(Fotografia: nuvol.com)

L’objectiu d’aquest article és fer palés i reconéixer públicament tot allò que devem als mestres, inclosos els qui, segons nosaltres, no eren tan bons. Tots  han aportat el seu granet d’arena a la nostra formació. Hauria pogut fer servir la paraula ‘docents’, que és la que usaven els patricis romans referint-se als educadors grecs dels seus fills, però preferisc ‘mestres’ per la seua etimologia: magistrum (que inclou l’arrel magis: el que més, el que està més per damunt), és a dir, el mestre és aquell qui està per damunt dels altres pels seus coneixements, el que sap més i té la capacitat de descobrir-nos altres mons i ens ajuda a inserir-nos en la societat.

A certes edats tots comencem a prendre consciència de les coses amb l’observació més o menys metòdica. L’educació clàssica dels qui fan carreres de lletres desenvolupa una ment analítica, és a dir, es prioritza l’anàlisi i l’observació. Per cert, quan dic mestres incloc tots aquells que faciliten o ajuden a transmetre el coneixement o, si més no, a fer-lo més comprensible: des dels mestres d’escola fins als catedràtics d’universitat passant pels professors d’institut i professors particulars o de les acadèmies, ja que fins i tot aquests últims tenen una funció molt concreta en la cadena de la construcció del coneixement. Ací també tenen cabuda els pares, els companys i els amics que en alguna o en moltes ocasions ens han explicat coses que no enteníem i, potser, ho feren millor que els mestres titulars.

Per a esbrinar la quantitat de mestres i professors que han passat per les nostres vides els propose aquest exercici de memòria: facen una taula en Word. En les primeres files de l’esquerra  hi  posen els anys acadèmics cursats, i en les columnes les matèries o assignatures estudiades al llarg de tota la vida. A les cel·les  afigen els noms dels mestres o professors. La primera sorpresa amb què es trobaran és la quantitat de noms que han oblidat, prova evident del treball que, a edats avançades, sigil·losament, va fent l’Alzheimer o algun cosí germà seu. No es preocupen, és normal. També hem de reconéixer que en el passat llunyà no tothom va tindre l’oportunitat d’estudiar, però això no vol dir que no ‘triomfaren’ en la vida. L’instint de supervivència fa que molta gent ‘triomfe’ i acumule grans fortunes, sent pràcticament analfabets sense a penes educació formal. Però jo no parle d’això.

Bé, al que anàvem. Si no se n’han desfet, els quaderns de qualificacions escolars els poden ser d’utilitat. En el meu cas, com en el de tots els qui s’acosten als setanta, any dalt o baix, tinc la Cartilla de Escolaridad del Ministerio de Educación Nacional de l’ensenyament primari, i el Libro de Calificación Escolar del Ministerio de Educación y Ciencia corresponent a l’ensenyament secundari. Aquells qui van fer estudis de Formació Professional en secundària, deuran tindre un llibre semblant, supose.

Aquests documents, que a mi em remunten a l’època d’El florido pensil, són interessants perquè pot saber en quina edat va començar el seu ensenyament formal, les matèries estudiades, els mètodes pedagògics emprats i fins i tot, si tanquem els ulls, podrem escoltar les cançons amb què ens instruïen. Per als qui no recorden El florido pensil, tant el llibre com l’obra teatral, s’hi recrea amb ironia la vida escolar sota el primer franquisme.

A tall d’exemple, en el meu cas l’ensenyament formal comença a sis anys. Anteriorment tinc records vagues i imprecisos de doña Ludi, alta i prima com una serp (al carrer d’Isabel la Católica, o de les Escoles), de doña Consuelo la de teléfonos (al carrer Conde Torrefiel, o de la Font Nova) i, no cal dir, del col·legi de les monges terciàries caputxines (actual Centre de Dia a l’avinguda de Jaume I) al meu poble natal de l’Olleria. Recorde perfectament els puntellons que arreava a les pobres monges cada vegada que intentaven tancar-me  a la cambra obscura o de les rates per alguna iseta meua. Que em perdonen, perquè no sabia què feia.

De la secundària, recorde millor els anys de batxiller (sis anys amb dues revàlides) que no els de la Facultat de Filosofia i Lletres  al passeig al Mar de València (actualment avinguda de Blasco Ibáñez), on vaig estudiar la secció de Filologia Moderna, prova evident de la destrucció irreparable de la meua memòria.

Ara bé, pel que fa als anys de batxiller tinc un problema curiós. De tant en tant, siga per la premsa, ràdio o televisió, ixen a relluir unes paraules suades de Max Aub (París, 1903-Ciutat de Mèxic, 1972), incloses en La gallina ciega (1971) que diuen: ‘[…] hace muchos años aseguré, y cada vez estoy más seguro en ello, que uno es de donde estudió el bachillerato. Con lo que vienes a asegurar que Borges es un escritor suizo […]’. Açò, evidentment, no són paraules bíbliques o amb inspiració divina, així que agafen-les vostés amb pinces i adapten-les a la seua vida i circumstància personal. Però eixes paraules deuen tindre alguna màgia especial que atrauen els que van fer batxiller: el secret són l’edat que teníem en aquell i les sensacions que descobríem dia a dia aquells anys. La bona qüestió és que jo vaig començar el batxiller en un lloc (Montcada) i el vaig acabar en un altre (Albaida) i no renuncie a cap dels dos, però això és matèria d’una altra història.

Així que si vostés s’han atrevit a començar o acabar la taula que els havia proposat, es deuen haver adonat, per una banda, de la quantitat d’hores invertides amb més o menys profit en cadascuna de les matèries i, de l’altra, de quants professors van tindre. Com que ja saben que sóc llatinista amateur, agafaré el llatí com a mostra. Ho podria fer amb les matemàtiques, ciències naturals o física i química, però ho deixaré estar perquè aquestes assignatures van tindre un recorregut curt en els meus estudis i no són representatives per a la meua formació. Doncs bé, sols en llatí compte dotze professors (sempre homes) dels quals en recorde els noms i en tinc un retrat mental. Ací van per ordre: Luis Marco, Nunca, José Aguilar, Vicente Castañer  (uns quants cursos, i que em perdone des del cel totes les vegades que me’n vaig passar amb ell), La Blanca, Joaquín Esplugues, José Antonio Fráiz (dos cursos). A la Facultat de Filosofia i Lletres de València: Jordi Pérez (d’Alcoi) i José M. Estellés (de Burjassot). He oblidat el nom de Nunca però el recorde perquè un dia ens va preguntar: ‘El complemento directo, ¿cuándo lleva preposición?’, i a continuació escrigué amb un clarió a la llarga amb cinc lletres que ocupaven tota la pissarra: N U N C A. Com oblidar aquestes lliçons un dia rere l’altre? Quant a La Blanca, amb qui vam traduir les Catilinàries de Ciceró, ens referíem a ell així pel color dels seus cabells. ‘Que ve la Blanca!’ déiem quan el véiem aparéixer al final del llarg corredor.

El seminari de Montcada, on vaig passar els primers anys de la meua formació bàsica, era com un college anglés per la disciplina i l’exigència en tot: estudis, esports, formació, activitats, etc. Els qui no servien per a l’estudi prompte se n’anaven a casa  o es dedicaven a repetir un curs rere l’altre. I tampoc era qüestió de dedicar-se a perdre el temps en uns anys en què els recursos familiars eren els que eren (més aïnes escassos) i començàvem gradualment a esbrinar que els diners no queien del cel.

Com que no solc visitar el territori de l’autoficció, lloc literari on els qui escriuen  boten de la realitat a la invenció, no té massa sentit fer-ho quan la realitat a vegades  supera la ficció. De totes les experiències escolars viscudes abans d’anar a la universitat, en podria escriure un llibre. No  descarte de fer-ho. En aquell temps, com que véiem els mestres i professors cada dia, i a vegades diversos anys seguits, uns i altres formen part de la vida de cadascun de nosaltres,  i arribàvem  a conéixer-los, tal vegada, millor que no ells a nosaltres. Per això podem o puc evocar el seu record,  agrair tot el que van fer i deixar-ne constància, ja que com deien els clàssics ‘Etiam capillus unus habet umbram’, és a dir, ‘fins i tot a un cabell té la seua ombra’.  O molt més clar: ‘Tota pedra fa paret’.

De la mateixa manera, ara, a la meua edat ja no tinc cap dubte: els qui hem sigut docents durant trenta-cinc o quaranta anys, bregant dia a dia,  serem  font d’inspiració i matèria literària per a les generacions que ens segueixen. Així és la vida.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.