Un dels clixés neoliberals per excel·lència diu que la millor política social és crear ocupació. El treball, segons aquest enfocament teòric i ideològic, no és un dret sinó una mercaderia, com una altra qualsevol, subjecta a l’omnicomprensiva llei de l’oferta i la demanda. Però perquè la ‘mà invisible’ d’Adam Smith faça i desfaça amb eficàcia, els neoliberals saben millor que ningú que cal generar un marc regulador idoni, al qual anomenen ‘condicions òptimes de mercat’. Eixes ‘condicions’ passen, bàsicament, per l’eliminació de totes les rigideses que defineixen la condició humana. D’això en diem ‘flexibilitat’.

Des de la crisi de 2008, tots els esforços per a tornar a la senda de la recuperació econòmica han comportat una retallada dràstica -flexibilització- en els sistemes de protecció dels treballadors. No obstant això, no ha sigut un canvi de rumb, sinó un pas més en la tendència de les mesures que s’adopten des de fa dècades en tots els països desenvolupats. La Reforma Laboral de 2012, per exemple, va reduir el cost de l’acomiadament improcedent, va establir la prevalença dels convenis d’empresa (molt més restrictius) sobre els sectorials, i va incorporar més causes objectives d’acomiadament procedent com la baixada de la producció o la caiguda del benefici.

És evident que la perspectiva neoliberal sobre el treball com a simple mercaderia xoca de ple amb algunes de les conquestes més elementals de les lluites obreres al llarg dels dos últims segles, entre les quals el dret al treball en condicions de dignitat, que ha sigut constitucionalitzat en bona part dels països democràtics del nostre entorn i que s’inclou en la Declaració Universal dels Drets Humans. Però és igualment assumit que eixos drets constitucionals els han buidats de contingut efectiu en les últimes dècades d’hegemonia neoliberal, convertint en paper mullat alguns dels objectius prioritaris del consens entre capital i treball que va permetre alçar Europa després de la II Guerra Mundial.

Eixe consens es fixava com a horitzó irrenunciable la consecució de la plena ocupació, en un ambient de relacions laborals on havia de prevaldre la ‘democràcia industrial’ (constitució alemanya del 1949). Fins i tot la constitució espanyola del 1978 insta els poders públics a establir ‘els mitjans que faciliten l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció’ (art. 129.2). Vista l’enèrgica reacció de la patronal CEOE en el coitus interruptus de la derogació de la Reforma Laboral de 2012, bé podríem dir que hem anat cap arrere, no ja només pel que fa als drets laborals reconeguts, sinó fins i tot en l’atreviment dels treballadors a l’hora de plantejar les seues demandes.

El món ha canviat molt des que arribara al final l’edat d’or del capitalisme keynesià, aquell que identificàvem amb la plena ocupació i la societat de consum (1945-1975), i que a Espanya li va tocar, només de reüll, en plena dictadura (dictadura de classe, per cert). Hui el treball ha deixat de ser un dret per a convertir-se en un ‘privilegi’ que defineix l’accés a la condició de ciutadà amb plenes garanties en societats, com la nostra, on la desigualtat s’ha disparat. Més encara, si tenim en compte l’aparició de la figura del treballador pobre; ja ni tan sols disposar d’una ocupació assegura tindre cobertes les necessitats bàsiques. I és que el manteniment d’una taxa de desocupació per damunt del 15% produeix un ‘exèrcit de reserva’ de treballadors desocupats que competeixen per llocs de faena cada vegada més precaris. La inestabilitat, la temporalitat, els baixos salaris i la falta de progressió en l’ocupació defineixen hui el marc laboral de les majories socials exposades al que el sociòleg Richard Sennet en diu la ‘corrosió del caràcter’. Sense adonar-nos-en, hem abandonat l’estat del benestar i hem entrat en la societat del malestar.

Més ocupació, però quina ocupació?

Per a entendre els efectes de la crisi sanitària actual sobre l’ocupació, cal començar per atendre les transformacions del mercat laboral en els últims anys. És una llàstima que no puguem trobar dades desagregades per comarques més enllà de 2012, perquè això ens ajudaria a visualitzar millor la gradual (encara que incompleta) tornada als nivells d’ocupació anteriors a la crisi de 2008 a la Vall d’Albaida. En qualsevol cas, tots els indicadors marquen un canvi de tendència a partir de finals de 2012, un fet que podem relacionar, donada la coincidència de dates, amb la Reforma Laboral de la primera legislatura de Mariano Rajoy. El primer gràfic mostra la recuperació de les afiliacions a la Seguretat Social i, a més, la persistència en el temps de la desigualtat en el nombre d’afiliacions entre homes i dones, aspecte en el qual després ens detindrem.


Baixant un poc més al detall, podem observar que el relatiu ‘èxit’ de la Reforma Laboral a l’hora de generar ocupació s’assenta en bona part sobre el desproporcionat dinamisme de la contractació temporal, que en aquests anys iguala els números de la contractació indefinida, passant a representar una mica més d’un terç del total (quan en 2012 suposava poc més d’una cinquena part). Més d’un de cada tres treballadors té en l’actualitat un contracte temporal, una qüestió de summa importància si tenim en compte que l’Enquesta Anual de l’Estructura Salarial de la Comunitat Valenciana recull que els treballadors temporals ingressen de mitjana set mil euros menys que els indefinits.

Aquesta tendència a l’augment en el pes relatiu de la contractació temporal està relacionada amb els menors costos salarials, en les cotitzacions socials i en l’acomiadament d’aquests treballadors per a les empreses, i amb altres comportaments situats en els marges de la legalitat, com l’encadenament sense límit de contractes temporals. Això explicaria la poca importància relativa dels contractes fixos discontinus (només el 3,8% del total), una figura contractual que s’ajusta a les necessitats estacionals de les empreses oferint, al mateix temps, més garanties per al treballador que no el contracte temporal.

Un altre assumpte significatiu és el de la contractació a temps parcial, un altre focus tradicional de precarietat, perquè encara que s’haja incrementat de manera modesta, s’ha concentrat molt més sobre les dones. En aquest sentit, hem de recordar que els contractes a temps parcial són sovint utilitzats com a eina per a emmascarar legalment jornades laborals molt més llargues.

Precarietat és un nom de dona

Encara que el nombre d’homes afiliats a la Seguretat Social és d’un 50% superior al de dones, aquestes últimes concentren quasi la meitat dels contractes temporals a la comarca. Una de cada quatre dones que treballen estan exposades a la temporalitat, mentre que entre els homes la proporció és d’un de cada sis. Si ens fixem que, segons l’enquesta d’estructura salarial abans citada, les dones guanyen de mitjana cinc mil euros l’any menys que els homes, podem deduir la importància de la temporalitat en la precarietat de l’ocupació femenina.


Habitualment es justifica aquesta desigualtat (injustificable) en el caràcter complementari dels ingressos proporcionats per la dona en l’economia familiar. Però deixant al marge aquesta comprensió de la idea de família -no sols anacrònica sinó profundament reaccionària-, hem d’entendre la precarietat laboral de les dones des de la perspectiva de la divisió sexual del treball i la falta de reconeixement social dels rols laborals femenins històricament imposats. Les tasques de cures, dins i fora de la família, comprenen en bona part eixos rols assignats a les dones, sovint un terreny propici perquè la temporalitat, la parcialitat, els baixos salaris i fins i tot el treball informal campen a pler. Només així podem explicar que una de cada quatre dones que treballen ho faça a temps parcial, més del doble que no els homes en xifres absolutes, a pesar que, com hem dit adés, el nombre total d’aquests és d’un 50% superior al d’aquelles.

De la precarització com a solució a la precarietat com a problema

Després de la crisi econòmica de 2008, la Reforma laboral de 2012 va ser presentada públicament com una resposta a una conjuntura molt desfavorable per a l’ocupació, la qual cosa va permetre que molt treballadors feren seua la màxima de ‘millor una mala faena que cap faena’. Però, com hem vist en articles anteriors, la recuperació de l’activitat econòmica i del benefici empresarial no s’ha vist acompanyada d’una millora de les condicions laborals dels treballadors, sinó que la situació de precarietat s’ha cronificat. El que havia de ser un pegat momentani s’ha convertit en el nou model de relacions laborals.

Les conseqüències de tot això caldria estudiar-les en àmbits diversos, començant pels efectes de la precarietat sobre la mateixa economia, però també sobre la desafecció respecte de les institucions democràtiques i, particularment, sobre la salut física (augment de la sinistralitat laboral) i psíquica (ansietat, depressió, etc.) dels treballadors. I és que la precarietat és un fenomen que transcendeix l’estrictament laboral, constituint-se com una llosa d’incertesa i inseguretat que es manifesta en totes les esferes de la vida social.

D’altra banda, igual que molts dels problemes generats pel coronavirus s’expliquen per les deficiències dels sistemes públics de salut després de les retallades de la crisi anterior, la feblesa del mercat laboral està directament relacionada amb les mesures implementades a partir de 2008 per a afrontar la destrucció d’ocupació. Aquesta és la raó per la qual pocs dies després de decretat l’estat d’alarma les dades de desocupació i de treballadors immersos en un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) es comptaren per milions. Acomiadar ix gratis, i si l’alternativa més beneficiosa per als treballadors passa perquè les empreses puguen acollir-se a un ERTO, això no deixa de ser una manera de socialitzar les perdudes, és a dir, una forma de solidaritat social invertida.

Encara així, els gurus neoliberals continuen pensant que la millor política social és crear ocupació. Aquesta fal·làcia, com he tractat de mostrar, no se sosté, però continua sent el principal ariet de les elits contra les noves demandes d’ampliació dels drets socials per a fer front a la crisi econòmica.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.