Recorde haver vist l’escena en l’aparador d’un comerç quan era menut. Havia anat a València amb els meus pares i mentre caminàvem per la vorera em va copsar un gran diorama que s’exhibia en una tenda de maquetes. Eren soldats de la Unió guerrejant contra confederats i, malgrat la proporció de les figuretes, a mi em va semblar una batalla extraordinària: el terreny ondulat de verda gespa, uns genets amb uniformes blaus i altres amb grisos, els cavalls al galop i les empallissades conquerides. Es representava una d’aquelles escaramusses entre els eterns enemics que tantes vegades havia vist en les pel·lícules de l’Oest. Durant aquells minuts que vaig estar contemplant-la em va semblar sentir els trets, els renills, les veus dels ferits.

Ja no sé ni quants anys han passat d’allò i, si em pose una estona, encara puc notar la mateixa sensació que vaig tindre aleshores. El vidre que abans em separà de l’escena ara s’ha convertit en temps, que té la mateixa qualitat de fer-la intocable. Potser aquest anhel residual de la infantesa servisca per a indicar com poden originar-se algunes aficions o algunes passions que després es conreen d’adults. Indefectiblement, hi ha una mirada al passat, un intent d’aconseguir atrapar l’objecte preuat que originà tals emocions. Conec col·leccionistes que aconsegueixen sublimar aquest sentiment infantil transformant-lo en una especialització obsessiva per algun tipus d’objecte en concret. Però sovint, passa també que es traspassa la recerca del goig pueril i s’entra en una compulsió per tindre. Aleshores, la ratlla entre la síndrome de Diògenes i el col·leccionisme es fa tan fina i difusa que pot arribar a convertir-se en la mateixa cosa.

Crec que no és el meu cas, ja que més que tindre aficions, més que especialitzar-me en algun tema, vaig canviant d’un a un altre perquè, en realitat, sóc incapaç de mantindre la disciplina requerida per a arribar a cap punt determinat. Passe, doncs, de pintar ianquis i sudistes de plom a buscar un llibre vell, de passar-me hores a la recerca d’un plomí per a reparar una estilogràfica antiga a intentar aprendre l’art de l’aquarel·la, d’interpretar el Capricho Árabe, de Tàrrega -amb Déu i ajut- a tirar amb l’arc, amb el propòsit de convertir-me en Robin Hood més que no de practicar un esport amb una certa decència. Aquestes aficions mig encetades, mig acabades, poden donar una falsa aparença d’interés, de cultura, però més aïna s’haurien d’interpretar com una mena de desfici existencial que ondula entre l’emoció i l’avorriment bipolar.

A banda d’aquella reminiscència infantil, potser l’origen de tindre certes aficions o, més bé, la forma de tindre-les, també estiga relacionat amb la genètica familiar, amb el tarannà que s’hereta o que u vol heretar. No ho sabria dir amb certesa. De vegades ho pense. I què passa, en aquest sentit, amb l’afició a escriure? Definitivament, això és una altra cosa; com ho han dit altres abans que jo, açò és una diabòlica mania, quelcom que amarga com la ginesta i que, poques vegades, eleva com el fum de l’absenta.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.