Làpida romana inserida en la paret d'una casa del carrer del Batle de l'Olleria

Després dels celtes, ibers i celtibers, dels quals vam parlar en Història d’Espanya (1), van aparéixer per les costes mediterrànies dos pobles colonitzadors: els fenicis i els grecs. Tots dos es dedicaven al comerç. Els primers buscaven per ací coure i estany, i a canvi deixaven teixits, joies, perfums i ceràmica. Introduïren les saladures i ensenyaren a pescar. Pel que fa als grecs, venien pràcticament amb les mateixes intencions. Són els primers turistes, i a més vénen amb bones intencions: fer negocis. No sé si tenien por d’endinsar-se en la península, ja que sempre es quedaven per la costa. Uns amics dels fenicis, els cartaginesos, que vivien no massa lluny d’ací —Cartago estava on hi ha Tunis ara—, van vindre i van fundar Eivissa, Barcelona i Cartagena. 

Els cartaginesos eren més de la brega que els fenicis i grecs, i feren alguna batalleta contra els celtibers que els van plantar cara, en van passar per la pedra els capitosts i van cremar algunes ciutats com Sagunt. Ací les coses van estar un poc més complicades, ja que Sagunt era una antiga colònia grega i a més tenien amistat amb els romans que començaven a dominar el Mediterrani. Els romans buscaven per tot arreu or i plata, que valien més que l’estany i el coure, i també blat, vi i oli. Doncs bé: imagine que es recordaran dels cartaginesos Amílcar, Anníbal i Àsdrubal de qui ens deien unes cosetes en l’Enciclopèdia Álvarez

El tal Anníbal es posava molt nerviós quan sentia als romans declinar els substantius i els adjectius de tres terminacions, el qui-quae-quod, i conjugar els verbs en passiva, així que, com que no entenia res del que deien, els la tenia jurada. Després de destrossar Sagunt, va fitxar  trenta mil celtibers que estaven avorrits per ací o en l’atur i se’n va anar cap a Itàlia amb elefants travessant els Alps —aleshores no hi havia autovies, recordem-ho—. Així que Anníbal, amb l’ajuda  dels mercenaris celtibers es va dedicar a repartir vara sense compassió i va fer una mortaldat de romans. El guió de la pel·lícula deia que anaven a saquejar Roma, però sembla que el van perdre en  passar per algun poble on feien pizzes, l’oloreta de les quals els van captivar. I no sols les pizzes, també les italianes, amb les quals es van entretenir més del compte amb carantoines i manyagueries, ja que després d’un viatge tan llarg fent la guerra sense parar necessitaven fer l’amor —els primers hippies?—, així que van fer un parèntesi i a  folgar: els pobres xics estaven desesperats. 

La bona qüestió és que mentre els cartaginesos i celtibers estaven de borina per Itàlia, el general romà Escipió va desembarcar a Hispània i va conquistar Cartagena. Anníbal va ser derrotat en la batalla de Zama (al nord d’Àfrica) i es va suïcidar perquè, d’haver tornat a Hispània, cosa improbable, alguna de les moltes tribus, d’entre les quals la nostra (els contestans), li hagueren arreat fins amb el carnet d’identitat, i això que encara no estava inventat. A continuació, els romans van dir ‘A per Hispània’, en llatí, és clar: ‘In Hispaniam’ —acusatiu de direcció, que no se m’oblida!—. Però per a aconseguir-ho van tardar dos-cents anys, temps suficient per a fer ponts, aqüeductes, calçades i moltes més coses. 

Els romans van tindre problemes i dificultats a Hispània per a imposar les  declinacions i les conjugacions, perquè hi havia gent cabuda que no volia aprendre les cinc declinacions ni tampoc conjugar en activa. Sempre hi ha hagut insubmisos en tots els sistemes educatius. Exemples: Indíbil, Mandoni i un tal Viriat, ‘el pastor lusitano que se levantó contra los malos tratos de los romanos’, segons l’esmentada Enciclopedia Álvarez.

La romanització no va ser una cosa fàcil per ací, però els romans tenien un truc: el suborn. No eren espavilats ni res els romans! I així és com van acabar amb Viriat: subornant tres dels seus capitans. També hi va haver un tal Sertori, un romà cabrejat amb els romans que es va fer guerriller contra els seus compatriotes, però també se’l van carregar amb un engany. Com per a fiar-se dels romans! Hi va haver més d’una Numància que va resistir, però els romans havien fet estudis avançats i cursets d’actualització en ‘romanització’ i sabien com enganyar, burlar-se de qui fóra, cremar collites, crucificar autòctons i violar hispanes, de la tribu que fora. I n’hi havia més de trenta, de tribus, eh? Les que més resistència van oposar van ser més o menys les actuals Astúries, Cantàbria i País Basc.

Finalment els hispans van claudicar i van aprendre, com la resta de l’imperi romà,  el rosa-rosae, el dominus-domini, els temes en gutural de la tercera declinació, la conjugació en passiva i com posar una pedra sobre l’altra, com manaven els romans, i les diferents capes per a la  construcció de les calçades romanes. I entre unes coses i altres els romans es va establir a Hispània, es van casar amb les natives de diferents tribus, que a poc a poc van deixar de ser tribus. De tal manera que quan ens vam adonar ja teníem figures nascudes a la península com: Trajà, Adrià, Teodosi, Sèneca, Quintilià, Lucà, Marcial, etc. I encara que no s’ho creguen vostés, continuem parlant llatí (un llatí evolucionat, és clar) quan parlem català -el nostre valencià, només faltava!-, o en castellà, en gallec… siguen o no siguen llengües vehiculars. Pel que fa a l’euskera, eixa és una altra història, ja que els romans no van poder conquistar mai el País Basc, almenys això recorde de la Universitat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.