè aquesta distància és tan i tan incommensurable per a les nostres neurones que sovint resulta intrigant. És el cas de poder explicar algunes de les manies, qualitats i defectes més arrelats en el comportament humà, i que són, aparentment, inútils.

Però tornant a allò que he heretat, guarde, certament, com una veritable fortuna alguns obsequis que em van transmetre els meus avis. Potser, quan ho explique, hom ho puga entendre amb una certa dosi de poesia nostàlgica, retòrica o literària però, més aïna, cadascuna de les coses que he aprés d’ells ha sigut, en el seu moment, vital.

Del meu avi matern, Lluís, vaig aprendre a encendre la llar: com triar el tronc que fa de capçal sobre el qual descansaran els fins encenalls, la paciència d’esperar que cresquen les flames tot retenint l’ànsia d’amuntegar branques més gruixudes que pogueren ofegar el foc naixent. L’àvia Consuelo, la seua dona, em va ensenyar a nugar-me els cordons de les sabates i, després de tants anys, continue fent-ho de la mateixa manera amb què m’instruí. De vegades, quan tinc els cordons entre les mans pense en la destresa que ella mostrava, i em pregunte com vaig ser capaç d’aconseguir aquesta difícil maniobra.

Per part de mon pare, a l’àvia Maria, li vaig sentir dir moltes vegades, com una lletania: ‘qui no vol els animals no vol les persones’, i això també ho he entés i ho he interioritzat com un detector de malvats, com els que apareixen a les pel·lícules. I del seu home, l’avi Joan, a qui no vaig conéixer, quan jo era menut, ella em deia que m’agradava el formatge tant com a ell, i quan vaig créixer, també em marmolava perquè deia que fumava tant com el seu difunt marit.

Aquesta herència, en definitiva, es pot resumir en el fet que em sent una persona afortunada de tindre aquest dot. I tan sols pensant en això, de tant en tant, em quede més satisfet que intentant de completar l’arbre genealògic que, per definició, sempre serà incomplet. Per això, de vegades, faig rodar aquests pensaments: el foc a la llar, els cordons de les sabates, els gossos, el formatge i el fum del tabac, com qui conta la seua fortuna amb deler, sense sentir el soroll de les monedes. Potser, en la inòpia, però feliç.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb