Teclege al cercador d’Internet el mot ‘hiperrealitat’. Acabe de sentir un programa de ràdio i en eixir a la conversa aquesta paraula he quedat intrigat. Sabia que l’hiperrealisme corresponia a un corrent estètic que té com a principal objectiu copiar la realitat, plasmar-la en un llenç, en una pedra, en un metall o en silicona, de manera que la destresa tècnica de l’artista permet de reproduir de forma idèntica alguna cosa ja existent. La pintura hiperrealista d’Antonio López, per exemple, suma l’ofici del pintor amb un lirisme evanescent per a donar una visió perenne de moments que capturen persones, objectes, carrers, arbres, etcètera.

Però, contràriament, l’hiperrealisme i la hiperrealitat són coses diferents. Segons l’enciclopèdia del wikiwiki, el sociòleg Jean Baudrillard afirmava que la hiperrealitat és, ni més ni menys, que ‘la simulació de quelcom que en realitat no va existir mai’. Mirant algunes fotografies que apareixen de Baudrillard a Internet, l’erudit sembla un electricista francés, orgullós de la indispensable comesa que ha tingut a la vida. Es podia dir que acaba de penjar la jaca blava de treball i que s’ha vestit amb un jersei amb el coll de la camisa eixint-li, ample, per fora perquè ha d’anar a l’ajuntament a firmar alguns papers. Sota els cabells blancs i durs, pentinats cap arrere, li creixien unes celles negres com la sutja. El front era ample, com una clariana en un jardí, i estava solcat per un seguit d’arrugues paral·leles que contrastaven amb les altres, més profundes i orbiculars, que li baixaven pels costats de la boca tocant unes foses nasals obscures com les d’una xemeneia. En realitat, la tasca de Baudrillard degué ser més assenyada que tot això, ja que va passar bona part de la vida estudiant els sistemes de comunicació en la societat postmoderna. 

La conclusió fonamental que s’extreu de la seua teoria és que la hiperrealitat és un estat que apareix en les cultures especialment avançades, en aquelles que ja tenen integrada la tecnologia, i on es manifesta com una incapacitat palesa dels seus membres per a distingir la realitat de la fantasia. Aquesta original deducció arriba a dramatitzar-se en el fet que la interpretació parcial dels contextos virtuals o artificials acaba assumint-se com a autèntica, al mateix temps que substitueix la realitat en què es basa. És a dir, ‘la hiperrealitat és la realitat a través d’intermediaris’. S’arriba al punt on se’ns ajuda a interpretar la realitat i, fins i tot, pot quedar substituït, sense massa feines, l’observador. En definitiva, el món en què vivim és reemplaçat per un món construït amb estímuls simulats i artificials.

Hi ha un altre concepte que aclareix el nucli d’aquesta teoria: el ‘valor de signe’; aquesta idea implica la transcendència que tenen els béns de consum quant a la informació que proporcionen sobre l’estatus del propietari. Seria el cas d’identificar un cotxe o un mòbil d’alta gamma, la roba de disseny, els creuers de luxe, etcètera, com a objectes i situacions habituals d’un milionari. Seguint aquesta interpretació de la hiperrealitat, pot arribar-se a la conseqüència en què les relacions socials es basen en la possessió d’objectes i, d’aquesta forma, la realitat es tornaria cada vegada menys rellevant a mesura que el valor de signe augmenta fins a una complicació tal que la realitat passa inadvertida. És, al capdavall, l’essència del consumisme, els pilars en què es basa la societat a la recerca de la glòria.

Tan sols cal fer un repàs per tot allò que ja tenim integrat com a normal: el photoshop com a eina principal per a retocar imatges, les relacions mantingudes exclusivament per internet, els videojocs, les xarxes socials, la Wikipedia que suposa emmagatzemar de franc tot el saber de mil·lennis, els supermercats amb prestatgeries infinites on sembla que el menjar no s’acabarà mai. En aquest sentit, les fake news es poden entendre com una broma grollera comparades amb les notícies oficialment serioses, les línies editorials dels mitjans de comunicació o els corrents d’opinió que també contribueixen a la construcció d’una realitat paral·lela i, per extensió, a la distribució interessada del capital.

A Baudrillard l’han criticat per negar directament la realitat, per ser un amoralista mandrós, però la seua teoria dóna per a moltes i aromàtiques reflexions. No estem, doncs, tan lluny de Màtrix i, això, és innegable que angoixa i atreu alhora. Alguna vegada m’he plantejat com hauria resolt jo mateix l’elecció que Morfeu plantejà a Neo, allò de: si tries la pastilla blava, creuràs allò que vulgues creure; però si prens la roja, preparat per a descobrir com és la realitat de debò.

Indecís i hipocondríac com sóc, probablement jo li hagués respost: 

-Dóna-me-les les dues, i que el Nostre Senyor ens trobe confessats.